Publicat el 29 de juliol de 2010
Timidesa lingüística
Passejant per la ciutat d’Alacant, fa poc, em vaig trobar que no sabia com anar al lloc que buscava. Com és costum de fer en situacions semblants, vaig preguntar a la primera persona que vaig trobar disponible.
-” Perdone, em podria dir com anar al carrer tal”?
L’home em va respondre amablement i em donà les instruccions necessàries per tal d’arribar al meu objectiu. Quan ja li havia donat les gràcies, i per a la meua sorpresa, fou ell qui em preguntà a mi:
-” Escolte… i vosté com sabia que jo parlava valencià?”
-“No ho sabia”- li vaig respondre.
En comprovar que aquell senyor es quedava una miqueta perplex, i en justa correspondència a la seua amabilitat, li vaig voler donar alguna explicació més, i li vaig aclarir que jo, com que pense en valencià, quan m’acoste a algú, li parle en eixa mateixa llengua, sense preguntar-me si serà o no la seua també. No sé si en va quedar molt convençut. A mi, en canvi, em quedà ben clar que aquell senyor pensava que l’únic motiu vàlid per adreçar-se a algú en valencià és saber del cert que és una persona valencianoparlant.
D’eixa actitud en podem dir -amb propietat- timidesa lingüística, i podem constatar que -efectivament- és molt habitual entre les persones que tenen el valencià com a llengua primera, que el parlen a casa i amb els amics i coneguts, i que -en canvi- l’amaguen quan es tracta de comunicar-se amb persones que no coneixen. N’hi ha que, fins i tot arriben a demanar disculpes si s’han adreçat en valencià a algú que -jutjant-ho per la llengua en què contesta- ha resultat que no el parlava.
Demanem disculpes quan, involuntàriament, hem fet mal a algú (xafant-li un peu, per exemple), o l’hem ofés d’alguna manera. Com pot ser que ningú considere que parlar en una llengua -siga la que siga- pot ofendre? Més encara, si es tracta d’una llengua que la legislació vigent declara oficial, però en qualsevol cas, parlar en qualsevol idioma no pot constituir mai una ofensa per a ningú. Si després resulta que l’altre no parla la mateixa llengua que jo, i jo vull adaptar-me a la seua, ho puc fer. És una opció legítima. Si, en canvi, m’estime més continuar expressant-me en el meu idioma, també ho puc fer. És igualment legítim.
Si l’interlocutor no m’entén, ja m’ho farà saber. Una regla bàsica de la comunicació és considerar que la persona amb qui parlem és aproximadament tan intel·ligent com nosaltres mateixos, i està igualment capacitada per a expressar allò que vol. Ací tenim una bona base per a una comunicació respectuosa i igualitària, que podria servir per a avançar cap a una situació d’autèntica igualtat lingüística.
Les lleis -sobre el paper- ens reconeixen el dret a viure en la nostra llengua, tant a les persones que tenen el castellà com a llengua pròpia, com a les que considerem que la nostra és el valencià. El límit, però, no es troba tant als papers com en la nostra forma quotidiana de comportar-nos. Actuar tímidament implica -en termes generals- inhibir-se, ser passius, optar per la inacció. Som tímids quan callem en comptes de parlar, o quan deixem passar una oportunitat, o tolerem un abús, simplement per no cridar l’atenció. Els llibres d’autoajuda i les consultes que reben molts professionals de la psicologia, tracten sovint de la timidesa., i la consideren com una limitació important, que cal superar si volem millorar el nostre nivell de benestar personal.
En el cas de la llengua és exactament igual. Si opte directament pel castellà en lloc d’iniciar les interaccions en la mateixa llengua en què parle amb mi mateix, entre altres coses, estic perdent moltes oportunitats de descobrir que els meus interlocutors poden ser tan valencianoparlants com jo mateix. La manera de saber-ho és ben senzilla: parlar-li en valencià. Puc estar raonablement segur que, si no m’entén, m’ho farà saber. I per tant, també puc assumir que si no m’ho diu, vol dir que m’entén, i que podem continuar comunicant-nos sense més dificultat. I, en qualsevol cas, no he de tindre cap dubte que ningú no s’ha d’ofendre per sentir parlar un idioma, qualsevol idioma, i -especialment- l’idioma propi del territori on viu.
Comparteix això:
Deixa un comentari
Aquesta entrada s'ha publicat dins de General per ferran-suay | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent
El problema és que, malauradament hi ha gent que s'ofen. Fins i tot hi ha gent que reacciona de manera airada. Per això alguns actuem amb timidesa lingüística, cosa que no hauriem de fer.
Dissabte passat a l'FNAC d'Alacant: pague i la caixera em demana el codi postal. Comence i dic "zero"… Va ser massa per aquella jove, que ràpidament va dir: "cómo?".
Sort (per ella) que després anaven tres 3 i una altre zero, si no hauria patit un atac al cor en escoltar un discurs tan complicat i en una llengua que li era tan aliena…
jo vaig viure a alacant durant gairebé dos anys. hi vaig arribar partint dels mateixos principis que tu, però de seguida em vaig trobar amb gent que em contestava malament si m'hi dirigia en català -i això que a l'època sabia copiar molt bé l'accent d'alacant. un cop, i un altre, i un altre.
i les males paraules ens fan mal, i els humans tendim a evitar el dolor. de manera que mica en mica em vaig trobar que, sense adonar-me'n, cada cop més feia servir el castellà per dirigir-me als desconeguts.
al final, parlar en català va haver d'acabar sent un esforç conscient! em trobava davant de la porta d'una botiga pensant "vinga, hi vas i si et contesta malament no passa res, serà ell/a que és un amargat/da". la veritat, la situació lingüística d'alacant és molt dura, és de tensió permanent. no em sorprèn gens que aquell home et contestés així.