Ràdio i TV valenciana en l’exili

Treballadors acomiadats com a conseqüència de l’ERO de RTVV han constituït la plataforma MilDeNou que es proposa cobrir el forat immens d’informació valenciana, que la ràdio i la televisió públiques, pagades a escot i segrestades pel PP, han renunciat a ocupar, pràcticament des de sempre. 
L’acte de presentació de MilDeNou va ser potent i emotiu. La sala Sanchis Guarner, de la Facultat de Filologia (amb més audiència que molts programes de Canal 9, com va dir Julià Àlvaro) vibrà amb les paraules d’uns i altres. D’entre totes les veus que -a banda de les dels afectats- podien haver sonat, l’organització va triar la de Beatriz Garrote, presidenta de l’Associació de Víctimes del Metro 3 de juliol. Començà dient “el valencià no és la meua llengua habitual, però hui he sentit que havia de parlar en valencià”. I continuà en un valencià ben correcte, que em va fer pensar en la diferència amb aquell “lo parlo un poquet” de la infausta delegada de Madrid, Paula Sánchez de León (es veu que se li dóna més bé apallissar escolars que no parlar idiomes).
Amb la dignitat sòbria de les persones que carreguen amb ferides profundes, Beatriz destapà la cara més crua del sadisme institucional d’uns governants a qui només interessen les víctimes si en poden traure profit electoral. Explicà com s’havia usat el control polític per a emmordassar les veus i el dolor de gent que havia perdut familiars, amics i estimats, mentre el PP convertia RTVV en la seua oficina de premsa. I com això només s’havia pogut fer fent callar els professionals del periodisme, en benefici dels interessos bastards de la casta governant. 
L’acte tingué tota la força continguda d’una indignació ben comprensible, tant en la gent que s’ha quedat sense treball com en la ciutadania que s’ha quedat (fa ja molts anys) sense la informació que mereix i que necessita per a madurar com a societat i per a bastir un projecte comú, capaç d’oferir-nos un projecte de futur mínimament desitjable. 
A ningú no li escapa, tanmateix, que no n’hi ha prou amb l’embranzida inicial. Que cal una força persistent, tenaç i duradora, que col·labore amb la tasca imprescindible de fer fora de les institucions valencianes aquests lacais que fa tant de temps que es dediquen a destruir-nos el país, sense treva i amb acarnissament.
És per això que voldria demanar dos coses a MilDeNou.
La primera és que facen ús de la seua professionalitat per a proporcionar a la societat valenciana una informació fidedigna i detallada sobre què s’ha fet i com s’han fet les coses a RTVV. No només declaracions i afirmacions, sinó noms, dates, fets i dades, a la manera en què ho ha fet el professor Xambó en el seu blog. Mereixem i necessitem informació concreta i fiable, per tal de combatre els lustres d’intoxicació partidista que han destil·lat les pantalles i els receptors de ràdio dels valencians.
La segona és que  totes les seues accions incorporen la voluntat ferma de dignificar el valencià. I això només es pot fer usant la llengua per a totes les funcions que li són pròpies. Des de la redacció de notícies fins als perfils en les xarxes socials, passant pels cartells i les consignes de les manifestacions. Ens calen accions consistents i persistents que s’oposen al que ha estat un dels objectius prioritaris dels successius governs autonòmic que hem patit: destruir la llengua dels valencians. Si no fem això, encara que finalment acabem per expulsar-los, els lladrEROs hauran guanyat.  
Siga o no la nostra llengua habitual, la que hem mamat a casa o la que ens han ensenyant a l’escola, tant se val. Ara és l’hora que fem exactament el contrari del que volen els lladres que fa tants anys que ens governen. Parlem, escrivim, cridem i piulem en valencià!. I més encara, fem-ho amb orgull i descaradament; ben conscients que és una de les coses que més fot als lladrEROs: que siguem un poble normal; que ens comportem i ens expressem com un poble normal. 

