Brutalitat lingüística

Les agressions de la policia espanyola, com la del 23 de març a Miquel Gironés, o la del 6 d’abril a un viatger en el tren de Girona, no són espontànies ni incontrolades. Darrere hi ha la necessitat de tot poder colonial, de mantenir la por dins  dels caps de la població. Ens inoculen dosis de pànic perquè no oblidem qui són els amos, i qui té el monopoli de la violència. 
Les agressions no són constants i quotidianes, com ho eren durant les primers dècades de la dictadura franquista, perquè no els convé. Perquè calculen que tindrien l’efecte de generar una contestació social i un ressó internacional que els resultaria contraproduent.
En canvi, els atacs violents esporàdics, duts a terme per valents membres dels cossos de seguretat que -armats i en parelles- abusen d’una persona desarmada, mentre violen sense manies els seus drets constitucionals (no era sagrada la constitució?, Ah, no, que és només l’article 3 el que importa), exerceixen un efecte molt convenient. Mantenen viva la flama de la por. Ens recorden, o més bé ens impedeixen que oblidem que ens poden fer mal quan vulguen.
Si més no, és això el que pretenen: recordar-nos que són ells qui tenen les armes. Que les nostres vides estan en les seues mans brutes, de carcellers i torturadors amb dècades d’impunitat que els avalen. 
I no és veritat que puguen usar-les. No és cert que puguen traure els tancs al carrer, o recuperar els camps de concentració. Molt al seu pesar, l’Europa de 2013 no és la de 1939. És per això, per tot el que no poden fer, que se centren en la tàctica de sembrar la por amb atacs puntuals, impredictibles. Se’n diu terrorisme psicològic. I potser es tracta d’una de les poques habilitats en què els esbirros espanyols excel.leixen.
I la resposta més contundent amb què poden trobar-se és precisament la dignitat amb què els responen les persones agredides.  Vull expressar el meu agraïment a la gent que, com va fer ahir Miquel Gironés, o Mateu Blay fa unes setmanes, és capaç de mantenir la serenitat, de mostrar als abusadors (uniformats o de particular) que no ens intimiden prou. Que els seus mètodes no funcionaran. Que amb tres segles d’imposicions, vexacions, espoliacions i humiliacions no han pogut amb nosaltres. 
Hom parla sovint de la dignitat que hi ha en la derrota, però aquesta dignitat, la de persones com Miquel Gironés, Mateu Blau, Joan Pueyo, Bernat Gasull o Saïda Saddouki, entre tants d’altres, és la dignitat de la victòria. És justament l’esperit que necessitem per a deixar de ser una colònia i passar a ser un país. 

