de l'Horta estant

Imaginem per un moment, que els partits polítics que s’han estat alternant en el poder durant les últimes dècades funcionaren com ho fan les màfies. Es tracta -senzillament- d’un exercici intel·lectual, sense més pretensions. 

Les màfies es basen en la comissió de múltiple activitats delictives. Sovint, com a prova d’admissió, cal cometre algun delicte que lligue el nou vingut amb l’organització, d’una manera suficientment sòlida com per a guanyar-se la confiança. Òbviament, els detalls d’aquestes activitats delictives són ben coneguts per part dels mafiosos; particularment, d’aquells que assoleixen quotes de poder considerables dins de l’organització. Això fa que el seu silenci siga especialment valuós, i que comprar-lo resulte, en general, una estratègia clarament rendible. 

Què ens podríem trobar si aquesta equiparació entre els partits del poder i la màfia fos correcta?

Potser ens trobaríem que uns determinats personatges exerceixen la seua àmplia influència durant llargs períodes de temps, sense deixar d’encadenar uns i altres càrrecs, en les més diverses institucions. Per bé que anirien perdent pistonada com a polítics, i que les seues aportacions serien cada dia més negligibles, compensaria mantenir-los en els diversos càrrecs com a forma de comprar el seu silenci sobre les activitats il·legítimes de les seues respectives organitzacions.

Això faria -probablement- que malgrat l’elevat cost econòmic, els partits del poder mantingueren estructures i institucions polítiques clarament innecessàries, com a formes d’arrecerar aquests personatges, una vegada amortitzats. Podrien anomenar-se senat, diputacions, assessories, etc, i tindrien com a característica comuna la duplicitat de funcions i una escassa o nul·la incidència en la vida política. Els partits estarien disposats -tot i que sovint els suposaria un cost en credibilitat- a mantenir aquestes institucions contra tot criteri racional, fins i tot en temps de greus crisi econòmica, perquè qualsevol preu (especialment si el paguen els ciutadans) és barat a canvi del silenci d’aquells que coneixen les entranyes autèntiques de l’organització. 

També ens trobaríem que, fins i tot en els pocs casos en què la justícia que els dos partits han establert a la seua conveniència, acaba per imputar algun d’aquests personatges en la comissió d’un delicte greu, el seu partit li proporcionarà un suport monolític. En el pitjor dels casos, el forçaran -finalment- a dimitir d’algun càrrec honorífic i més visible, però procuraran sempre mantenir-li sous i privilegis, per tal d’evitar la divulgació d’informació sensible. I com més prompte millor, faran mans i mànigues perquè s’oblide l’escàndol i restituiran al delinqüent tants càrrecs, sous i prebendes com els resultarà possible.

En les màfies, com en els partits del poder, eventualment arriben a produir-se situacions extremes en què ja no és possible seguir sostenint o donant suport a algun dels seus membres destacats, després que ha caigut en desgràcia. I és en aquest punt on podríem trobar la diferència més important entre ambdós tipus d’organitzacions. La màfia, si molt convé, acaba optant per l’execució sumària de l’interfecte com a forma d’allunyar el perill d’una delació important. Els partits, en canvi, han de trobar unes altres maneres de seguir comprant-li el silenci. Sembla que açò últim és més civilitzat. Llàstima que -això també- ho paguem entre tots.