Què fem amb la llengua?

Publicat al llibret de la Falla Benirredrà de Gandia (març 2010)

Un dilluns del mes de febrer, un home jove entra al casal de la falla:

-Bon dia. He acabat de vendre la loteria que em tocava. Puc demanar-ne més?.
Claro que sí, hombre. Faltaría más. Toda la que quieras.
-I si esta no la venc, podré tornar-la?
Sí, no te preocupes. Ojalá todos hicieran como tu. La falla iría mucho mejor.

La conversa no tindria res de particular, si no fóra que la persona que parlava en valencià és de pell bruna, es diu Khadim, Mohamed o Abdellah, la seua llengua materna és l’amazig, i només fa uns pocs anys que viu a la Safor. Per contra, qui s’expressava tot el temps en castellà és el tresorer de la falla, valencianoparlant de soca-rel, de família valenciana pels quatre cantons, i viu a Gandia des que va nàixer.

El món al revés?

No. Ben al contrari, és una situació molt freqüent: una persona vinguda de fora, que intenta expressar-se en valencià, i topeta amb les dificultats que li posen…els mateixos valencians. Allò que resulta més sorprenent (i -potser- més pervers) és que si preguntem al tresorer per què ho fa, això de parlar-li en castellà, probablement ens dirà que ho fa “per educació”. Així ja ho tenim clar! De manera que una persona se’ns acosta, ens parla en la nostra llengua, i “per educació”, li contestem en un altre idioma, que és com dir-li ben alt i ben clar: “No ho fas prou bé, i no cal que faces l’esforç de parlar en valencià: igualment no et considerarem un dels nostres”.

Dit així, estic segur que molta gent (i això inclou moltes de les persones que fan això de parlar en castellà als nouvinguts) no subscriuria el missatge. I tanmateix, quan els parlem en castellà, és això el que els estem transmetent.

No és per casualitat que ho fem així, ni perquè els valencians siguem una espècie de marcians estranys, acomplexats o carregats d’autoodi. Ho fem així perquè ho hem aprés. Ens ho han estat ensenyant –de fa segles– amb tota classe de mitjans, per terra, mar i aire. I això inclou els mètodes més salvatges i coercitius, com ara les prohibicions, rentar la boca amb sabó, les burles i desqualificacions, etc, i també uns altres mecanismes més subtils i –potser per això mateix- més efectius.

M’estic referint al fet que tots els diaris, ràdios i televisions hagen estat exclusivament en castellà durant molts anys, i a que –encara ara mateix—quan no són formalment en castellà, estiguen profundament castellanitzats, de manera que només ens mostren la nostra llengua com una cosa secundària, subordinada, i útil només per a alguns temes (notícies, futbol…) i no per a uns altres de ben rellevants, com ara la publicitat o les pel·lícules.

Estic parlant també del constant desprestigi i marginació a què sotmeten el valencià les principals autoritats del nostre país (honroses excepcions a banda), que sempre s’expressen públicament en castellà, i que només parlen en un valencià brutalment castellanitzat i grollerament vulgar, en comptades ocasions, i –generalment– per a atiar polèmiques estèrils com la del nom de la llengua.

És per tot això que els valencians actuem com si ens avergonyirem de ser-ho, i ocultem la nostra llengua com qui tapa alguna vergonya. Ens comportem com si, en comptes de valencians, fórem uns castellans de segona divisió. I així, en lloc d’afavorir que la gent que ve a viure entre nosaltres s’integre i arribe a sentir-se també una miqueta d’ací, els convertim en forasters permanents, i -de passada- els fem saber que això que parlem entre nosaltres no és una llengua digna que –com qualsevol altra– mereix l’esforç d’estudiar-la i aprendre-la, i el plaer d’utilitzar-la per a comunicar-se.

Després d’això, no és estrany que algunes d’aquestes persones desenvolupen una certa hostilitat respecte al valencià, que moltes no facen cap més esforç per aprendre’l, i que cada dia se senta més poc valencià pel carrer.

