de l'Horta estant

Política lingüística. O tota política ho és?

L’hora dels noms

“Hem viscut per salvar-vos els mots” deia el poeta Salvador Espriu. I donem gràcies que hem tingut molts homes i dones que ens han salvat els mots, i és per això que seguim parlant com parlem i no com als imperialistes els agradaria. Però els mots també poden salvar-nos o condemnar-nos a nosaltres, en funció de l’ús que en fem i dels significats que acceptem. 
Durant dècades ens han entabanat amb les denominacions. Algunes de les que ens han encolomat han estat -això sí- més eixerides que altres. Han aconseguit -per exemple- que el terme nacionalista s’aplique a persones i organitzacions que volen més llibertat i autogovern per als seus pobles, que no tenen estat. I -estrictament- caldria aplicar-lo, amb molta més propietat, a aquells que -posseint un estat- imposen el seu criteri, les seues regles i la seua cultura als pobles que no en tenen. Aquest nom-trampa ens l’hem empassat amb plomes i tot. 
Unes altres no han triomfat tan clarament. És el cas del terme ‘no-nacionalista’, que només se l’autoapliquen ells, els que són rabiosament, furibundament i ostentosament nacionalistes de la nació espanyola. Els mateixos que hissen una bandera tan gran que ni tan sols no se’ls aixeca, en perversa metàfora de la impotència d’una actitud tan prepotent, que els ennuvola la vista a l’hora d’analitzar una realitat que resisteix tossudament les quimèriques pretensions d’uns imperialistes de pa sucat amb oli, vinguts a menys.
I ara, si més no a Catalunya, ve un període en que caldrà dir de nou el nom de cada cosa. I serà molt important que ho fem correctament, amb coneixement. En les properes eleccions (a hores d’ara, el President Mas encara no les ha convocades) hi haurà un eix tan central que serà inevitable. Els partits concorrents s’hauran de posicionar respecte a la independència. 
Això conformarà dos blocs ben clars, els partidaris i els contraris. Els primers, seran anomenats -pels altres- separatistes o secessionistes, però no tinc cap dubte que la denominació que farà fortuna serà la d’independentistes. Un nom ben ajustat, considerant que és això el que pretenen: la independència.
És l’altre bloc el que mereix una etiqueta igualment descriptiva. Ells s’autoproclamaran unionistes (o potser trobaran algunes altres etiquetes més favorables). I no ho són. No són unionistes perquè no és la unió el que cerquen ni pretenen. Una unió es pot donar entre dos iguals, i no és això el que proposen els partits sucursalistes. Ni els que tenen seu a Catalunya ni els que actuen directament des de Madrid.
O és que la pretensió de la professional de la política Rosa Díez d’ocupar militarment Catalunya generaria molta unió? Una nova massacre de civils a Barcelona, com la de 1714 o la de 1939 seria una bona forma d’unir-nos més? Ja siga entre nosaltres o amb els espanyols? I no és l’única que ho diu, ni molt menys l’única que ho desitja.
El denominador comú de tots aquests partits no és la unió sinó la dependència. El que pretenen és que Catalunya continue essent dependent d’Espanya. Que els governs espanyols, de Madrid estant, puguen fer i desfer, negar competències, impugnar lleis, passar ribots (i riure-se’n obertament), o dinamitar sistemes educatius quan els vinga bé. I això no té res a veure amb cap mena d’unió, sinó amb dominació i supremacisme.
Així que, fem el favor de no cometre els mateixos errors. Apuntem bé a l’hora d’encunyar o acceptar etiquetes. I si parlem de partits independentistes, fem-ho també de partits dependentistes o sucursalistes. Tenen tot el dret d’argumentar i defensar les seues posicions polítiques. El mateix que tenim nosaltres a atorgar-los un nom capaç de reflectir inequívocament l’essència de les seues propostes, que és la defensa dels privilegis assolits manu militari per Castella i el manteniment de la posició subalterna de Catalunya respecte a Espanya. 
Ja s’ho faran, perquè tal com van les coses, defensar electoralment un ‘Visca l’esclavitud!’ -el pinten com el pinten- no sembla cosa fàcil. Els partits de la dependència s’hauran de disputar (i espere que ho facen amb ferocitat) aquest espai del sucursalisme que, si tot va bé, serà l’última vegada que apareix en unes eleccions catalanes. Perquè no hi ha ni un sol cas en la història de cap poble que, després d’haver assolit la llibertat, haja volgut tornar a ser dependent d’un altre.


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de General per ferran-suay | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent