Martí Gasull

Com li deu passar a molta gent, no puc estar-me de pensar que en Martí Gasull se n’ha anat sense poder viure la llibertat del seu país. 
És profundament injust que ens haja deixat sense assistir a l’esclat final de l’esperança. Després de tota la tenacitat  callada i discreta amb què en Martí Gasull ens ha obsequiat a tots, ens queda el seu llegat, que Plataforma per la Llengua mantindrà viu, actiu i en progrés, com ell ho volia. 
Sempre que he parlat amb ell l’he vist somriure, raonar calmosament, valorar l’excel·lència i esforçar-se per aconseguir-la en tots els projectes que emprenia.
Crec que el millor homenatge que li podem fer és imitar-lo en això; treballar incansablement per fer les coses no bé sinó millor. Amb paciència, fortalesa i constància, escalarem el cim que en Martí volia realment conquerir, que no és (només) un dels gegants de pedra de l’Himàlaia, sinó la plenitud i la llibertat del seu país complet.
Descanse en pau Martí Gasull, i treballem nosaltres -també en pau, si pot ser- per assolir el triomf del projecte que compartim amb ell.

L’hora dels noms

“Hem viscut per salvar-vos els mots” deia el poeta Salvador Espriu. I donem gràcies que hem tingut molts homes i dones que ens han salvat els mots, i és per això que seguim parlant com parlem i no com als imperialistes els agradaria. Però els mots també poden salvar-nos o condemnar-nos a nosaltres, en funció de l’ús que en fem i dels significats que acceptem. 
Durant dècades ens han entabanat amb les denominacions. Algunes de les que ens han encolomat han estat -això sí- més eixerides que altres. Han aconseguit -per exemple- que el terme nacionalista s’aplique a persones i organitzacions que volen més llibertat i autogovern per als seus pobles, que no tenen estat. I -estrictament- caldria aplicar-lo, amb molta més propietat, a aquells que -posseint un estat- imposen el seu criteri, les seues regles i la seua cultura als pobles que no en tenen. Aquest nom-trampa ens l’hem empassat amb plomes i tot. 
Unes altres no han triomfat tan clarament. És el cas del terme ‘no-nacionalista’, que només se l’autoapliquen ells, els que són rabiosament, furibundament i ostentosament nacionalistes de la nació espanyola. Els mateixos que hissen una bandera tan gran que ni tan sols no se’ls aixeca, en perversa metàfora de la impotència d’una actitud tan prepotent, que els ennuvola la vista a l’hora d’analitzar una realitat que resisteix tossudament les quimèriques pretensions d’uns imperialistes de pa sucat amb oli, vinguts a menys.
I ara, si més no a Catalunya, ve un període en que caldrà dir de nou el nom de cada cosa. I serà molt important que ho fem correctament, amb coneixement. En les properes eleccions (a hores d’ara, el President Mas encara no les ha convocades) hi haurà un eix tan central que serà inevitable. Els partits concorrents s’hauran de posicionar respecte a la independència. 
Això conformarà dos blocs ben clars, els partidaris i els contraris. Els primers, seran anomenats -pels altres- separatistes o secessionistes, però no tinc cap dubte que la denominació que farà fortuna serà la d’independentistes. Un nom ben ajustat, considerant que és això el que pretenen: la independència.
És l’altre bloc el que mereix una etiqueta igualment descriptiva. Ells s’autoproclamaran unionistes (o potser trobaran algunes altres etiquetes més favorables). I no ho són. No són unionistes perquè no és la unió el que cerquen ni pretenen. Una unió es pot donar entre dos iguals, i no és això el que proposen els partits sucursalistes. Ni els que tenen seu a Catalunya ni els que actuen directament des de Madrid.
O és que la pretensió de la professional de la política Rosa Díez d’ocupar militarment Catalunya generaria molta unió? Una nova massacre de civils a Barcelona, com la de 1714 o la de 1939 seria una bona forma d’unir-nos més? Ja siga entre nosaltres o amb els espanyols? I no és l’única que ho diu, ni molt menys l’única que ho desitja.
El denominador comú de tots aquests partits no és la unió sinó la dependència. El que pretenen és que Catalunya continue essent dependent d’Espanya. Que els governs espanyols, de Madrid estant, puguen fer i desfer, negar competències, impugnar lleis, passar ribots (i riure-se’n obertament), o dinamitar sistemes educatius quan els vinga bé. I això no té res a veure amb cap mena d’unió, sinó amb dominació i supremacisme.
Així que, fem el favor de no cometre els mateixos errors. Apuntem bé a l’hora d’encunyar o acceptar etiquetes. I si parlem de partits independentistes, fem-ho també de partits dependentistes o sucursalistes. Tenen tot el dret d’argumentar i defensar les seues posicions polítiques. El mateix que tenim nosaltres a atorgar-los un nom capaç de reflectir inequívocament l’essència de les seues propostes, que és la defensa dels privilegis assolits manu militari per Castella i el manteniment de la posició subalterna de Catalunya respecte a Espanya. 
Ja s’ho faran, perquè tal com van les coses, defensar electoralment un ‘Visca l’esclavitud!’ -el pinten com el pinten- no sembla cosa fàcil. Els partits de la dependència s’hauran de disputar (i espere que ho facen amb ferocitat) aquest espai del sucursalisme que, si tot va bé, serà l’última vegada que apareix en unes eleccions catalanes. Perquè no hi ha ni un sol cas en la història de cap poble que, després d’haver assolit la llibertat, haja volgut tornar a ser dependent d’un altre.

