de l'Horta estant

‘Fets i no paraules’ és una frase feta que molts polítics mediocres han utilitzat sovint per tal de justificar escasses capacitats discursives i oratòries. Fent de la necessitat virtut, pretenen fer creure al personal que qui sap expressar-se, qui és capaç de generar un missatge amb un cert interés, i sap comunicar-lo d’una manera mínimament atractiva i motivadora, és una espècie de venedor de fum. Segons aquesta lògica, només ens quedaria confiar en ells, els discapacitats expressius, els que no saben lligar dos frases seguides, i molt menys, combinar les escasses idees que els ha escrit alguns dels seus múltiples i ben pagats assesors (ep! que alguns fins i tot tenen el graduat escolar!).

Fets i no paraules ens permeten d’avaluar el valencianisme del partit que ocupa la Generalitat de de fa quasi vint anys, i que s’embolcalla ostentosament en la senyera, sempre que creu que pot convenir als seus interessos electorals. Analitzem-ne només uns quants, per tal de fer bona la frase feta.

Fet 1: no hi ha cap cadena de TV ni cap emissora de ràdio que abaste tot el territori valencià i emeta en la llengua dels valencians. N’hi ha, en canvi, un fum, que ho fan íntegrament en l’idioma dels castellans amb el beneplàcit del PP, fins i tot quan es tracta de canals il·legals i sense llicència.

Fet 2: enguany hi haurà encara menys escolars que podran cursar els seus estudis en valencià, en tots els nivells educatius. Malgrat que la demanda ha crescut considerablement, el valencianisme del PP ha consistit, en el terreny educatiu, en dificultar sistemàticament l’accés a l’educació en la llengua pròpia. Per a educar en castellà, per contra, no hi ha cap problema. Fins i tot centres que discriminen per sexe (en contra, vés per on, de la sacrosanta constitució espanyola) reben subvencions de la Generalitat. 

Fet 3: en tota l’administració pública, les persones que prefereixen (hauria de dir ‘preferirien’?) viure en valencià continuen sense tenir els mateixos drets que les que opten per expressar-se en castellà. Com que als funcionaris se’ls exigeix el coneixement del castellà, i no del valencià, els nostres drets lingüístics, reconeguts per l’estatut i la constitució, no són més que lletra morta. 

Fet 4: la presència pública del valencià és senzillament ridícula. Com a mostra bastaria comptar quanta dels consellers del govern están capacitats per a expresar-se en valencià, i constatar que el mateix President, com a cap visible, nomas sap comunicar-se (per dir-ho d’alguna manera) en el 50% de les llengües oficias de la comunitat autònoma que governa. 

El fet 5 encara no ho és. De moment, és només l’amenaça de tancar l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. Una institució que, si bé no ha comptat amb el suport unànime de tot el valencianisme, sí que ha estat escrupolosament respectada per tots aquells que usen regularment el valencià com a llengua de cultura i d’expressió normal. No es pot dir això d’un govern que només l’ha impulsada mentre pensava que la podia instrumentalitzar políticament, i que ara amenaça d’intensificar la seua política d’extermini del valencià, pel procediment de deixar de finançar l’AVL si no escriu els diccionaris al dictat d’analfabets funcionals que només saben llegir amb fluïdesa les inflades xifres dels seus comptes corrents.

Ho fan ara perquè creuen que els pot servir com a cortina de fum que oculte els rostres encanallats dels lladres que ocupen càrrecs públics i poltrones institucionals. Ho fan perquè en el passat els ha servit per a camuflar el fet que, més que un partit, són una associació de malfactors amb objectius clars i ben definits, d’enriquiment personal i familiar. Ni tan sols el sector menys interessat pel valencià i més brutalment analfabetitzat (passeu-me l’expressió) de la població, por seguir engolint-se les maniobres de distracció de la banda que ens governa.

Fets i no paraules: ser antivalencians és, simplement, una de les seues formes de fer-se (encara més) rics a costa nostra.