I curiosament, l’alternativa no és gens difícil. Es tracta de comportar-se amb normalitat (una normalitat, això sí, que les màximes autoritats valencianes s’entesten a negar-nos) i de ser hospitalaris i educats, de veritat. I ser hospitalaris no és fer-nos passar per qui no som, ni ocultar-nos davant dels ulls dels qui venen a visitar-nos a viure i a treballar amb nosaltres. Ans al contrari, ser hospitalari és compartir allò que tenim, siga menjar, faena o companyia. Ser hospitalari és parlar als qui venen de fora en la mateixa llengua en què parlem amb la gent que estimem de veritat. Ser hospitalari és -també- ajudar els qui ho necessiten a integrar-se  a casa nostra.

I ser educats és respectar allò que ens aporta la persona amb qui tractem. Ser educats és valorar l’esforç que fa algú quan aprén un idioma, admetre-li els errors, corregir-los només si ens ho demana, i fer-li vore que parla prou bé com perquè ens entenguem, que no és ridícul ni graciós que s’expresse en valencià, i que ens mereix tot el respecte el seu intent. I com es fa això? És molt fàcil: només li hem de parlar en valencià. No cal fer cap esforç addicional. No cal fer escarafalls pel fet que algú que no ha nascut ací s’expresse en la nostra llengua. No cal dir-li que ho fa de categoria, quan encara no és veritat. No cal comentar-ho amb més gent, com si fóra una de les  set meravelles del món.

I ja ho sabem, que és perfectament possible viure en castellà en qualsevol ciutat o poble valencià. Però no ens enganyem: és possible viure-hi igual de bé. No és possible integrar-se i participar amb la mateixa plenitud amb què ho fem aquells que sí que coneixem les dos llengües oficials. Negar-li a algú l’accés al valencià és també barrar-li el pas a una millor qualitat de vida. El valencià els pot obrir portes, els permetrà d’arrelar-se -si ho volen-, els oferirà la possibilitat de deixar de ser uns forasters per a passar a ser uns valencians més, sense perjudici del seu dret a conservar les seues arrels i cultivar la seua cultura d’origen, siga aquesta amazig, paquistanesa, castellana o romanesa.

Som un poble integrador. Ho hem estat, històricament, i tenim vocació de seguir sent-ho. I cap poble no pot integrar si ell mateix es desintegra. Només des de la nostra identitat, des de la nostra manera de ser com som, serem capaços d’oferir alguna cosa d’interés al món, i de facilitar l’accés als qui venen d’altres llocs. Una llengua, una cultura, són precisament això: una manera de mirar el món; una forma d’entendre’l, i una aportació pròpia, que ningú no pot fer per nosaltres, i que nosaltres només podem fer des de la nostra identitat. I per això, ens cal conservar-la i ens cal una miqueta més d’autoestima, que és com ara solem anomenar l’amor propi.

I una bona manera de fer augmentar la nostra autoestima és sentir-nos educats i hospitalaris. Posem, per tant, fil a l’agulla: siguem educats, parlem en valencià.

Digueu-ne senzillament mala educació

Aquest article és un exemple de com em sembla que s’han d’abordar moltes de les conductes discriminatòries del català que ens trobem quotidianament. Sempre que siga possible, crec que farem bé de tractar-les com a pràctiques incorrectes, dèficits professionals o de l’atenció al client. El marc ideològic (voler viure en català = ideologia nacionalista) és un parany que no ens convé gens.
L’autor és en Josep-Maria Canyelles, escriu moltes altres coses interessants, i aquest article el podeu trobar a:
https://blogs.jornal.cat/josep-m/bloc/aixo-te-un-nom-mala-educacio-i-corresponsabilitat-de-lempresa