Lògica espanyola (II)

La lògica espanyola no és tan sols una valuosa eina d’anàlisi a posteriori de la realitat social. També serveix extraordinàriament bé per a mirar d’influir sobre el curs de les coses, fent així que s’adapten al camí més correcte. Ho fa, això sí, amb algunes subtileses argumentals, que potser no resultaran fàcils de seguir per als no especialistes en tan sublim disciplina.
Vegem, per exemple, el cas recent de la multitudinària manifestació del passat 11 de setembre, en que un o dos milions (tant fa) de persones clamaven insistentment per la independència. Com que això, la independència de Catalunya, es considera negatiu per al futur i viabilitat d’Espanya, sembla que és convenient aconseguir que no arribe a produir-se. I com ho faran?
Doncs, en estricta i meticulosa aplicació de la lògica espanyola, raonaran: “Si els catalans volen anar-se’n d’Espanya, insultem-los fins que vulguen quedar-se amb nosaltres”. No em negareu que la cosa té una estructura de lògica paradoxal, que encisaria a més d’un teòric del caos. 
Encara tenen més interés les maneres d’insultar que seleccionen. Una de ben interessant és la que podríem resumir en la frase “Catalanes, joderos (sic) porque sóis españoles“. Queda ben clar que els autors de la frase donen per fet que ser espanyol és una desgràcia ben grossa, ja és -precisament- el terme que utilitzen per a insultar. Veritat que ningú no t’insulta dient “Et fots perquè ets alta, guapa i rica”?
També hi ha la variant “Cataluña es una región española”, etzibada igualment com a diatriba i amb notable afany ofensiu, que deixa ben palés que consideren que ser una regió espanyola (com ara, poser per cas, Cantàbria o Múrcia o Extremadura) és una condició ben patètica i miserable. Ep! que no ho dic jo, això, que tinc gran respecte per les persones nascudes en aquests i altres territoris. Ho diuen ells, els nacionalistes espanyols, i ho fan per tal d’humiliar i insultar els catalans. Una estratègia que -recordem-ho- els sembla ben adequada per tal de persuadir-los a no independitzar-se d’Espanya. 
Finalment, i com a meritori exemple del gran rigor intel·lectual que és norma entre opinadors espanyols de tots els pelatges, des de piuladors afeccionats fins a vividors professionals de la política o directors de diaris de gran tiratge, val la pena analitzar -ni que siga superficialment- la consistència interna dels seus arguments.
Ho faré quasi telegràficament
a) Afirmen que els catalans són garrepes i interessats, i trauen profit econòmic d’estar en Espanya. Però, si en trauen profit, i són garrepes de mena…per quins set sous haurien de voler anar-se’n?. 
b) Immediatament després d’assegurar que es beneficien d’Espanya, els acusen d’insolidaris perquè no volen aportar diners per a les comunitats més desafavorides (però, no havíem quedat que era Catalunya qui se’n beneficiava?).
c) Qualifiquen d’egoista l’aspiració d’independència, que haurien de considerar com un alliberament, ja que eixa Catalunya garrepa i aprofitada, deixaria de ser una càrrega econòmica per a la sacrificada i generosa mare Espanya. 
I per acabar-ho d’adobar, amb perfecta lògica espanyola, un senyor que no ha treballat en sa vida (no diguem ja remar), que deu tots els seus privilegis a un dels dictadors més sanguinaris de l’Europa del segle XX, i que sol ser notícia pels alts nivells de corrupció i desori en la seua pròpia família, ens diu que la independència de Catalunya no és una bona solució per a la crisi, i que hem de treballar tots junts per tal de mantenir intactes els seus interessos, i els dels seus descendents.
I, de veritat que es pregunten com és que Catalunya vol fotre el camp?

