Publicat el 16 de febrer de 2013
Cal un centre valencià?
Potser el títol sembla una pregunta de
caràcter filosòfic. Sobretot tenint en compte que una de les necessitats
més peremptòries dels valencians és la d’autocentrar-nos; és a dir, mirar
el món des d’allà on estem i vivim, i no des de –posem per cas– Madrid. No ho
és, però. Vull referir-me, en canvi, a la possibilitat i conveniència d’un
partit de centre en el panorama electoral valencià.
caràcter filosòfic. Sobretot tenint en compte que una de les necessitats
més peremptòries dels valencians és la d’autocentrar-nos; és a dir, mirar
el món des d’allà on estem i vivim, i no des de –posem per cas– Madrid. No ho
és, però. Vull referir-me, en canvi, a la possibilitat i conveniència d’un
partit de centre en el panorama electoral valencià.
Tots els països
normals tenen espectres polítics que van des de la dreta fins a l’esquerra,
sense que les diferències entre els partits estiguen basades en el grau de
respecte envers el seu poble. En condicions normals, les diferències se centren
en els models productius que defensen i també en les propostes d’organització
social i distribució dels diners públics, però totes les forces polítiques
mostren nivells pareguts d’interés i dedicació als recursos naturals,
industrials i culturals del seu país.
normals tenen espectres polítics que van des de la dreta fins a l’esquerra,
sense que les diferències entre els partits estiguen basades en el grau de
respecte envers el seu poble. En condicions normals, les diferències se centren
en els models productius que defensen i també en les propostes d’organització
social i distribució dels diners públics, però totes les forces polítiques
mostren nivells pareguts d’interés i dedicació als recursos naturals,
industrials i culturals del seu país.
El nostre, en això
també, és una excepció. Després de la mort de Franco, el procés cosmètic
que es va encetar (dir-ne ‘transició’ seria un insult a la intel·ligència dels
lectors), va posar especial interés en convertir el panorama electoral valencià
en una còpia burda de l’espanyol. Els dos partits espanyolistes van pactar –fins
i tot- condicions especials (barrera del 5%) per tal de dificultar la presència
de partits no sucursalistes en les corts valencianes.
també, és una excepció. Després de la mort de Franco, el procés cosmètic
que es va encetar (dir-ne ‘transició’ seria un insult a la intel·ligència dels
lectors), va posar especial interés en convertir el panorama electoral valencià
en una còpia burda de l’espanyol. Els dos partits espanyolistes van pactar –fins
i tot- condicions especials (barrera del 5%) per tal de dificultar la presència
de partits no sucursalistes en les corts valencianes.
Per tal d’assegurar l’èxit de la maniobra
antidemocràtica, van esmerçar bona cosa de recursos econòmics i humans en atiar
la divisió entre valencians per motius de caràcter simbòlic, com ara els colors
de la bandera o els nom que havia de tindre la nostra terra i una de les
llengües que parlem.
antidemocràtica, van esmerçar bona cosa de recursos econòmics i humans en atiar
la divisió entre valencians per motius de caràcter simbòlic, com ara els colors
de la bandera o els nom que havia de tindre la nostra terra i una de les
llengües que parlem.
Ho van aconseguir. Ens hem passat dècades
barallant-nos per eixes coses, mentre els partits espanyolistes, còmodament instal·lats
en el poder, destrossaven metòdicament tot allò que podien, des de la llengua i
la cultura fins al teixit productiu, passant per l’agricultura valenciana.
barallant-nos per eixes coses, mentre els partits espanyolistes, còmodament instal·lats
en el poder, destrossaven metòdicament tot allò que podien, des de la llengua i
la cultura fins al teixit productiu, passant per l’agricultura valenciana.
Durant les últimes legislatures, el PP, un
partit que potser quedaria millor definit per l’expressió ‘màfia institucional’,
ha fagocitat –gràcies a una acció política basada en un clientelisme radical i
sense matisos– tot l’espai polític que va des del centre fins a l’extrema
dreta més salvatge. I això és profundament anormal.
partit que potser quedaria millor definit per l’expressió ‘màfia institucional’,
ha fagocitat –gràcies a una acció política basada en un clientelisme radical i
sense matisos– tot l’espai polític que va des del centre fins a l’extrema
dreta més salvatge. I això és profundament anormal.
