Valencianisme de base

L’associació valenciana Tirant lo Blanc ha tingut l’amabilitat de concedir-me el premi Baptista Basset a l’activitat valencianista de base. M’ha agradat molt, això que em consideren un valencianista de base. M’agrada molt més que no ‘catalanista de merda’, que és una altra denominació que m’han aplicat sovint (evidentment, no la gent del Tirant). I m’agrada -sobretot- el concepte, pel que té de referència a una actitud quotidiana i continuada, ben diferent de les manifestacions, les protestes o les mobilitzacions que són les úniques coses que al poder establert li interessa de relacionar amb el valencianisme.
També m’ha fet pensar en tanta gent que practica dia a dia aquest valencianisme de base, pel qual m’han premiat a mi. Són persones que no escriuen llibres o articles, que no fan cursos i conferències, que no reben premis. Pense, entre altres, en els meus amics Susi Santacatalina i Pepe Legua, de Meliana, que fa 13 anys tingueren un fill preciós, i amb la síndrome de Down. Al metge li va faltar temps per a dir-los que li haurien de parlar en espanyol. Pensaria l’home que la criatura ja tenia prou amb allò que tenia, com perquè li complicaren més la vida amb el valencià. Perquè ells només ho veuen així, com una complicació. I m’estic referint a eixa classe de metges (no -per descomptat- tots els metges), que posen els prejudicis i la ideologia per davant de l’ètica professional, la responsabilitat amb els pacients, i la informació científica fiable. 
El que tenia la criatura, però, i malgrat el doctorals prejudicis, són uns pares com cal. Persones que no es deixen trepitjar fàcilment, que saben d’on venen, on viuen i per què val la pena existir i lluitar. Ara, amb 13 anys, Josep és encara és una criatura preciosa. Encara té la síndrome de Down. I no és un marginat, ni un foraster permanent en la seua família i en el seu poble, gràcies a que els seus pares no van fer cas del metge i van demostrar un coratge molt més gran que el que cal per a escriure llibres o pronunciar conferències. Gràcies a que aquell dia van apostar per la dignitat (la seua, la del fill, la del seu poble, i la de tots nosaltres), i a que cada dia exerceixen eixe valencianisme de base pel qual m’han premiat a mi. 
I vull deixar clar que estic molt agraït pel premi. Es precisament per això que vull compartir-lo amb totes les persones que, com els meus amics de Meliana, exerceixen cada dia de valencians autèntics sense fer escarafalls, sense vantar-se’n. Amb eixa classe de dignitat que ens cal a tothom, persones, ciutats, comarques i país, per tal de poder somiar amb garanties, que arribarem a assolir el respecte que tot poble mereix pel fet senzill de ser un poble. Que guanyarem eixa llibertat que no necessita cap altre aval que desitjar-la de veritat, ni més armes que la constància discreta i quotidiana d’atrevir-nos a ser qui som i a parlar com parlem, amb el cap ben alt; sense demanar permís ni disculpes a ningú.
Si som capaços de fer això, el nostre valencianisme de base ens elevarà fins a l’altura que necessitem per a alçar el vol. I potser amb eixa base i eixa altura construirem la geometria estable a què tot poble ha d’aspirar, si vol viure en pau i en harmonia amb els veïns. Que la bona convivència -sense estar garantida- només resulta possible entre veïns, i és -en canvi- impossible quan algun dels veïns es considera l’amo.

