Interpretacions delirants?

Durant l’última setmana, molta gent hem fet bromes sobre la capacitat matemàtica d’alguns dirigents del PP, del mateix partit, i de molts mitjans afins al règim. Allò que es coneix com la caverna espanyolista, en general, s’ha dedicat a encapçalar portades de diaris amb títols que suggerien que l’independentisme havia resultat derrotat a les eleccions catalanes. 
És evident que uns comptes que podria fer qualsevol escolar d’ensenyament primari deixen ben clar que hi ha una aclaparadora majoria d’escons de caràcter sobiranista (87 front a 48), al Parlament català sorgit de les eleccions del 25N. I tanmateix, els partits espanyolistes han fet un clar exercici de traure pit, que pot interpretar-se -com a mínim- d’acord amb dos hipòtesis diferents. 
La primera -de caràcter psicopatològic- és que -efectivament- s’han begut l’enteniment. Que alguna mena de col·lapse neuronal d’ampli abast ha atacat, a la manera d’una epidèmia, els cervells de quantitats considerables d’espanyolistes radicals. La patologia hauria afectat tant les estructures més involucrades amb la percepció i interpretació de l’entorn (capacitat de diferenciar molts/pocs; majoria/minoria…), com l’expressió de les emocions (triomf, orgull, vergonya), o la simple capacitat de càlcul (sumar i restar, fonamentalment, ja que la capacitat de dividir la mantenen intacta). 
La segona hipòtesi és, en canvi, de caràcter estratègic. Es basaria en acceptar que les capacitats intel·lectuals dels espanyolistes continuen intactes. Així, la seua conducta haurà de ser interpretada en una altra clau. A diferència del PSOE, el PP no basa els seus triomfs electorals a Espanya, en grans resultats a Catalunya. Probablement això explica que la senyora Camacho haja optat, en tot moment, per abraçar la caspa rància de l’espanyolisme tradicional (fins i tot l’espavilat Rivera ha fet mans i mànigues per distanciar-se’n, per bé que això és -probablement- una missió impossible), probablement amb la vista posada, no sols en els comicis catalans, sinó en la batalla electoral a Espanya.
Per contra, el PSOE (especialment la sucursal a Catalunya) ha fet un exercici de funambulisme, en ressuscitar la peregrina idea d’un federalisme que ni ells mateixos no es poden creure, perquè ells sí que necessiten uns resultats bons a Catalunya per arribar de nou a ocupar la Moncloa, i -per tant- no es poden permetre el luxe d’abandonar completament un cert ‘catalanisme’ per tebi i irreal que siga.
Així doncs, les explicacions delirants de la caverna no s’haurien d’entendre com a deliris psicòtics, per molt que la brutal desconnexió amb la realitat que reflecteixen ho puga suggerir. Es tractaria més bé d’una conducta perfectament instrumental, orientada a guanyar adhesions en Espanya, per tal de contrarestar la inevitable davallada de la popularitat a què els aboca que la política econòmica suïcida i genuflexa amb el poder financer, que porten a terme el senyor Rajoy i els seus sequaços.
És de manual que trobar un enemic exterior i vendre la idea que l’estem derrotant, és una tàctica que -per absurda que puga semblar vista des de fora (mireu la premsa internacional si voleu saber com es poden interpretar els resultats electorals)- pot arribar proporcionar un rèdits no gens descartables. La paradoxa implícita en el fet que usen Catalunya com a ‘enemic exterior’ al mateix temps que proclamen que és una part indestriable de la seua nació, i que -a més a més- l’estimen profundament, potser sí que caldrà abordar-la des de l’àmbit de la psicopatologia.

“Otras lenguas”

