País de premis

Tenim, probablement, un dels teixits associatius més densos del món. Centenars d’associacions de caràcter culturals de totes les grandàries i condicions escampen el seu treball per tots els racons de la nostra allargada geografia. Això vol dir que milers de persones dediquen part del seu temps lliure a fer coses en favor de la cultura que compartim.
Les circumstàncies polítiques adverses que hem viscut durant els darrers segles han fet que les seues activitats hagen estat sovint molt ingrates, quan no directament costoses o arriscades. I tanmateix, les han dutes endavant. S’han fet càrrec de mantenir viva una flama que, en condicions de normalitat nacional, amb mecanismes d’estat i mitjans de comunicació a favor, seria molt senzill de mantenir. A nosaltres, en canvi, ens ha resultat molt difícil. Moltes de les persones que llegireu aquest article ho sabeu per experiència pròpia. 
Fa poc que he sabut que l’Ateneu d’Acció Cultural de Girona m’ha proposat com a candidat al Premi a la Normalització Lingüística i Cultural que es lliurarà el proper 13 de juny a l’Ateneu Josep Irla. Una simple ullada a les persones que l’han merescut en edicions anteriors bastarà per a entendre que em sent molt honorat i agraït per la nominació.
No és de la meua nominació, però, que vull parlar ara, sinó de l’ADAC, o més ben dit, de totes les altres organitzacions que li són germanes en objectius i en il·lusions. De totes les associacions que no han gaudit de condicions favorables, subvencions generoses, visibilitat garantida o publicitat gratuïta. Ans al contrari, s’han sustentat gràcies a l’esforç voluntari i a la constància, sovint anònima, d’un grapat de gent generosa, que en condicions enormement adverses, mitjanament complicades o només difícils (però mai no en condicions obertament favorables) s’han escarrassat per a dissenyar, planificar i dur a terme activitats culturals que, al capdavall, han possibilitat el miracle que encara estiguem vius com a poble, i que encara tinguem la força que tenim, i que de tant en tant demostrem.
Quan una d’aquestes associacions convoca un premi, ens ofereix també una oportunitat de retornar-los, amb un gest ben senzill i sense cap cost econòmic, una part de l’esforç que hi inverteixen. Esperen, legítimament, que les persones nominades contribuesquen a difondre el nom i la feina de qui convoca els premis. Entrant a la seua web i votant per qui siga, també els estem dient que el seu esforç no és balder. Que té, com a mínim, la compensació de ser reconegut per qui, com ells, s’estima el país, la cultura i la llengua que compartim.
Això és, senzillament, el que vull demanar, que des d’ara i fins al 23 d’abril, entreu a la web d’ADAC i voteu per qui vulgueu. Hi ha un premi per a entitats i un per a persones. I voteu qui voteu, el guanyador serà l’ADAC, seran totes les entitats que conformen el teixit de base de la nostra vida cultural; un teixit que, tot i ser dens, en no tenir el suport de cap estat, mai no ha deixat de ser precari. Que no ho siga, si més no, en l’atenció i el respecte que nosaltres, els usuaris de la cultura que ells defensen, els retornem.

Per les seues obres els coneixereu

D’acord amb els pressupostos de la Generalitat, la Conselleria d’Educació destinarà 100.000 euros a la promoció del valencià (https://www.docv.gva.es/datos/2013/12/30/pdf/2013_12444.pdf). Potser sembla una quantitat ridícula, sobretot si tenim en compte les grandiloqüents declaracions d’amor a la llengua (generalment fetes en perfecte madrileny, això sí) a què ens tenen acostumats els actuals ocupants del Palau.
Per a decidir si n’és o no, de ridícula, bastarà comparar-la
amb algunes altres dotacions, com ara la destinada a Fundació de la Comunitat
Valenciana la Llum de les Imatges (2.381.000€) o a la Fundació Centre d’Estudis
‘Ciudad de la Luz C.V.’ (1.062.000€). Es veu clarament que la llum els interessa molt més que no la llengua. I també que tenen una obsessió malaltissa amb evitar el gentilici ‘valenciana’ i substituir-lo per l’absurda perífrasi “de la Comunitat Valenciana”. El desig de no ser sinó una mera i insípida comunitat ben supeditada a alguna entitat de naturalesa superior és superior a les seues forces.
Cal gastar diners en la promoció del valencià? Segurament sí, perquè se n’han gastat, i molts, en intents d’exterminar-lo, i una societat democràtica i responsable, hauria d’invertir en la conservació dels seus actius en tots els nivells, des del paisatge al paisanatge, passant per l’arquitectura, la cultura i abastant, fins i tot  prioritàriament, el millor resum de la història, la saviesa i les capacitat d’un poble, que és la seua llengua. Qui vulga saber quin impacte han tingut les polítiques exterminacionistes sobre la llengua que usen els nostres respresentants polítics pot comprovar-ho ací: https://www.einesdellengua.com/Fitxes/Textos/D/diputats.htm
Ara bé, també hi ha una forma molt barata de promocionar l’ús d’un idioma. Investigacions en profunditat, dutes a terme per algunes de les universitats més prestigioses del món, desvelen una conclusió sorprenent i fins i tot revolucionària. Hi ha un sistema senzill, no contaminant i extraordinàriament econòmic, que és la manera més eficient de promoure l’ús d’una llengua: usar-la!
Si tots els membres del govern valencià i de les diferents administracions públiques volen realment promoure el valencià, i al mateix temps, mantenir l’austeritat pressupostària que demostren inequívocament dedicant, per exemple, 107.570.000 € a una Radiotelevisió Valenciana que no existeix, és molt fàcil. Només han de deixar d’expressar-se a tothora en madrileny, com fan fins ara, i passar a fer-ho en valencià. Potser sí que tindrà algun cost, perquè molts d’ells són discapacitat lingüístic profunds (ignoren el 50% dels idiomes oficials) i necessitaran classes particulars per a posar-se al dia i equiparar les seues prestacions a les de milers de ciutadans que no cobren, ni de lluny, els seus sous privilegiats.
La inversió, en tot cas, seria ben modesta, en comparació amb l’impacte que això tindria. Molta gent podria deixar de vore el valencià com un mer requisit administratiu, més o menys molest d’aconseguir, però perfectament inútil, una vegada que t’has fet amb el corresponent diploma acreditatiu. I podrien arribar a pensar que elvalencià és una llengua digna, útil per a tots els menesters, des de fer acudits fins a governar, passant per impartir classes o publicar receptes de cuina sofisticada o manuals de supervivència al desert. 
Clar que potser és això, precisament, el que volen evitar a tota costa. Que algú puga arribar a creure que el valencià és una llengua normal, que seria com creure que els valencians som persones normals, ciutadans de la mateixa categoria que els altres, els castellans, per exemple, que sí que tenen garantits tots els seus drets lingüístics i culturals. Tenen governants que parlen el seu idioma, escoles, teatres, pel·lícules de cine i programes de ràdio i televisió, diaris… Tenen tot el que cal per a seguir considerant, com fan tots els pobles sans del món, que la seua és una llengua tan bona com qualsevol altra, perquè ells mateixos són tan bons com qualsevol altre. No més (que això és supremacisme; la ideologia que alimenta el partit que destina 100 mil euros a promoure l’ús de la llengua del país que governen), però tampoc menys.
Si no volen que ens considerem normals, si ens consideren clarament inferiors als nostres conciutadans castellans, que ho diguen, i que no ens insulten destinant misèries a promoure un idioma, el nostre, que òbviament no és el seu.