L’alcaldessa racista

Josep Andrés Torres, tècnic lingüístic de l’ajuntament de Dénia, està en perill de perdre el seu lloc de treball, precisament per exercir les funcions que li pertoquen, d’acord amb el càrrec que té. A demanda d’un regidor del mateix ajuntament, aquest tècnic va elaborar un informe que constatava la greu discriminació del valencià que -contràriament a allò que estableix la Llei d’Ús i Ensenyament- practica el consistori, quan instal·la noves retolacions escrites exclusivament en espanyol. 
És un tòpic ben popular que despatxar un funcionari és pràcticament una utopia d’impossible realització. I és veritat que, en diverses àrees de l’administració pública, molta gent ha conegut persones que incomplien palmàriament les seues obligacions sense que per això ningú no els vinguera a importunar des de dalt. En canvi, fer la seua faena, i recordar a l’ajuntament que les totes lleis s’han de respectar, potser li costarà car a Josep Andrés.
Ens hem fet un fart de sentir com el PP, partit de la senyora Ana Kringe, alcaldessa de Dénia, recordava a tort i dret que la legislació vigent s’ha de respectar. Això sí, sempre ho feien quan es tractava de sentències que afavorien els seus punts de vista. Mai al contrari. És així, amb aquesta hipocresia brutal, que la Generalitat valenciana s’ha permés -a costa dels diners públics- d’ignorar (i recórrer) fins a 40 sentències, de totes les instàncies judicials, que l’obliguen a admetre la titulació de Filologia Catalana com a vàlida per accedir a les places de professors de valencià, i a considerar els dos noms de la llengua -valencià i català- com a igualment vàlids. 
Això de la senyora Kringe, però, és un pas més. I es tracta, senzillament, d’un cas de racisme lingüístic flagrant, escenificat en la millor tradició de tots els sàtrapes de la història, de matar el missatger que porta males notícies. Es veu que, d’acord amb l’estil de conducta d’aquesta senyora, les lleis s’han de respectar, excepte quan afecten l’ús de la llengua pròpia del seu poble. En aquest cas, les lleis s’han de violar impunement, i qui ho denuncie ha de ser reprimit i porgat sense contemplacions. 
No és que resulte nou, ni sorprenent, en la trajectòria d’un partit que fa del franquisme el seu nord i inspiració, i de l’extermini lingüístic un mètode preferit. La pregunta inquietant -des del meu punt de vista- és si el succedani d’estat de dret que paguem (no sé si puc dir que el tenim, però sí que el financem) no servirà ni per a una cosa tan òbvia com garantir que un funcionari no puga ser represaliat i acomiadat per exercir escrupolosament les funcions per les quals cobra un sou. Si fóra un estat de dret de debò, hauria de servir, també, per evitar que racistes, violadors de lleis, i apologistes de la discriminació com la senyora Kringe pogueren accedir a cap càrrec públic.

Terrorisme toponímic

Les coses banals, les que a força de repetició i quotidianitat ens acaben passant desapercebudes són un tresor comunicatiu, perquè permeten de transmetre una gran quantitat d’informació capaç d’esquivar els filtres crítics de què disposen els nostres cervells. Una bandera que oneja ens pot cridar poderosament l’atenció. En canvi, si ho fa cada dia i en quasi tots els llocs, passa a formar part del paisatge, i és ben fàcil que la gent acabe sentint-la com a pròpia. 
Hi ha poques coses tan pròpies com els noms. Els nostres i els dels nostres pobles, ciutats, comarques i llogarets. Fa segles que els governants ho saben això, i fa segles que malden per dominar -també- aquesta àrea tan aparentment privada. No és -per això mateix- casualitat la prohibició vigent durant el franquisme de posar noms catalans als nadons, com tampoc no ho és la castellanització dels topònims, que en alguns casos assolia quotes èpiques de ridiculisme (San Cucufate, Carcagente, San Baudilio…).
I per això mateix, no és estrany que els hereus -tant ideològics com genealògics- d’aquells exterminadors franquistes mantinguen viu el seu esforç per liquidar la toponímia pròpia allà on poden fer-ho. Fa poc va ser Maó; ara la víctima és Palma (que volen ‘de Mallorca’, com li agradava a Franco). Però, al País Valencià, n’hi ha moltes, de víctimes. Ho són totes les dobles denominacions dels pobles valencians (Castelló/Castellón) que no s’apliquen mai als castellans (Segorbe/Segorbe). I encara més, la denominació única que imposen brutalment amb lleis que -per dictades des de fora- ja són essencialment brutals. Castelló de la Ribera no pot ser mai cap Villanueva pel mateix motiu que Fuente Umbría no és Font Obaga i Siete Aguas no és Set Aigües.
El canvi del topònim sembla sovint un assumpte banal. En el cas de Maó, la hac ni tan sols no canvia la pronúncia del mot; en el de Palma, l’economia de la llengua oral ja dicta quin és el nom que serà usat. I tanmateix, no n’és gens, de banal. És una qüestió de poder. Qui dóna el nom té el poder, i l’exerceix. És la violència bàsica dels abusadors. Els amos imposaven noms als esclaus per tal d’esborrar-ne els seus. Els nazis alemanys i els franquistes espanyols rebatejaven els territoris que ocupaven amb el mateix objectiu.

