Supremacisme trivial?

El terme ‘supremacisme’ designa la creença que un grup humà (generalment, el propi) és superior a tots els altres. Típicament, tendim a relacionar-lo amb Adolf Hitler i els seus adlàters, els nazis, que proclamaven la suposada superioritat d’una (encara més suposada) raça ària. Tothom sap com van arribar a proclara la seua creença, i quin tipus de terrorisme institucional van arribar a desenvolupar contra tots aquells que no entraven dins de la categoria de ‘membres de la raça superior’. 
En les societats ‘avançades’ de l’Europa actual, poca gent, ara mateix, s’adscriu explícitament a aquesta teoria, si més no, en públic. Cal dir que de la llista de ‘societats europees avançades’, s’ha d’exceptuar la valenciana; una de les poques en què no sols hi ha gent que mostra públicament el seu nazisme, sinó que la policia els protegeix fins al punt de destruir les proves que els inculpen (https://www.vilaweb.cat/noticia/4201081/20140701/guardia-civil-destrueix-armes-guerra-eren-prova-grup-nazi-valencia.html). 
Hi ha, en canvi, altres maneres d’expressar les creences supremacistes, que compten amb molts més adeptes. Podríem dir-ne ‘supremacisme trivial’, en el mateix sentit en què Michael Billig (1995) encunyà el seu ja clàssic ‘nacionalisme banal’, i es manifesta molt freqüentment en forma de supremacisme lingüístic.
És el cas de la recent reacció dels vianants malaguenys, en trobar-se amb un rètol escrit en català (https://www.diariosur.es/videos/malaga/201407/09/hace-anuncio-catalan-calle-3666441753001-mm.html). Com es pot comprovar al vídeo, els qui s’esvaloten i ironitzen sobre el tema, no són militants d’organitzacions d’extrema dreta, ni assassins convictes, sinó gent normal. Gent ‘normal’ que considera que un cartell en català és una ofensa o un atreviment. Gent ‘normal’ a qui, molt probablement, passen desapercebuts centenars de missatges en anglés, francés, suec o alemany. No així un cartell en català; fins ací podríem arribar!
Una llengua, qualsevol llengua, és el producte evolucionat i refinat de segles de tradició cultural d’un grup humà. Tots els idiomes ho són, des de l’omnipresent anglés fins a qualsevol llengua africana o amazònica parlada per apenes uns pocs milers de persones. I com que tots els humans som extraordinàriament iguals (els nostres genomes divergeixen sorprenentment poc), hem d’acceptar que totes les llengües ens permeten expressar les mateixes coses. Tots els sentiments, emocions i pensaments que els humans podem construir poden ser expressats en qualsevol dels idiomes que els humans hem desenvolupat.
Com és, llavors, que uns humans poden considerar que la seua llengua és superior a qualsevol altra? Únicament si ells es consideren superiors! Quan Adolfo Suárez, a finals dels anys 70 del segle passat, ironitzava sobre la impossibilitat d’escriure manuals de Qímica Nuclear (sic) en basc o en català, mentre assumia que no hi ha cap problema per a escriure’ls en castellà, estava dient que el seu grup, els castellans, era innatament superior als altres. I això és, senzillament, supremacisme. Resulta curiós, si més no, que un membre destacat d’aquest grup suposadament superior ignorara que el nom correcte de la disciplina és Física Nuclear. 
Una de les manifestacions més habituals d’aquest supremacisme lingüístic latent és l’expressió “Parlaré en castellà per educació”. Que potser només és possible ser educat en castellà. Què té aquesta llengua que permet de comportar-se educadament? Com és que les altres (totes les altres o només algunes altres; això no altera l’argument) no permeten de mostrar educació? Què hi ha d’innatament superior en els castellans, que fa que la seua llengua siga vehicle apropiat per a la cortesia o l’educació, mentre que l’idioma dels valencians, el dels gallecs o els dels bascos no n’és capaç?

L’única explicació possible implicaria proclamar que els castellans són un grup humà superior. I això no queda bé perquè és massa descaradament supremacista. Potser és per això que prefereixen mostrar la seua actitud subjacent indignant-se en trobar contaminat el seu camp visual amb paraules escrites en llengües ‘inferiors’.