Estatut exposat

Resulta molt il·lustratiu observar com el PP demana la retirada d’una exposició que es mostra a les corts valencianes (per acord previ de la Mesa) on el PP té la majoria absoluta. Podríem pensar que tal desgavell retrata una situació de descoordinació interna, de proporcions preocupants. No ho crec.
L’atzagaiada, em sembla, respon més bé a dos característiques dominants en l’estratègia política del neofranquisme. D’una banda, hi ha l’absolut desinterés per tot allò que està relacionat amb el poble valencià, que els pot haver dut a aprovar rutinàriament la celebració d’una exposició sobre l’estatut d’autonomia, sense ni tan sols dedicar uns minuts a pensar quin tipus de material podria conformar-la. “Una exposición sobre el estatuto? Buena idea, adelante” – Podria haver estat, essencialment, tot l’esforç intel·lectual que hi van dedicar.
No van pensar, però, que en l’època en què la societat valenciana es mobilitzava en favor d’un estatut d’autonomia, i popularitzava famós aquell crit de “Llibertat, amnistia i estatut d’autonomia“, o el cant que feia “de moment, de moment, volem l’estatut“, ells ni estaven presents ni se’ls esperava. Més encara: estaven radicalment en contra de l’estatut (i de la llibertat i de l’amnistia).
I aquesta és la segona de les característiques que esmentava. L’estratègia consistent en sacralitzar precisament aquelles coses a què -en el seu moment- s’oposaven amb tot el lleu. Ho han fet amb l’estatut com ho han fet amb la constitució espanyola, i amb la paraula ‘democràcia’ Quan la gent eixia al carrer per reclamar l’estatut, els individus i les famílies que ara componen el PP estaven a casa, despotricant en perfecte castellà (això encara ho fan) de la xusma que es manifestava, i exclamant-se amb indignació per la sacrosanta unitat de la pàtria espanyola. 
Com s’estranyen ara que només hi haja les nostres banderes, símbols i consignes en una exposició històrica sobre l’estatut? Potser esperaven que -en el millor estil orwelià de 1984- el Gran Germà hauria reescrit la història, i allà on només hi havíem aquells que ells anomenen catalanistes, ocupant els carrers i lluitant per l’autonomia, apareixerien les seues cares, els seus símbols i el seu cinisme disfressat. Estan tan acostumats a fer això amb Canal 9, que potser s’havien pensat que també als arxius històrics havien arribat les seues manipulacions. 
Però no és així. L’exposició reflecteix un fet inqüestionable. Érem només nosaltres els qui volíem l’estatut. Com hem estat i som només nosaltres els qui volem una escola, una televisió, una premsa i una societat valencianes. I quan dic nosaltres, dic els valencians que ells anomenen ‘catalanistes’, i que fa dècades que malden per estigmatitzar-nos. 
I ho volen fer precisament per evitar que s’impose l’evidència de quina és l’autèntica etiqueta que respon a la realitat: la de ‘castellanistes radicals’, aplicada a ells mateixos. A ells que no s’immuten quan les estadístiques mostren que hi ha 730.000 valencians sense treball. A ells que, en canvi, s’escandalitzen de trobar senyeres i penons de la conquesta en una exposició centrada un un període històric en què tots ells ni tan sols s’havien llevat encara la camisa blava, i la senyera -amb blau o sense – els semblava una cosa subversiva i intolerable. 

Plataformes

El descrèdit a què han sotmés -i estan sotmetent- l’activitat política, els partits que han ocupat el poder des de la mort de Franco ha provocat, entre moltes altres conseqüències, una certa proliferació de plataformes que opten a assolir un cert protagonisme públic i polític. 
Sovint es presenten -i ho són- com a iniciatives sorgides des de la base (de baix cap amunt), que opten a unificar gent amb sensibilitats diferents, entorn d’alguns objectius comuns. La idea -sens dubte- és bona: juntem-nos per a assolir allò en què estem d’acord, i després ja resoldrem allò en què discrepem. És bona, però, únicament a condició que els mínims siguen autèntics mínims, i uno idearis polítics concrets i complets, camuflats de manifest unitari. 
Un dels terrenys en què és més viable arribar al consens és el de l’alliberament nacional. Conforme la gent va  adquirint consciència que la situació de subordinació que patim els valencians ens resulta ruïnosa, no ja en termes d’identitat o de cultura, sinó també -i sobretot- en el terreny estrictament econòmic, s’obre una possibilitat real d’arribar a construir majories favorables a un trencament real amb el sucursalisme que ens proposen (i imposen) els partits espanyols. 
Això pot interessar a tota mena de persones, de qualsevol ideologia política, perquè tots els pobles del món, sense excepcions, volen ser amos del seu destí, i destinataris dels seus recursos. És per això que els manifestos i plataformes que pretenen aglutinar gent en favor d’un procés d’alliberament nacional no haurien de prejutjar la ideologia dels possibles signataris. 
Si volem que molta gent signe i es comprometa amb un manifest que pretén ser punt de partida per a una futura República Valenciana, té algun trellat exigir que qui el signe estiga -a més a més- a favor de l’expropiació dels bancs, en contra de tindre exèrcit o a favor de la igualtat de gènere? O, dit d’una altra manera, no volem que signen el manifest aquells que, a banda d’estar a favor de recuperar la plena gestió dels recursos valencians per part del País Valencià, no tinguen clar si també són partidaris de tot un seguit de posicions polítiques, que són precisament les dels redactors del manifest?
Crec que no puc expressar-ho millor que el periodista Pere Cardús (Vilaweb, 17/04/2013), quan -inspirant-se en una obra d’Epictet, diu: “Algunes veus del moviment independentista volen fer dues coses: atènyer la independència i canviar la societat girant-la com un mitjó. És un plantejament legítim i tan vàlid com el dels qui no volen que canviï res. Però si volem guanyar una batalla amb els efectius que tenim, val més no encarar-se a dos exèrcits alhora”.
,La meua proposta és que s’elabore un autèntic manifest de mínims. Una proposta que puga signar tota persona que siga partidària que els valencians recuperem la plena capacitat d’autogestionar-nos, que deixem de pagar tributs exorbitants a uns gestors ubicats a Madrid, que els gasten fonamentalment en ell mateixos, i ens en retornen només les escorrialles. Vull dir, un manifest que puga subscriurequalsevol que estiga a favor que els valencians tinguem casa pròpia. Les altres qüestions, com ara el material de què farem les parets o el color de la pintura, les haurem de decidir -amb mètodes democràtics, és a dir, respectant les opcions majoritàries- quan tinguem la casa. Tractar de fer-ho abans és, senzillament, dividir les forces i reduir les probabilitats d’assolir els objectius. 

