de l'Horta estant

Política lingüística. O tota política ho és?

Mediocritat estructural

La manera com el president del govern espanyol ha
encarat la crisi dels sobres ha posat clarament de manifest la brutal
incompetència de la casta que ens governa. Ja entenc que no és un tema fàcil
d’abordar, en qualsevol cas, però crec que, des del punt de vista de la
comunicació, és molt difícil fer-ho pitjor de com ho ha perpetrat el Sr Rajoy.
Dubtar, farfullar, embarbussar-se, quequejar, fer l’ullet (en el pitjor
moment), llançar el bolígraf… És possible mostrar públicament menys
sinceritat i més discapacitat comunicativa?
I això, per part d’un individu que deu comptar
-pel cap baix- amb més d’un centenar d’assessors (segur que alguns d’ells, fins
i tot tenen el graduat escolar). Com és possible, doncs, que ho faça tan
malament com si li ho hagueren encomanat a algú sense cap experiència en
aparicions públiques o en explicar mentides?
Crec que la resposta està en el tipus de partits
que emergeixen del sistema espanyol. Tant la llei de partits com la llei
electorat han tingut l’efecte de generar uns partits sobredotats, convertits en
oficines de col·locació, i d’una verticalitat insuportable. Uns partits en què,
per tal de progressar, cal ocultar qualsevol mena d’esperit crític, aprendre a
alinear-se amb les opcions guanyadores, i a no mostrar-se –en cap sentit- com
una possible amenaça per als qui manen en cada moment. És a dir, uns partits en
què la manera de progressar és ser (o començar semblant-ho per acabar sent-ho)
profundament mediocre.
No calen més proves que repassar els perfils dels
governants que han ocupat la Moncloa els darrers anys, però una repassada per
les cúpules dels dos partits del nacionalisme espanyol ho mostra amb una
claredat particularment cruel. Els partits espanyols són maquinàries de
selecció inversa; estructures nefastes que garanteixen que el talent no puga
passar de les capes més baixes de l’accés al poder, mentre que les més properes
als centres de decisió queden en mans d’individus tristament grisos, mancats de
qualsevol mena de talent, que han arribat on són gràcies a una radical carència
d’escrúpols i un menyspreu salvatge de qualsevol mostra d’ètica.
L’efecte ‘llistó baix’, que estableix que un
individu mediocre tendeix a rodejar-se de gent que és –o ho sembla- encara més
mediocre que ell mateix, s’encarrega d’acabar d’arrodonir la perversitat
estructural. En comptes d’assessors especialitzats en diversos àmbits
(economia, comunicació, xarxes socials…) es rodegen d’aduladors diversos que
no tenen res més a aportar que la suavitat de les seues llengües obsequioses.
És per això que quan apareix una emergència, no hi ha ningú capaç de fer una aportació significativa. En tots
els llocs clau no hi ha més que inútils que hi han arribat a base de llepar les
mans (com a mínim) dels qui tenien per damunt. L’estructura és profundament
inoperant. Tant, que no té capacitat de reacció ni tan sols quan és
imprescindible per a la seua pròpia supervivència.
Estructuralment, el sistema espanyol de partits
és una perfecta nul·litat, una oda a la incompetència suprema, una exaltació de
la imbecil·litat. I amb aquesta matèria primera és impossible construir res que
pague la pena de mantenir. Crec que la corrupció podria reduir-se dràsticament
amb la simple -però efectiva- aplicació sistemàtica del codi penal vigent.
Tanmateix, el mal estructural de l’estat que patim no és només el seu grau de
corruptibilitat sinó la mediocritat desmesurada que exhibeixen -sense ni tan sols avergonyir-se’n- els qui manen..
Crec que qualsevol reforma,
si pretén de veritat modificar aspectes essencials de l’actual statu quo
que està massacrant la societat, ha de tenir com a prioritat essencial la de crear un
sistema de partits capaç de seleccionar qualitats positives, en comptes de
potenciar l’estèril mediocritat que ens veiem obligats a patir ara mateix. És
descoratjador pensar que qui haurà d’impulsar aquest canvi són els m mateixos mediocres
lamentables que ara com ara ocupen la immensa majoria de les esferes de poder que
existeixen.


  1. Es mereixen tots els retrets que els fas i potser algun més, per ser uns mal governats, per ser uns gestors nefasts de la cosa pública, per saber que ho són i no posar-hi remei, per voler fer-nos creure que no ho sabem i per voler aparentar que no ho sabem i no saber fer-ho. Si es dediquen a la política, com a mínim haurien de saber mentir i fer-ho bé, però és que ni això saben fer.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de General per ferran-suay | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent