de l'Horta estant

Ep!, no s’espante ningú, que no és que estiga penedit d’haver regalat els diners públics dels valencians a uns quants forasters privats i indesitjables, parapetats rere empreses, marques i altres corretges de transmissió. Que això, els qui provenen de la tradició familiar i ideològica del franquisme, ho consideren perfectament normal. A tot estirar, un pecadet venial, dels que s’arreglen amb una bona confessió i alguna penitència benèvola. 

No, el senyor Camps demana perdó per haver parlat en valencià a la sala on se’l jutja per suborn. Gran prodigi aquest! No el de demanar perdó, sinó que el senyor Camps haja parlat -inicialment- en la llengua del seu poble, i no en la seua.Conec molta gent que, en una situació d’estrés,els eixiria espontàniament expressar-se en català, fins i tot si pretenien fer-ho en un altre idioma. És normal quan es tracta de la llengua en què has aprés a viure, o en la que t’expresses habitualment. Cap dels dos no és el cas d’en Camps. En les comptades ocasions en què s’ha dignat usar l’idioma que l’estatut d’autonomia considera el propi dels valencians, Paco Camps ha fet gala d’una fonètica empobrida i forastera, i d’una expressivitat més mediocre (encara) que la que afecta quan parla en espanyol, que delata sense cap mena de dubte que la seua llengua habitual és el castellà. 

Per tant, això d’expressar-se en valencià i demanar perdó de seguida, no ho podem entendre com un error involuntari, sinó com una estratègia programada. La pregunta és: què dimonis volia transmetre amb aquest numeret? Que ell és molt valencià? Probablement, d’acord amb el seu codi habitual de submissió abjecta als amos castellans, el que volia expressar és que  -no sols és molt valencià- sinó també molt educat i simpàtic. Perquè ja se sap, vist des de Madrid, els valencians només podem ser educats i simpàtics quan abandonem la nostra llengua. Ells, en canvi, poden ser monolingüement educats, tant si estan a casa seua com si venen a la nostra. Sempre en espanyol?, cap problema!

Ja sé que tot plegat, l’espectacle d’aquest senyor d’aspecte pusil·lànime (no hi ha vestit capaç de dissimular això), que ha deshonrat barroerament el càrrec de president de la Generalitat, és tan patètic que difícilment pot embrutar-se més. M’irrita, però, especialment que munte ara aquest numeret de la valenciania, precisament ell, que és tan subordinat que -probablement- fins i tot quan s’agenolla, tant si ho fa per a resar com  per qualsevol altre quefer igualment legítim, s’assegura que el seu cap assenyala cap al Madrid de les seues servituds. No oblidem que fins i tot la seua dimissió (tan esperada i desitjada) la va ofrenar a Espanya i al seu partit, sense ni esmentar el poble valencià que -evidentment- no és motiu de preocupació per a ell.

Disculpant-se per parlar valencià, l’homenet Camps afegeix encara un altre insult als valencians. Seguint la tradició tan ben representada per la batlessa de Torrent, Maria José Català (es veu que per a ostentar un càrrec del PP cal tenir un nom castellà i un cognom valencià), que considera un defecte ser valencianoparlant (vegeu-ho, si voleu, a: http://www.youtube.com/watch?v=fO9omI-60So&feature=share), el senyor Camps demana perdó per usar el valencià en una sala de justícia valenciana, en què es jutja un expresident de la Generalitat valenciana. Es pot arribar a ser més indigne? Algú s’imagina a Merkel o a Sarkozy excusant-se per parlar el seu idioma? Queda clar, doncs, que la pusil·lanimitat no es només el principal atribut de l’aspecte físic d’aquest personatget d’òpera bufa: és l’essència mateixa de la seua personalitat. Tant de bo el puguem oblidar prompte.