Els no-lladres

El senyor Rodolfo Ares, conseller d’interior del Govern Basc, ha autoritzat una despesa de 60.000 € en banderes espanyoles. Aquesta és una altra de les iniciatives d’aquest govern de coalició entre PSOE i PP, que va arribar al poder -després de successives il·legalitzacions de les formacions polítiques que li ho podien impedir- amb la promesa de deixar-se de futileses identitàries, per a ocupar-se d’allò que realment interessava als ciutadans. 
Recordem que la primera acció que van mamprendre fou la de modificar el mapa del temps que apareixia als noticiaris d’Euskal Telebista, que mostrava tant la Comunitat Autònoma Basca, com Navarra i els territoris bascos sota sobirania francesa. És evident que aquesta era una de les preocupacions centrals dels bascos -i les basques- que cada matí s’alçaven profundament consternats per l’obligació de saber quin temps faria a Elizondo, a Baiona o a Biarritz.
Resulta que hi ha molta gent, al País Basc, que -quan fa bon oratge- van a la platja a Biarritz; un poble que forma part d’allò que ells anomenen Iparralde (literalment, el lloc del nord), i que queda a pocs quilòmetres d’unes quantes poblacions basques. Per contra, els governants actuals, obsessivament autoproclamats ‘no-nacionalistes’, consideren que la característica més important d’aquells territoris no és que estiguen a prop o que tinguen bones platges, sinó que pertanyen a un altre estat: França. És per això que -com a bons no-nacionalistes- els sembla una heretgia que els ciutadans que viuen uns quilòmetres més al sud puguen saber quin temps farà una mica més al nord. 
Una altra de les seues iniciatives no identitàries fou la d’inaugurar una línia educativa exclusivament en castellà, segurament orientada a aconseguir que -en el futur- molts altres ciutadans bascos puguen esdevenir tan analfabets com ells mateixos en la llengua pròpia del poble que governen. El fet que menys de 200 persones -en tot el país- s’hi hagen inscrit, només demostra que la gent normal, al País Basc, és molt més sensata, molt menys fanàtica, i molt menys partidària de la ignorància que els seus governants actuals. 
Sens dubte, aquesta nova inversió en simbologia espanyolista també forma part d’aquelles iniciatives centrades en resoldre els temes que realment preocupen el personal, i contribuirà molt a pal·liar la crisi econòmica. No he consultat les estadístiques, però estic convençut que el consum d’ansiolítics i antidepressius baixarà molt -entre la població basca- gràcies a aquesta nova acció no identitarista, consistent en recordar als ciutadans, mitjançant el subtil procediment de fer onejar més banderetes, que l’estat que té un exèrcit instal·lat al seu territori, és l’espanyol.
Conclusió: si mai coneixeu algú que insisteix a proclamar que és un no-lladre, vigileu la cartera!

En legítima ignorància

Un home i una dona, després d’un temps de relació, decideixen que aniran a viure junts. Una vegada instal·lats, arriba el moment d’organitzar-se la vida en comú. Ell, nascut i criat en una família molt patriarcal, urbana i de classe acomodada, no en sap un borrall de faenes domèstiques. Mai no ha hagut d’aprendre a escurar, agranar o planxar. Molt menys a cuinar res que no siga un plat precongelat.

Ella, nascuda i criada en una família molt patriarcal, rural, i de classe més modesta, ha aprés a fer tot això  –i molt més– des de ben joveneta, mentre el pare i els germans es dedicaven a tasques que consideraven més masculines.

– De les coses de la casa, te n’ocuparàs tu –li diu ell.
– I perquè això? No les hauríem de compartir?
– Ah no! Després de tot, tu ja ens saps, i jo n’hauria d’aprendre. A tu no et costa gens.
– Sí
–replica ella– jo ja en sé perquè m’han obligat a aprendre-ho.

Fa uns dies, una estudiant d’una de les meues assignatures, em demanava si podria fer l’examen en castellà, malgrat que està matriculada en un grup de docència en valencià. Poc abans, m’havia explicat que treballava en l’administració pública valenciana, en atenció al públic, així que vaig aprofitar per preguntar-li si no pensava que els ciutadans valencianoparlants també tenien dret a ser atesos –per ella mateixa– en la seua llengua, tal com ho són els que opten pel castellà.

– Es que el castellano, ellos ya lo saben. No les cuesta nada hablarlo, y en cambio yo tendría que aprender el valenciano.

