de l'Horta estant

Publicat a El Punt/Avui 16/09/2013: http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/2-societat/5-societat/676913-sentencia-contra-el-franquisme.html

Dimecres passat va ser 11 de setembre, i la major cadena humana de la història va unir el Pertús amb Vinaròs sense parar esment a cap frontera artificial ni natural. Una cadena de persones que ajunten les mans és una de les formes més pacífiques (i més difícils d’organitzar) que es poden produir. Donar la mà és, per als éssers humans, un gest de confiança i de col·laboració; dos de les característiques que més ens han permés de progressar com a espècie.

Es veu, però, que agafar-se de les mans, o més ben dit, que uns altres s’agafen de les mans no agrada a tothom, i el partit que ocupa el Palau valencià de la Generalitat va fer mans i mànigues per tal de prohibir que uns quants milers de valencians anaren a donar-se les mans entre Vinaròs i Alcanar. Ho van fer tal com correspon a la seua essència sucursalista: demanant-ho als amos de Madrid. I és així com la subdelegació del govern espanyol va prohibir la concentració, tot al·legant dos motius barroerament absurds.

El primer era la possible perillositat deguda a un trànsit rodat que, senzillament, no existia. Estant -com ho estava- la carretera tallada en Alcanar, era impossible que la policia deixara els vehicles passar de Vinaròs, perquè haurien hagut de fer mitja volta només uns quilòmetres més amunt. Per tant, amb o sense tram valencià de la cadena, la carretera estava igualment tallada.

El segon motiu era “el possible dany econòmic als negocis de la zona”. Aquest despropòsit hauria de passar als anals del ridícul públic: els únics negocis de la zona eren arbres fruiters que, fins on jo vaig poder comprovar, no semblaven ni poc ni molt afectats per l’esdeveniment. Això, però, no ens hauria de fer passar per alt la intenció oculta del PP valencià. Si no fos perquè el Tribunal Superior de Justícia, reunit en sessió extraordinària, va rebutjar de ple i per unanimitat les pretensions de la prohibició, les conseqüències podrien haver estat molt greus. Podria haver servit de base jurídica per a prohibir totes les manifestacions en el centre de pobles i ciutats, on sí que hi ha negocis que podrien al·legar danys econòmics.

Segurament, una societat amb manifestacions i concentracions prohibides és un somni per als franquistes que ocupen càrrecs i canongies en el PP. De fet, és el somni del retorn del passat, tal com ho testifiquen les múltiples fotografies dels seus cadells amb tota mena de simbologia franquista, que han circulat darrerament.  I ho és sobretot ara, que la seua presència pública sol desencadenar gestos de protesta i recriminacions diverses per part del personal. 

Per contra, això mateix és el malson de qualsevol societat democràtica. Com diu la mateixa sentència, hi ha col·lectius que només compten amb instruments com les manifestacions, per a poder expressar els seus interessos i reivindicacions. Uns altres, en canvi, posseeixen tota mena de mitjans privats de comunicació, i -per si no n’hi ha prou- n’usurpen els públics i els converteixen en mers butlletins propagandístics de la seua ideologia reaccionària i dels seus interessos econòmics. Són els mateixos que posen tota mena d’entrebancs per tal que els altres, els menys afavorits, no puguen ni tan sols queixar-se. Els que canvien les lleis aprofitant la notable escassedat de garanties democràtiques en el funcionament de les institucions, per tal d’afavorir encara més les seues opcions de perpetuar-se en el poder. Els mateixos que, quan senten la paraula ‘cultura’, se’ls en va la mà… al decret-llei.

La sentència que ahir, a última hora, va donar clarament la raó a Acció Cultural del País Valencià és una sentència històrica, que ha tingut la virtut de parar un nou colp brutal del PP contra els drets més elementals, reconeguts per una constitució que a ells només els interessa com a instrument del nacionalisme rabiós i impositiu que professen, i que -en canvi- menyspreen profundament quan es tracta de garantir les llibertats dels ciutadans.

Ahir va ser un gran dia. Sobretot perquè, tots plegats, hem pogut mostrar al món que som perfectament capaços d’expressar el nostre legítim desig de llibertat, d’una manera completament pacífica i -alhora- d’una potència innegable. Ahir, però, també va ser un gran dia per això altre: perquè hem pogut aturar -una vegada més- els somnis absolutistes d’un partit que, cada dia, dissimula pitjor la profunda enyorança del franquisme.