El centre polític és –en la major part
dels països civilitzats– una opció amb sòlides expectatives d’assolir majories en
qualsevol contesa electoral. Ho compartim o no, és fàcil d’entendre que la
moderació i les propostes d’estil reformista capten l’atenció, l’interés i –eventualment–
el vot de molts electors.
dels països civilitzats– una opció amb sòlides expectatives d’assolir majories en
qualsevol contesa electoral. Ho compartim o no, és fàcil d’entendre que la
moderació i les propostes d’estil reformista capten l’atenció, l’interés i –eventualment–
el vot de molts electors.
I els valencians necessitem que hi haja un
partit de centre. I ens cal que siga un partit valencià i –per tant–
valencianista. Es tracta d’una opció política actualment inexistent en el
nostre panorama polític. No hi ha cap partit que mantinga posicions reformistes
(ara mateix, és imprescindible que siguen radicalment regeneracionistes); que siga capaç d’atraure
empresaris, professionals i altres tipus d’electors que no se senten atrets per
opcions d’esquerra, però que tampoc estan disposats a seguir deixant-se
governar per una colla de lladres descaradament antivalencians i humiliantment
sucursalistes, que posen sistemàticament els desitjos dels seus amos madrilenys
per davant de les necessitats del seu poble.
partit de centre. I ens cal que siga un partit valencià i –per tant–
valencianista. Es tracta d’una opció política actualment inexistent en el
nostre panorama polític. No hi ha cap partit que mantinga posicions reformistes
(ara mateix, és imprescindible que siguen radicalment regeneracionistes); que siga capaç d’atraure
empresaris, professionals i altres tipus d’electors que no se senten atrets per
opcions d’esquerra, però que tampoc estan disposats a seguir deixant-se
governar per una colla de lladres descaradament antivalencians i humiliantment
sucursalistes, que posen sistemàticament els desitjos dels seus amos madrilenys
per davant de les necessitats del seu poble.
El moment és ara, i crec que si apareix
una formació capaç de proposar una acció política autènticament centrada en els
interessos valencians, i netament superadora de trifulgues absurdes i
polèmiques interessades, tindrà bones opcions de captar l’atenció de molts
milers de valencians, que –a hores d’ara– ja deuen estar ben farts de les conseqüències
desastroses dels governs sucursalistes que hem patit des de finals dels anys
setanta.
una formació capaç de proposar una acció política autènticament centrada en els
interessos valencians, i netament superadora de trifulgues absurdes i
polèmiques interessades, tindrà bones opcions de captar l’atenció de molts
milers de valencians, que –a hores d’ara– ja deuen estar ben farts de les conseqüències
desastroses dels governs sucursalistes que hem patit des de finals dels anys
setanta.
Comparteix això:
Deixa un comentari
Aquesta entrada s'ha publicat dins de General per ferran-suay | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent
Ferran, estic d'acord en el fons de l'article, però crec que hi ha un joc de paraules al que crec que no hauríem d'entrar.
Parlem de l'espectre esquerra-dreta, i diem que ja hi ha partits d'esquerra, però que en falta… de centre. No hauria de ser "de dreta"?
El PP no és de centre, evidentment, però tampoc crec que ho siga el PNB, ni CiU.Si m'apures, de centre-dreta. I és això el que ens cal com a país: una alternativa de centre-dreta com la que tenen tots els països normals.
Això si, és la meua opinió.
Tens raó, Xavi. Segurament, centre-dreta seria la denominació apropiada.
De tota manera, com he dit en el primer comentari, fins que no tinguem tant partits d'esquerra com de dreta valencians (i valencianistes), no podrem aspirar a un país normal.
No es pot demanar eternament (potser si en un moment puntual) a gent conservadora que vote Compromís (ara, en el passat Bloc o UPV), ni a gent d'esquerres un partit més "convergent" (com també va intentar ser el Bloc al principi d'existir) sense posar de manifest les incoherències en l'eix social del vot, per molt que l'eix nacional estiga clar.
Ah, i enhorabona pels articles! (no aquest, tots! fan reflexionar)