L’estat de la decepció

Ha acabat un any que pot ser l’últim de l’estat espanyol tal com el coneixem des de 1939. Un estat que ha liderat el concepte de decepció durant moltes dècades. El diccionari diu que decepció és “desengany de qui ha estat decebut”, i que decebre és “fallar en les expectatives (d’algú)”. 
La decepció d’aquella farsa anomenada ‘transició democràtica’ ha estat analitzada sovint, i crec que no deu quedar ningú que, amb bona voluntat i sense interessos il·legítims, continue pensant que allò va ser cap transició cap a un sistema democràtic. Que ho continuen proclamant aquells que en trauen un profit considerable, ho entenc: ningú -si ho pot evitar- tira pedres sobre la seua teulada.
No és, tanmanteix, només de caràcter democràtic la profunda decepció a què ens ha sotmés aquest estat que paguem entre tots (uns més que altres), i de què alguns se’n beneficien copiosament. No haver fet cap mena de tall amb el règim dictatorial té uns altres costos afegits.
En el terreny econòmic, per exemple, el sistema que tenim ha estat molt ben batejat per Vicent Partal cm el capitalisme del BOE. Un sistema que concita, segurament, els pitjors trets del capitalisme, junt amb els més nefastos de les economies planificades. Especialment si les planifica l’elit dirigent d’un estat profundament corrupte i incompetent, que són dos aspectes perfectament complementaris i probablement inseparables.
Per a prosperar en el capitalisme del BOE no cal cap mena d’iniciativa, creativitat o aquella qualitat que els valencians anomenem ‘tindre espenta’. El que cal és informació privilegiada i ser considerat ‘amiguito del alma‘ per algú que estiga en posició de proporcionar-la. És evident que això beneficia els qui es troben en aital posició. La part més perversa, però, és com perjudica als qui de veritat tenen les capacitats i la voluntat necessàries per a fer funcionar el sistema. La decepció afecta aquestes persones i, de retruc, tota la societat, que es veu abocada a fer ús dels negocis i serveis que creixen en virtut de tanta corrupció incompetent.
No és estrany que res no funcione com caldria. Les institucions i organismes oficials no les dirigeixen persones que hi han accedit per la seua vàlua sinó llengües obsequioses, estómacs agraïts o favors pagats. Podríem pensar que el sector privat serà diferent, però el capitalisme del BOE l’iguala sobradament amb la incompetència suma del públic. Els negocis van a parar a les mans privilegiades d’aquells que han finançat faraòniques campanyes electorals i alimentat els comptes corrents de qui correspon. Tant fa si ho fan bé o malament, si la idea de negoci és nefasta o si es basa en una anàlisi correcta del mercat. Això és per als pobres desgraciats que no tenen línia directa amb el BOE; els pobres il·lusos que no saben, amb un parell d’anys d’antelació, quins terrenys es requalificaran o per on passarà la nova autopista. 
Aquest és l’estat que ens ocupa. No sé a qui li pot estranyar que la idea d’abandonar-lo amb què comença aquest any Catalunya, siga un motor potentíssim d’il·lusió i optimisme. Un nou estat, sabent com sabem que serà fet per éssers humans, serà sense remei imperfecte. Sense por d’enganyar-nos, podem afirmar que tindrà defectes i causarà decepcions. Ara bé, crear un estat tan decebedor com ho és l’espanyol, seria realment una tasca per a superdotats. Potser caldria dissenyar-lo expressament per a desencantar i decebre i, amb tot i això, difícilment superaria l’estat actual de les coses, que és el d’un estat autènticament fracassat i incapaç de regenerar-se.