Vasos comunicants

Article publicat al blog de la revista Llengua i Dret  (17/07/2014): https://blocs.gencat.cat/blocs/AppPHP/eapc-rld/2014/07/17/vasos-comunicants-politiques-linguistiques-en-un-pais-partit-ferran-suay/ 
Per a conéixer quina política lingüística aspira a fer Espanya, cal mirar cap al País Valencià. Ho diu el professor Moreno Cabrera, catedràtic de la Universitat Autònoma de Madrid (https://www.vilaweb.cat/noticia/4198235/20140617/juan-carlos-moreno-cabreramadrid-vol-imposar-sistema-supremacia-lespanyol.html), i hi ha molta gent que fa anys i panys que ho sap. I podria referir-se també a la situació a les illes Balears, amb la persecució ferotge del català per part del govern ultracastellanista de José Ramón Bauzá, o a la de la Franja amb la invenció insultant del LAPAO per a reblar el clau de la persecució institucional del català. Totes tres serveixen perfectament per a il·lustrar les intencions de l’espanyolisme respecte a la nostra cultura: l’objectiu prioritari és exterminar-la com més prompte millor.
Hi podríem afegir que per a saber quina conducta lingüística volen que assumim, només cal mirar com es comporten les figures visibles del PP valencià. Esquemàticament, podem resumir la seua conducta en uns pocs punts:
  1. Molts, senzillament, no estan capacitats per a expressar-se en la llengua pròpia dels valencians, i ho fan, el 100% de les vegades, en la dels castellans.
  2. Els que la saben, la fan servir, bàsicament, per a parlar de temes relacionats amb la llengua, i fonamentalment per a generar conflicte entorn al nom, l’origen o la normativa.
  3. Consideren que ser valencianoparlant és un defecte pel qual cal demanar disculpes (declaracions textualsde l’actual portaveu del govern valencià, María José Català).
  4. Posen bastons a les rodes a qualsevol iniciativa orientada a incrementar el grau de normalitat del català, en qualsevol dels àmbits possibles d’ús (escola, espectacles, administració…).
Si en algun moment ha estat possible sostenir el miratge que a Catalunya, la situació era essencialment distinta, l’aplicació forçosa de l’anomenada llei Wert l’ha esmicolat completament. El supremacisme lingüístic inherent a la idea de l’espanyolitat ha mostrat clarament les banyes amb aquesta llei que considera, de manera grollerament clara, que unes persones, les que opten pel castellà, son superiors a unes altres, les que prefereixen el català.
No més ‘oasi català’, ni tan sols en el terreny de l’educació escolar. 
Amb tot això, cal posar-se unes ulleres molt fosques per no veure que les polítiques lingüístiques a Catalunya, el País Valencià, les illes i la Franja de Ponent són vassos comunicants perfectes. Tot allò que s’esdevé en algun dels territoris legislativament més desafavorits acaba afectant els altres (i no viceversa). Cert és que el factor comú és que tots estem, de moment, sota sobirania espanyola. I també que la situació sociopolítica és sensiblement diferent en el cas de Catalunya, que albira ara una nova sobirania en el futur pròxim, i amb això, la idea que la situació lingüística canviarà radicalment en breu.
Seria difícil negar aquesta possibilitat (no hi ha dubte que amb sobirania pròpia es poden produir molts canvis en tots els àmbits), però al mateix temps, no és fàcil predir en quin sentit es produiran aquests canvis. El que si queda clar (si més no per a qui escriu açò) és que els vassos continuaran essent comunicants. Un estat català independent tindrà un impacte indubtable sobre els ciutadans que viuen dins del seu territori. També en tindrà, però, sobre els qui no viurem a Catalunya i continuarem per tant, temporalment, sota sobirania espanyola. No em considere capacitat per a opinar amb autoritat sobre el grau de reconeixement formal que hauria de tenir el castellà en la futura República Catalana. Sí que puc afirmar, tanmateix, que la situació en què ens trobarem els catalanoparlants residents als altres territoris en dependrà en bona mesura.
No sóc partidari de cap política de supremacisme lingüístic. Ni de les que ens juguen en contra (totes les que hem conegut fins ara) ni de les que es podrien aplicar amb la intenció d’afavorir el català. Sóc decididament partidari del respecte a tots els parlants de totes les llengües (aclariment important: ‘respecte’ i ‘oficialitat’ no són sinònims). I estic igualment a favor que els catalanoparlants al País Valencià, a les illes o a la Franja puguem exercir plenament els nostres drets lingüístics. No sols aquells que ens reconeixen actualment les lleis  espanyoles vigents, que són lletra morta en molts casos, sinó els que ens corresponen d’acord amb la legalitat internacional, i particularment, amb la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries (https://conventions.coe.int/Treaty/en/Treaties/Html/148.htm), signada i ratificada (any 2000) pel govern espanyol. 
Tot això, fins ara, depenia exclusivament dels avanços que es podien fer dins de cada territori. I és així com les distintes legislacions reflecteixen fidelment la correlació de forces que les forces autòctones havien pogut aconseguir, dins de la legislació profundament tramposa que ens va deixar el simulacre de democràcia perpetrat a la mort de Franco i cristal·litzat (mai millor dit) en la constitució espanyola de 1978. Serà amb la sobirania de Catalunya que hi haurà un nou actor en joc. Per primera vegada hi haurà un estat potent (el cas d’Andorra és -diguem-ne- especial) que podrà legislar sobre, entre moltes altres coses, els drets lingüístics dels ciutadans. 
I em sembla bé que els líders polítics hagen manifestat la seua intenció de respectar els drets de les persones castellanoparlants. És democràticament correcte. Ara bé, no crec que aquests drets a Catalunya hagen de ser independents dels drets que els catalanoparlants podrem gaudir als nostres territoris de residència. No n’haurien de ser. L’estat espanyol no és precisament conegut pel seu respecte als drets humans; molt menys als lingüístics. I a ningú no escapa que la temptació de centralitzar i ‘espanyolitzar’ encara més serà un perill evident després de la independència de Catalunya. 
Crec que donar per fet que el castellà hi serà oficial equival a declarar que la nostra sort, la dels catalanoparlants del País Valencià, les illes Balears i la Franja no els importa. El respecte a elemental principi d’igualtat recomana, com a mínim, entrar en una equació en què tels drets lingüístics de tothom hi compten; no sols els de les persones que prefereixen usar el castellà a Catalunya, sinó també els d’aquells que preferim viure en la nostra llengua als altres territoris de parla catalana. 
Diguem-ho clar: deixar això plenament en les mans de la bona voluntat del govern espanyol equival a desentendre’s de nosaltres. Francament, no és això el que esperem de les forces polítiques que resultaran decisives des dels primers moments de la futura República Catalana. 