La ignorància, real o fingida, és –paradoxalment– l’argument més potent en favor de l’ús constant del castellà. I només els parlants de la llengua dels castellans poden ignorar l’idioma dels valencians, i no viceversa. Aquesta situació és conseqüència directa d’una imposició que ha estat més butal o més subtil, segons les èpoques. L’arribada del succedani de democràcia que va substituir la dictadura de Franco no ha canviat essencialment les coses: les lleis que no s’apliquen no provoquen canvis socials reals.
És veritat: ara tots sabem el castellà, tal com totes les dones, durant moltes generacions, han sabut fer les faenes de la casa que els hòmens ens podíem permetre d’ignorar. Justifica això que hagen de seguir fent-les elles? O potser en algun moment han de dir alt i clar:
Doncs si no en saps, n’aprens!

Humans i racionals?

Fa poc he tingut ocasió d’escoltar una entrevista amb Rosa Díez, antiga número 1 de les llistes europees del PSOE, i actual dirigent del partit anomenat UPD. De les seues respostes i declaracions es desprenen alguns conceptes ben curiosos que m’agradaria compartir amb els lectors. Els llistaré breument:
1. Una persona que considera que la seua nació és Catalunya és un nacionalista català. Per contra, algú que creu fermament que el nom de la seua nació és Espanya, és un no-nacionalista. En aquesta categoria s’engloben, doncs, personatges d’inequívoca trajectòria democràtica i indubtable tarannà tolerant com són -entre molts altres- Primo de Rivera, Franco, Aznar, o José Bono, a banda de la mateixa senyora Díez.
2. Els nacionalismes realment perillosos i dignes de temor són aquells que -com el català o el basc- no tenen un exèrcit propi. En canvi, uns altres  -que posseeixen exèrcit i que l’han fet servir contra la ciutadania en repetides ocasions durant el darrer segle- són dignes de tota confiança, no han de provocar cap por, i ni tan sols no han de ser considerats nacionalismes.
3. El castellà és un idioma perseguit, no tan sols a Catalunya o al País Basc, sinó fins i tot al País Valencià, malgrat el fet que hi ha milions de persones que viuen  i treballen en aquests territoris sense saber ni un borrall de les respectives llengües pròpies. Algunes d’aquestes persones es dediquen professionalment a la política, i no hi ha constància que hagen fet servir mai el català o l’èuscar, sinó únicament la perseguida llengua dels castellans.
4. Un partit que -com el que ella presideix- declara que el seu objectiu central és defensar el castellà en tot el territori espanyol ha de ser vist com un partit no nacionalista. Per contra, si algun partit considera que la defensa del català, o del basc, és un eix important del seu programa polític, això el converteix automàticament en un partit nacionalista i excloent. 
En les darreres dècades, neurocientífics notables com Joseph LeDoux o Antonio Damasio han demostrat que el comportament humà no és -ni de bon tros- tan racional com tradicionalment ens ha agradat pensar. Ho han fet utilitzant sofisticats sistemes de neuroimatge que els han permés d’estudiar alguns casos clínics curosament seleccionats, i també mitjançant rigorosos experiments conduits en laboratoris tecnològicament molt avançats.
Potser no calia tot això. Haurien tingut prou d’escoltar una entrevista amb aquest prodigi del pensament racional i de la lògica deductiva que és la senyora Rosa Díez. Quina gran pèrdua per a la ciència!, que aquesta dona estiga tan motivada per dedicar-se a la política, amb el partit que convinga en cada moment, en comptes d’haver fet una generosa donació del seu cervell a la ciència.

Censura i energúmens

El president de la Diputació de València entén que l’acte de censurar una exposició fotogràfica és una mostra de la llibertat d’opinió de la institució. No és estrany que a aquest homenet li patine el cervell quan parla de coses com llibertat i opinió, que li resulten ―ben comprensiblement― del tot alienes. Recordem que és el mateix personatge que va declarar públicament que cal rematar els professors que saben utilitzar adequadament els adverbis. Anem a pams, doncs.

En una societat que s’aplica el qualificatiu de democràtica, els administrats poden opinar, i ho poden fer de diverses maneres, no totes igualment lloables, però sí admissibles. Entre les formes lloables, poden expressar opinions en veu alta, escriure articles o llibres, fer representacions teatrals o exposicions artístiques, o convocar manifestacions. En totes aquestes expressions ―i en algunes altres― l’administració o no ha d’intervindre gens, o ha de vetlar, senzillament, perquè puguen dur-se a terme sense entrebancs. Entre les formes menys lloables, hi ha la d’escridassar un orador, xiular l’emissió d’un himne, o fins i tot insultar un representant públic. No és particularment exemplificador o recomanable, però la democràcia ja ho té, això, i els ciutadans poden optar per aquestes expressions poc educades.