Intolerable discriminació de l’espanyol

Ara que el govern de José Ramón Bauzá, a les Illes Balears ha anunciat que els llibres de text del proper curs estaran escrits en ‘balear’ (sic), s’obrin dos interrogants de la màxima importància.
El primer seria (per dir-ho tècnicament) què collons és això del ‘balear’? He sentit persones de les illes referir-se a la llegua que parlen com a ‘mallorquí’, ‘menorquí’ o ‘eivissenc’, de la mateixa manera que jo ho faig, utilitzant la denominació ‘valencià’. Cap problema amb això. És el mateix que fa gent d’altres contrades quan anomenen la seua parla ‘andalús’ o ‘murcià’, per posar-ne dos exemples. 
‘Balear’, en canvi no és res de conegut. La parla de Mallorca pot distar tant de la d’Eivissa, com de la de Girona, i el parlar de Formentera pot resultar més semblant a algunes variants comarcals valencianes que no al mallorquí. Quin de tots serà el ‘balear’? A banda de l’article salat, quines altres característiques tindrà? Fonèticament, serà com la parla de Sóller? Com la de Maó? o com la de Sant Ferran, a Formentera? Caldrà dir ‘tassó’ com diuen a Mallorca o ‘got’ com fan a Eivissa? 
La segona qüestió és el greuge inacceptable que es generarà respecte d’habitants d’uns altres llocs del mateix estat (el que paguem entre tots, si bé no tots el paguem per igual). Per quins set sous els infants d’Àguilas (Múrcia) no podran accedir a llibres de text en la seua pròpia variant dialectal, que -a més de ser diferent de l’espanyol estàndard- també ho és del parlar de la ciutat de Múrcia. Com és que la gent de Plasència o la de Càdis no podran gaudir de llibres en les seues riques variants dialectals?
Com és que només els ciutadans balears tindran dret a ser educats en la seua variant dialectal, i tots les altres persones que -de grat o per força- tenen passaport espanyol no podran accedir a un privilegi similar. No és això una discriminació intolerable i -molt probablement- anticonstitucional?
I les persones immigrades que procedeixen de països americans, no tindran dret a rebre l’educació en les seues varietats pròpies?. Basta veure una pel·lícula mexicana per a comprovar que les diferències són més que notables, amb l’espanyol estàndard de -posem per cas- la TVE. Els fills de famílies mexicanes, colombianes o equatorianes no podran educar-se en mexicà, colombià i equatorià? No havíem quedat que els drets lingüístics són de les persones i no dels territoris? O això només és vàlid quan aprofita per a liquidar el català, l’èuscar o el gallec?
El senyor Bauzá faria bé de repensar-s’ho bé. És dubtós que un aguerrit nacionalista espanyol com ell tinga la voluntat d’introduir desigualtats tan notòries entre uns i altres ciutadans espanyols. O és que quan es tracta d’exterminar “la llengua cooficial que no és el castellà”, tot s’hi val? 
Podríem pensar que aquesta nova atzagaiada del PP balear és el cas més brutal d’analfabetisme que hom pot trobar en un govern europeu. Estic convençut, però, que no és així. Els individus que han perpetrat aquesta maniobra no són ignorants. Són, senzillament, els exemples més evidents de supremacisme dèspota que s’han conegut en Europa des de 1945. 

