Publicat el 17 d'octubre de 2012
Federalisme? D’acord
Sembla quasi increïble la insistència a formular propostes federalistes, que pretenen mostrar-se com una tercera via a la dicotomia entre independentisme i dependentisme que es viu a Catalunya. Val a dir que les esmentades propostes només han sorgit d’una certa -diguem-ne- esquerra, que exerceix exclusivament en aquells territoris que als mapes del segle XIX es apareixien com a ‘Espanya assimilada’: Catalunya, País Valencià i Illes Balears, i que mai no ha trobat l’imprescindible complement (algú amb qui federar-se) en l’Espanya de veritat, magníficament resumida i representada per Madrid.
Per no perdre’ns en disquisicions històriques, val a dir que a hores d’ara, podem pensar sobre aquestes propostes de dos maneres. La primera és que siguen propostes honestes, fetes per gent que creu que aquesta és la millor alternativa per a Catalunya. La segona és que es tracte simplement d’una cortina de fum, llançada per aquells que volen impedir -tant sí com no- la independència, i no s’acaben de sentir còmodes amb la defensa del radicalisme espanyolista que caracteritza formacions filofranquistes com Ciutadans, UPyD o el PP.
En el segon cas, la proposta queda desqualificada per si mateixa. En democràcia, qualsevol opció és legítimament defensable, a condició que es formule amb una mínima honestedat. I si no és el cas, tampoc no cal gastar més temps ni més esforç per a discutir-la. Còmodes o no, si el que pretenen és impedir l’exercici de la sobirania, hauran d’alinear-se amb l’espanyolisme clàssic, per molt caspós i antiestètic que el puguen considerar.
Ens queda -per tant- l’opció d’aquells que consideren que una solució federalista és una opció òptima. El seu posicionament, sense cap mena de dubte, ha d’estar al costat de l’independentisme, perquè només els estats sobirans es poden federar amb uns altres. I poden fer-ho en condicions d’igualtat, que són les úniques que permeten (ja que no la garanteixen) la possibilitat d’arribar a acords equànimes, que puguen beneficiar ambdues parts, i contemplar -si convé- qualsevol mena de solidaritat recíproca.
Per tant, ara com ara no cal esmerçar més temps a discutir les opcions federalistes. No sols perquè a l’altre costat no hi ha ningú amb qui federar-se, sinó -i sobretot- perquè es tracta d’una opció que només és factible quan són dos estats els qui s’asseuen a negociar-la. Així, els suposats federalistes hauran de donar la cara obertament. Si ho són, han de treballar per la independència com a pas previ a la construcció d’una federació viable. Si -per contra- no són més que uns partidaris de la subordinació més, hauran d’alinear-se amb els partits clarament dependentistes, i disputar-se el sector de l’electorat que és favorable a continuar amb la subordinació de Catalunya.
Qualsevol de les opcions és legítimament defensable en un sistema democràtic. Embolicar la troca i tractar de confondre el personal amb propostes inviables és -en canvi- senzillament deshonest.
Comparteix això:
Deixa un comentari
Aquesta entrada s'ha publicat dins de General per ferran-suay | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent
Qui ho diu que només poden federar-se els estats sobirans ? Què no existeixen estats federals on els respectius estats no son sobirans ? ( Alemanya, Estats Units etc )
Per cert, a l'altre costat n'hi d'independentistes ?
Tan costa comprendre que els que postulem LEGITIMAMENT pel federalisme ( també ) ho fem perquè no volem perdre el lligam amb l'estat ( diem-li Espanya ) A veure si ho enteneu: no volem que l'Aragó sigui com Letonia per a Catalunya. Degueu-me exemples recents de països que s'hagin independitzat i més tard s'hagin federat amb altres per constituir el mateix estat.