Els seus continuadors, ara mateix, hi han afegit un parell de beneficis (per a ells, no cal dir-ho: és l’única classe de benefici que contemplen). Primer, amb ben poca inversió poden intoxicar l’opinió pública, fent -una vegada més- que tot allò que té a veure amb el català semble conflictiu. I segon, desvien l’atenció cap a uns assumptes que ells mateixos podran qualificar -quan els convinga- de banals, i la distrauen així de fets tan importants com que retallaran els nostres drets, empobriran la nostra economia, i continuaran robant-nos els diners públics a cabassos, tal com han fet allà on han governat.

I si algú pensa que la crisi ha de frenar això, només cal que recorde el milió d’euros amb què la Generalitat valenciana ha subvencionat recentment un torneig de golf, o els 15 milions d’euros que li han donat a Calatrava a canvi d’uns plànols i una maqueta. El terrorisme que practiquen no està en crisi. I va molt més enllà de la toponímia. la inclou també, això sí, perquè saben molt bé que tot allò que els ajuda a despersonalitzar-nos i desidentificar-nos, ens converteix en víctimes encara més fàcils del llatrocini continuat que constitueix l’objectiu principal de la seua acció de govern.

Independència o mort

Diu l’excel·lent lingüista catalana Carme Junyent que no sap de cap llengua que haja desaparegut pel fet que els seus parlants estigueren preocupats per aquesta possibilitat, i en parlaren. Tanmateix, sí que hi ha idiomes que han estat esborrats del mapa perquè els parlants miraven cap a un altra banda mentre s’estava produint la substitució.
En Jordi Solé i Camardons no ho fa, això de mirar cap a una altra banda. “Independència o mort…de la llengua” (Voliana Edicions, 2011) és el títol del seu darrer llibre. Si bé és veritat que el títol resumeix la tesi central del llibre, no és cert -en canvi- que amb això n’hi haja prou i que ja no cal llegir-lo. Sí que cal. O -si més no- convé, si volem entendre correctament què passa i que se n’està fent del català.
L’autor es mou amb la fluïdesa que només proporciona un coneixement profund i extens de la sociolingüística catalana, i posa a l’abast de tothom conceptes i idees que només semblen fàcils quan algú les explica bé. Altrament, es converteixen en postulats abstrusos, que -lluny de contribuir a la comprensió- la dificulten i -pitjor encara- malbaraten l’interés del lector, i l’aparten de successives aproximacions al tema.

M’agrada especialment que, a l’hora d’explicar la situació actual del català, no posa per davant la constricció de quina és la idea que més convé transmetre, sinó que aborda amb precisió quirúrgica les dades disponibles, i aporta -sempre que cal- una opinió personal valenta i escassament condicionada per cap mena de convencionalisme o de sentit de la conveniència. No es tracta de si ens aliniem amb aquells que veuen el got mig buit o amb els qui el veuen mig ple, sinó de dir com estem i què passarà -previsiblement- si no és que ens arromanguem per tal d’evitar-ho.
I l’autor ho fa amb claredat i sense complexos. Abordant des dels aspectes més individuals (psicològics) de la complexa (per a nosaltres) qüestió de la tria lingüística, fins als elements d’anàlisi social, relacionats amb quin paper ocupa i pot ocupar el català en una societat futura en què la presència de l’anglès és un nou element a tenir en consideració.
El llibre l’haurien de llegir tant aquelles persones que pensen que el títol és una exageració, com aquelles altres que, en sentir parlar del retrocés del català, solen defugir el tema amb una ràpida referència de l’estil de “això ja ho arreglarem quan serem independents”. Les dos posicions trobaran material i arguments per a transformar-se, i progressar en realisme.
Queda lluny el temps en què les opcions independentistes podien rebutjar-se amb una simple al·lusió al seu caràcter utòpic. Potser allò que ara mateix resulta inacceptablement utòpic i extremadament ingenu és creure que Espanya ens permetrà de conservar la nostra llengua. Si llegiu el llibre, ho entendreu perfectament.