Els establiments d’El Corte Inglés mai no han estat -si més no al País Valencià- un exemple de bones pràctiques lingüístiques. Dic això -malgrat que personalment he estat atés amb molta freqüència en valencià, quan hi he anat- pel tractament que dispensen a l’idioma propi del territori on tenen instal·lats alguns dels seus establiments. A les sucursals d’Alacant o València, les obres literàries en valencià es troben en una prestatgeria retolada “Idioma autonómico” o bé “Otras lenguas”.
Personalment, ho considere un insult. “Otras lenguas” podrien ser l’anglés o el francés (malgrat la seua importància quantitativa), el suomi o el romanés, però en cap cas, la nostra, la de molts dels clients que hi comprem, i la que la legalitat vigent (estatut d’autonomia) reconéix com a oficial i pròpia dels valencians. I “Idioma autonómico” és un nom absurd i ridiculitzador, que pretén reduir -falsament- l’àmbit d’ús d’un idioma, a una entitat de caràcter administratiu, com és una comunitat autònoma.
Entenc perfectament que una empresa amb una orientació tan comercial i centrada en el client com aquesta, només adopta segons quines mesures si considera que li resulten favorables. Deu ser, per tant, que la direcció d’El Corte Inglés considera que insultar-nos li resulta rendible i afavoreix els seus interessos comercials, i que tractar-nos com a estrangers, estant a casa nostra, és una bona política comercial.  
Potser tenen raó, i els valencians (dels dos sexes, eh?) som criatures estúpides i mancades de la mínima dignitat que cal per a dir a qui t’insulta que no li aportaràs ni un euro més. No sé si és així, si la direcció d’aquesta empresa tan madrilenya té raó i als valencians no ens fa res que ens insulten, ens pixen damunt i continuen fent negoci amb nosaltres. Sé -en qualsevol cas- que no és així per a mi. Que a mi no m’agrada que m’insulten. Que no em dóna la gana que classifiquen el meu idioma com si fos una cosa exòtica, de reserva indígena, que ni tan sols mereix un nom propi.
És per això que he destruït la meua targeta de l’esmentat establiment, que no hi tornaré fins que no rectifiquen l’insult, i que faré campanya entre amics, coneguts i saludats, en persona i a través de les xarxes socials, perquè tothom sàpia que El Corte Inglés insulta els valencians qualificant la seua llengua com si es tractara d’alguna vel·leitat exòtica, que no arriba ni a meréixer una denominació que la identifique. 
Propose que totes aquelles persones a qui no els agrade que els insulte qui depén dels seus diners per a fer negoci, facen el mateix. Que no es limiten a tornar la targeta o no anar-hi a comprar, sinó que els ho facen saber per correu electrònic (clientes@elcorteingles.es), per carta o en persona. I -sobretot- que ho escampen al llarg de tot el seu radi d’influència, de manera que no quede ningú sense saber que El Corte Inglés insulta els valencians. 

Calen més assessors

Ho ha dit el conseller Ciscar (de nom José, per complir amb el requisit de cognom català-nom castellà, que es veu que cal per a ser algú al PP valencià), prescindint valentament de la impopularitat d’aital afirmació en temps de suposades austeritats pressupostàries, i de sonores galtades en forma de finançament encara més escàs per al país dels valencians, que ni rebaixat a la categoria de mera ‘comunitat’ no aconsegueix un tractament mínimament equitatiu per part del govern de Madrid.
Els assessors són necessaris, ha afirmat el senyor Ciscar, referint-se als que contracta el seu partit, amb càrrec als pressupostos públics. I té raó. Molta raó. Els assessors són necessaris, però sobretot, són imprescindibles per a uns partits sobredimensionats i sobrefinançats com ho són -per herència directa del franquisme que ells mateixos contribuiren a eternitzar- el PP i el PSOE (acceptem provisionalment, i com a acte de bona fe, que -tal com ells mateixos declaren- es tracta de dos partits diferents).
Ho són per dos motius importants. Primer, perquè el sistema espanyol de partits és una gran maquinària de selecció inversa, que prima la lleialtat canina i la manca d’escrúpols per damunt de qualsevol altra qualitat, i on prosperen principalment persones profundament mediocres i d’escasses capacitats intel·lectuals. Aquesta gent, quan ocupa un càrrec, bé deu necessitar colles d’assessors que els expliquen com han de fer la feina per la qual cobren uns sous tan generosos generosos com evident és la incompetència de qui els cobra. 
En segon lloc, els assessors són imprescindibles perquè aquests partits produiexen un superavit de gent massa informada sobre quines coses passen i com passen dins del partit. Gent que -per tant- no pot quedar despenjada – i desproveïda d’un bon sou pagat de l’erari públic- sense més. Perquè saben massa. Perquè en saben massa, de com funciona el seu partit; de com s’aconsegueixen els vots, les concessions, els contractes i les lleialtats. 
Tota aquesta gent seria molt perillosa anant per lliure. Podrien tenir idees, explicar coses. I no ho faran mentre estiguen lligats a la menjadora per una assignació mensual lliure de càrregues ridícules com ara complir un horari o haver de retre comptes a ningú pel treball que suposadament fan. Tot això està bé per a la gent vulgar, per als qui han de patir que no hi haja diners per als hospitals, els medicaments o l’educació; per als que cobren menys que l’any passat i han de pagar les coses més cares, i més comissions als bancs. I què? 
Mentre n’hi haja per a pagar assessors, el sistema no correrà perill. El sistema de veritat, no la xorrada eixa de l’estat de dret, sinó el sistema de relacions que permet convertir les institucions públiques en agències de col·locació per a familiars, i en proveïdors de contractes sucosos per a ‘amiguitos el alma’ que, auan convindrà, ja retornaran el favor de maneres diverses i ben rendibles.
És per això que l’experiència d’aquestes persones és del tot imprescindible, i que sempre serà preferible deixar els vells sense medecines, els xiquets sense educació o les ciutats sense transport públic eficient, que no prescindir d’una extensa nòmina d’assessors ben pagats. Com deia el títol d’una vella pel·lícula sobre la màfia: és el preu del silenci. I -per descomptat- que qualsevol semblança entre la màfia i els dos grans partits del nacionalisme espanyol és pura coincidència, i que no està en la intenció de qui açò escriu suggerir -ni remotament- cap relació entre dos realitats tan òbviament allunyades.