Lògica espanyola (I)

El diccionari podria definir la lògica espanyola com l’aplicació de la llei de l’embut a l’anàlisi de la realitat social i a la intervenció sobre aquesta mateixa realitat. Es tracta d’una metodologia peculiar, que facilita la interpretació d’esdeveniments socials futurs o passats, sempre d’acord amb els propis interessos, sense fer perillar -en cap moment- la construcció de la realitat que més agrada a l’analista en qüestió.
Vegem-ne un exemple, centrant-nos en l’anàlisi d’esdeveniments ja ocorreguts. Posem per cas que hi ha hagut una manifestació esborronadorament majoritària, que clamava d’una manera tan unitària que resulta innegable, per una consigna -la independència de Catalunya- que no ens acaba d’agradar, o que -fins i tot- atempta frontalment contra els nostres interessos i principis més sagrats (per exemple, els econòmics). 
A l’hora de fer-ne una interpretació cabal, allò que realment compta i que cal prendre en consideració -en aquest cas- és la quantitat de gent que no hi ha anat. Els que han fet l’esforç d’anar-hi, viatjant durant hores en molts casos, i assumint-ne el cost econòmic i personal, aquests no compten. Els qui realment han fet un gest decidit, valent i significatiu són els que no hi han anat.
El següent pas -perfectament coherent i lògic- serà donar per fet que totes aquelles persones que no hi han anat, ho han fet perquè dissenteixen frontalment dels objectius de la manifestació, i -en canvi- combreguen amb robusta vehemència- amb el sacrosant principi de la unitat indissoluble de l’eterna pàtria espanyola.
Un altre exemple ens ajudarà a copsar la profunditat analítica de la lògica espanyola, quan els esdeveniments tenen un caire ben diferent. Imaginem ara que es convoca una manifestació contra ETA i el terrorisme, a la que assisteixen -en autobusos fletats des de nombroses localitats de la geografia espanyola- unes cent-mil persones (una gentada), que en les xifres oficials es transformen ràpidament en un milió pel senzill procediment de multiplicar per deu.
Diríem -en estricta aplicació dels principis il·lustrats més amunt- que caldria pensar que -per tant- hi ha uns 39 milions de persones (les que no hi han anat) que estan a favor d’ETA i són decididament partidàries del terrorisme, no?. Evidentment que no! La manera lògica de procedir en aquest cas és -en primer lloc- deduir (científicament) que qui no hi ha anat és perquè li ha estat físicament impossible per malaltia, impediment  greu o dificultats insalvables de conciliació familiar.
A més a més, caldrà prestar especial atenció al fet que milions i milions de persones poden haver seguit l’esdeveniment a través de la televisió, la ràdio o -fins i tot (no cal descartar res) senyals de fum solidàriament enviats pels assistents al patriòtic esdeveniment.Tot pegat, ens permet d’afirmar sense complexos que la immensa majoria de la població ha assistit (físicament i/o en esperit) a la nostra manifestació.
De magnífics exemples de la impagable lògica espanyola, n’hi ha més, molts més. La premsa espanyola i els venerables liders polítics del país veí ens n’ofereixen a manta. En el següent epidodi analitzarem l’aplicació de la lògica espanyola a la intervenció sobre la realitat social. Entretant, si algú s’anima a aportar nous exemples d’aquesta eina imprescindible del pensament contemporani, ho pot fer amb l’etiqueta #lògicaEspanyola del Twitter.

Punt i apart

L’11 de setembre, mentre tornava cap a casa després de la Diada de Catalunya, escoltava la ràdio. Representants dels partits del parlament català explicaven les seues valoracions de la manifestació més gran -i més intensa- que ha recorregut mai els carrers de Barcelona. 
Em va resultar curiosa -tot i que no inesperada- la insistència dels portaveus de partits espanyols (PP, PSOE i Ciudadanos) que seria un error fer només una interpretació de la manifestació. Em venia al cap aquella citació, que no sé a qui atribuir, que diu que la capacitat més desenvolupada de l’ésser humà és -sense cap mena de dubte- la d’autoenganyar-se.
Deia el representant del PP que cal tenir en compte totes les persones que no han anat a la manifestació, i que -per tant- ell considera com a no partidàries de la independència. Magnífic argument, d’acord amb el qual,
quan es convoca una manifestació contra el terrorisme i hi van -posem
per cas- cent mil persones, haurem de pensar que totes les altres estan a favor del terrorisme. 
No sé quina manifestació veurien ells. En la que jo vaig estar se sentia pràcticament un sol crit. Un crit proferit de manera sincopada. Amb un quequeig (in-inde-independència) que potser reflecteix les vacil·lacions i la indiecisió històrica que hem patit en creure’ns patranyes com la transició,  sopars de duro com l’estat de les autonomies, o enganyifes barates com la reforma de l’estatut. 
Potser és això, aquesta història d’ingenuïtat, tots aquests anys de voler creure que seria possible sobreviure dins d’Espanya, el que ens ha fet quequejar. També ha estat, però, una manera d’agafar embranzida per acabar cridant -tot d’una i tots a una- l’única paraula que ens ajunta i ens empeny; la que no volen sentir aquells polítics que s’inventen arguments impossibles, i miren d’engalipar-nos amb la mena de tripijocs que justifiquen la idea -tan estesa- que no són més que una colla de ganàpies i vividors sense escrúpols.
La paraula és INDEPENDÈNCIA. I no sé si cal escriure-la en majúscules. El que sí que sé és que, després de l’última A, cal posar-hi un punt i apart. Perquè d’ara endavant, ja ningú no podrà seguir jugant amb les regles anteriors. Poden fer-ne tantes interpretacions com els vinga de gust. Inventar-les, si convé. Tant se val. Ells també han sentit el clam; com l’ha sentit tothom.
El President Mas, el Govern de Catalunya, i tots els representants electes el Parlament tenen -des d’ara mateix- la responsabilitat històrica de decidir quina serà la primera frase, després d’aquest punt. I després de la primera, en vindran moltes més. Totes les que calen per a escriure la història d’un poble que ha decidit -pacíficament- abandonar la subordinació a què l’havien condemnat les armes durant tres segles.