Rebutgem els seus termes

Llig en una capçalera de La Veu del País Valencià que “El PP mostra la seua por al nacionalisme” i, així de colp, em costa un poc d’entendre el missatge.
Escric açò des de Zugarramurdi (Navarra), un poble de poc més de 200 habitants on tothom parla tres idiomes: el seu i els dos dels potents estats-nació que l’envolten. Els ciutadans de tots dos estats venen ací i parlen sense cap incomoditat en el seu idioma. No es molesten ni per composar un cert accent estàndard que en facilite la comprensió. El seu accent, andalús, parisí o d’on siga, és perfectament legítim ací. En canvi, alguns, quan veuen un cartell en èuscar, pregunten a la cambrera si no ho tenen també en espanyol (no ho he sentit preguntar a persones francòfones; potser també ho fan). 
Qui són els nacionalistes?
Ben al contrari del títol que m’ha sorprés, el PP no té cap por del nacionalisme. En té del valencianisme. I crec que usar els seus temes no ens beneficia  gens i, en canvi, els legitima a ells. El nacionalisme és la ideologia que considera que una nació és superior a unes altres, i això és exactament el seu cas: consideren que Espanya i els espanyols són superiors a valencians, bascos, catalans o gallecs. I és per això que creuen que tenen tot el dret a imposar els seus termes (lleis, idioma, costums, prejudicis…) i a explotar-nos econòmicament. Entre les coses que ens imposen hi ha el nom de les coses: nosaltres som nacionalistes; ells no. Ells són… què? neutres? no-nacionalistes?
A diferència de l’any passat, els edificis de tots els ajuntaments dels pobles de Navarra llueixen una bandera espanyola, com a conseqüència d’una sentència dels tribunals espanyols, que els obliga a fer-ho. Una conducta ben típica, òbviament, d’aquells que no són nacionalistes. L’estiu passat, molts ajuntaments no tenien cap bandera penjada al balcó. Es veu, però, que això és massa nacionalista, i que calen sentències que obliguen a penjar la bandera no-nacionalista per excel·lència. Curiosament, la mateixa que l’exèrcit de Franco, els anomenats nacionales, obligà a penjar dels balcons el 1939. Això sí, amb un escut diferent. Deu ser això, l’escut, el que la converteix en una bandera del no-nacionalisme. 
Un dels ajuntaments, en legítim ús d’una de les poques armes que ens són permeses, la intel·ligència, ha penjat l’esmentada bandera en solitari al balcó, amb un cartell que diu Ez da gurea (No és la nostra). Segurament, això els qualifica com a nacionalistes. Probablement, amb l’adjectiu ‘radicals’ inclòs. Per contra, els jutges que forcen a exhibir la bandera i els guàrdies armats que garanteixen el compliment de l’ordre són perfectament neutrals, exquisidament democràtics i etèriament despullats de qualsevol connotació nacional(ista). 

No cal que els fem el joc usant els seus mateixos termes. Ells són (ultra)nacionalistes. Nosaltres no pretenem obligar-los a penjar cap senyera als balcons dels seus pobles. No tenim cap intenció de forçar-los a aprendre el nostre idioma. No aspirem a espoliar-los per mitjà d’impostos abusius, ni de discriminar-los en les inversions pagades amb diners públics. No volem imposar-los la nostra nació i, per tant, no som nacionalistes. Som, senzillament, valencianistes.