Fernández Díaz, l’evolucionista

Una altra de les lluminàries de la
prolífica ultradreta espanyola
, Don Jorge Fernández Díaz, ha fet unes
interessants manifestacions sobre el matrimoni entre persones del mateix sexe i
la pervivència de l’espècie humana. Entenc que ha rebut moltes respostes fetes
des d’una òptica progressista, de respecte a la diversitat i a la llibertat
d’elegir la vida sexual que volem tenir.
Jo no parlaré des
d’aquest punt de vista
, sinó que em centraré en les implicacions evolucionistes
que es deriven de la seua afirmació que el matrimoni gai no garanteix la
pervivència de l’espècie humana. 
En primer lloc,
cal dir que la forma d’expressar-ho és manifestament incompetent. Hi ha milions
de coses que no garanteixen la pervivència de l’espècie. De fet, no hi ha res sobre
la faç de la terra capaç de garantir-nos la supervivència. Ni com a individus
ni com a espècie. Hi ha moltes coses, en canvi, que la poden posar en perill. El
matrimoni entre persones del mateix sexe, però, no n’és una. En realitat, és
més previsible que funcione en sentit contrari. Miraré d’explicar per què.
La pervivència
d’una espècie depén
en gran mesura de la seua eficiència biològica (el terme
més habitual, en anglés, és fitness),
que es pot mesurar pel nombre de descendents vius que deixa cada generació. I
la paraula clau és ‘vius’, i no ‘descendents’. És evident que una parella del
mateix sexe no es reproduirà. En això ha estat brillant el Sr Fernández,
malgrat les seues limitacions intel·lectuals. 
També és veritat
que en societats repressives
, moltes persones homosexuals opten per dissimular,
casar-se i tenir fills, tal com ho fa tantes i tantes persones, com ara (i és
un simple exemple a l’atzar, que no guarda cap relació amb la seua orientació
sexual) el Sr Mariano Rajoy o el Sr Francisco Camps, mentre continuen vivint,
més o menys en secret, la seua opció sexual genuïna. Per contra, en societats
més obertes i democràtiques, que no castiguen amb l’ostracisme el fet de no
ocultar l’orientació homosexual, cap esperar que molts gais opten per una vida
no reproductiva. I això no depén de si el matrimoni homosexual és o no
legal. 
En canvi, si
l’homosexualitat és considerada
com una opció respectable, i les persones poden
legalitzar les seues relacions i -entre altres beneficis- tenir l’opció
d’adoptar criatures, això probablement resultarà en un major nombre de
criatures que podran sobreviure i -arribat el moment- reproduir-se. Perquè cal
recordar que les adopcions procedeixen majoritàriament de països on la
supervivència infantil no està, ni de bon tros, garantida. Ans al contrari, els
índex de mortalitat infantil són molt més elevats en els països habituals
d’origen dels nens adoptats, que no en els països receptors. 
Això vol dir que molts xiquets que haurien mort en un orfenat tindran la possibilitat de ser adoptats
i sobreviure en una Europa que -per a disgust del senyor ministre- ja viu al
segle XXI, i ha superat la Santa Inquisició, que -per cert- amenaçava la supervivència humana molt més que qualsevol pràctica sexual.  
Així doncs,
paradoxalment, la legalització
del matrimoni gai pot beneficiar, més que no
perjudicar, l’eficiència biològica global de l’espècie humana. Això, però
hauria de ser irrellevant per a l’il·luminat ministre, atés que el fonamentalisme
catòlic que el Sr Fernández diu professar considera que la vida i la mort de persones
i animals, així com qualsevol altra circumstància del món terrenal, depenen de
la voluntat divina, i no –de cap manera– de les decisions que puguen adoptar un
grapat de legisladors, ni molt menys, de càlculs freds i materialistes com ara
l’índex reproductor d’uns pocs membres d’una modesta espècie viva.