No hi ha crisi per al castellà

Fa poc vaig anar al Museu de la Valltorta, que exhibeix -entre altres coses- uns magnífics exemples de pintures rupestres. En trobar-me que tots els fullets informatius estaven escrits exclusivament en castellà, em vaig adreçar a la persona que hi havia en recepció, per a demanar-ne en valencià.
“Fa temps que no n’envien” -em va dir, tot atribuint-ho a la crisi econòmica. “I per al castellà no hi ha crisi?”- li vaig replicar. La dona somrigué i m’ho va acceptar -“Es veu que no”- amb un somriure. No sé quin pot ser el cost extra d’imprimir la meitat dels paperets en una altra llengua. Sospite que molt proper a zero, si no és que hi comptem el cost de la traducció. Però, si ens ho mirem amb una miqueta de sentit comú, la versió traduïda hauria de ser la castellana, ja que els pamflets no els escriuen a Valladolid sinó ací, a casa nostra. I es veu que -efectivament- mai no falten diners per a això. 
Molt més sonat és el fet que les 126.000 famílies que han demanat (i no han obtingut) l’escolarització dels seus fills en valencià han d’escoltar arguments (més bé excuses de mal pagador) que relacionen la terrible crisi econòmica que patim (com si fos una plaga bíblica o una catàstrofe natural, i no el producte del lladrocini continuat dels mateixos governants que l’esgrimeixen com a excusa) amb la dificultar d’implementar línies educatives d’immersió lingüística.
Es veu que implementar línies en castellà no costa diners. O que els diners no importen, si són per a gastar-los en promoure el castellà. Es veu que el pobret no ha tingut prou amb els 300 anys d’imposició radical, ni amb les més de 500 normes legals que -encara ara- n’imposen l’ús en el nostre territori, i encara necessita més ajuda.
Deu ser per això que les 17 famílies de tota Catalunya que han sol·licitat escolaritzar els fills en castellà sí que ho podran fer. Per a això no han de faltar diners. Junt amb les armes per als tres exèrcits i els diners per a l’església catòlica, els fons públics per a castellanitzar la població són l’autèntica prioritat d’un govern molt preocupat per la “marca Espanya”. 
O és això, o és -senzillament- que les autoritats espanyoles (això inclou -òbviament- els actuals ocupants del Palau de la Generalitat de València) consideren que hi ha dos classes de ciutadans: els castellans -que són de primera, i tots els altres -que es veu que som de segona categoria. Els primers són mereixedors del respecte estricte als seus drets lingüístics, siga la que siga la conjuntura econòmica, mentre que els drets dels segons poden ser postergats, entre moltes altres causes, fins que hi haja un superàvit de recursos. 
No em molestaré en qualificar aquest capteniment des d’un punt de vista ètic. Ja entenc que per als nostres governants, la paraula no té absolutament cap significat, ni pot formar part del seu vocabulari. Ho faré, en canvi, en uns termes que els són generalment molt grats: és anticonstitucional.
I és que -per a la seua sorpresa– la constitució espanyola, conté 167 articles més, a banda del dos i el tres, que són els únics que els interessen. I alguns d’aquests articles, fins i tot estableixen la necessitat de no discriminar els ciutadans per diverses raons, incloent-hi les lingüístiques. I, senyors i senyores governants: la constitució atorga els drets als ciutadans; no als castellans. 
Sona paregut, però no són sinònims: els valencians també som ciutadans. I només ho serem de ple dret quan l’estat ens tracte, a tots els efectes, de la mateixa manera com tracta els castellans. Ni més obligacions ni menys drets. No tinc gens clar que un estat que tinga com a gentilici el mot ‘espanyol’ siga capaç de fer això mai.