Noms incorrectes

És habitual sentir polítics bascos i catalans que es refereixen als partits nacionalistes espanyols, amb la denominació de ‘partits constitucionalistes’. S’ha de reconéixer que això és una mica millor que no l’acceptació del nom-trampa de ‘no-nacionalistes’ que ells mateixos preneten atorgar-se, però tot i això, es tracta -en la meua opinió- d’un nom clarament incorrecte.
La constitució espanyola es va aprovar el 1978 amb l’objectiu de dotar l’estat espanyol d’una estructura superficialment democràtica (que legalitzava alguns partits i permetia celebrar eleccions), al mateix temps que garantia la pervivència dels privilegis obtinguts de manera ilegítima –manu militari– durant la dictadura de Franco, i establia un sistema -la monarquia- de clara essència antidemocràtica.
Tot i això, uns partits autènticament constitucionalistes orientarien la seua acció política al compliment i desenvolupament íntegre de les normes recollides en aquesta constitució. De cap manera és això el que fan els partits del nacionalisme espanyol, com ara PP, PSOE o UPyD, que únicament s’ocupen de defensar l’article 2, que sacralitza la unitat d’Espanya, i l’article 8, que atribueix a l’exèrcit la funció de mantenir la unitat territorial que tan va obsessionar el dictador.
Deixant de banda el fet que aquesta sospitosa coincidència entre els objectius de la dictadura franquista i els dels partits esmentats hauria de portar a la seua il·legalització, en estricta aplicació de la infame ‘doctrina de l’entorn’, que energúmens de la judicatura com Garzón o Grande Marlaska han utilitzat per a condicionar il·legítimament els resultats electorals i el dret al vot dels ciutadans d’Euskal Herria, el cas és que -a tot estirar- el nom que caldria aplicar a aquests partits seria els de “articledos-i-vuitistes” (ja em perdonareu el neologisme).
Com que això no sembla -de cap manera- una proposta viable, jo diría que és més correcte fer ús d’unes altres denominacions, capaces de descriure adequadament el grup en què s’enquadren -cojuntament- les esmentades formacions polítiques, i també algunes altres com ara Equo, que fa poc reconeixia el dret d’autodeterminació per al Sàhara, però no per als Països Catalans o Euskal Herria, deixant així ben clar que primer són espanyolistes, i després -en tot cas- ecologistes o d’esquerres. 
Si atenem al fet que sovint ens referim als partits de defensen el dret a la sobirania d’algun poble que encara no posseeix un estat com a ‘partits independentitses’ o bé ‘sobiranistes’, llavors crec que la denominació adequada per als altres seria la de ‘partits dependentistes’ (que propugnen la dependència d’una altra nació), o ‘antisobiranistes’ (que s’oposen a l’exercici de la sobirania popular).
Qualsevol d’aquestes denominaciones és clarament més descriptiva que no la de ‘partits constitucionalistes’, que podria fer pensar que les esmentades formacions polítiques tenen un interés especial en el conjunt de la constitució, quan -en realitat- ni el dret a l’habitatge ni el dret a un treball digne, o el de no ser discriminat per raons de raça, creença o llengua -també recollits a la constitució de 1978- no els fan ni fred ni calor, i no mereixen cap iniciativa per la seua part.
Així que -si pot ser- diguem les coses pel seu nom, parlem clarament dels partits dependentistes o antisobiranistes quen vulguem referir-nos -en conjunt- a totes aquelles formacions que -amb més o menys subterfugis- defensen de manera inequívoca el supremacisme espanyol, en contra -sempre que cal- de la voluntat dels pobles, i fins i tot, de la possibilitat de fer consultes capaces d’aclarir quina és aquesta voluntat. Anomenar correctament les coses no soluciona res, però contribueix sensiblement a aclarir el panorama.