En canvi, els administradors, aquells que tenen poder polític, no. No és legítim que insulten, amenacen o menyspreen els ciutadans, ni tan sols quan els altres ho han fet amb ells. És tan fàcil d’entendre el perquè, que crec que fins i tot el Sr. Rus ho comprendria. Els polítics ja tenen el poder de decisió i d’actuació. Ja s’expressen quan prenen decisions que ens afecten a tots, i estan protegits pels mecanismes de seguretat de l’estat. No cal, per tant,  que als privilegis d’exercir el poder vulguen afegir ―a més― els propis dels administrats, ni tan sols disfressant-los de llibertat d’opinió. Especialment quan, com en el cas de l’inefable president d’opereta, la manera d’opinar és o bé insultar, o bé amenaçar, o bé censurar exposicions. Així, si aquest senyor opina que les fotografies dels seus camarades són poc edificants, i no mereixen ser vistes, resulta que els ciutadans ens hem de quedar sense veure una exposició que s’ha organitzat a expenses de l’erari públic.

És comprensible, això sí, que ell i molts altres energúmens que, com ell, ocupen càrrecs de responsabilitat en les institucions valencianes, s’expressen com ho fan, i se senten legitimats per a menysprear, vilipendiar, amenaçar i coaccionar els ciutadans. Els seus antecessors, tant ideològics com biològics, es van fer un fart de fer totes aquestes coses ―i moltes més― durant el franquisme, i ningú no els n’ha demanat mai comptes. Ni tan sols han hagut de dir públicament que n’estiguen penedits, o que tot allò va constituir un abús inacceptable. No parlem ja de rescabalar les víctimes o de restituir la dignitat de la seua memòria. Amb aquestes premisses, ¿com no volem que continuen insultant-nos, amenaçant-nos, i decidint què podem i què no podem contemplar?

Bilingüisme imbècil

Si la idea en positiu del bilingüisme és la d’enriquir els membres d’una societat, fent que dominen més d’una llengua, hi ha unes quantes estratègies que -de manera inequívoca- no van en aquesta direcció. Una d’elles és la de mantenir absolutament tots els rètols (vull dir, tots els que no estan escrits exclusivament en castellà) en els dos idiomes, amb total independència del contingut. Mentre que s’entén que pot resultar aclaridor un rètol com ara: Draçanes/Astilleros, resulta completament superflu indicar, com passa, per exemple a l’estació del Cabanyal de València: Direcció Castelló/Dirección Castellón. Quina és la idea que tenen els autors del rètol? Que una persona de llengua inicial castellana, llegint “Direcció Castelló”, pot equivocar-se i pensar que això, traduit al seu idioma matern és “Lavabos de mujeres“, per posar un cas?
Des del meu punt de vista, el que fan amb això els perpetradors d’aquest i altres cartells és tractar d’imbècils els possibles lectors. Sense entrar en la ignominiosa i innecessària estratègia colonialista de traduir al castellà els topònims (que hi ha en el mot ‘Castelló’ que el faça impronunciable per a un castellà?), és evident que no cal ser un superdotat intel·lectual per a entendre perfectament el significat de ‘Direcció’, fins i tot quan hi falta la ena final que la convertiria en una paraula netament castellana.
El súmum de la imbecil·litat d’aquesta estratègia podem trobar-lo al Port de Xàbia/ Puerto de Jávea, en un indicador situat a prop de la Llotja/Lonja, que resa: Gasolinera / Gasolinera. Magnífic! Tot un monument a l’estupidesa humana. Així, els valencians hi podem llegir tranquil·lament ‘Gasolinera’, mentre que -per contra- els castellans hi llegiran, amb absoluta comoditat: ‘Gasolinera‘. I tots contents!
No tinc cap dubte que les autoritat responsables d’aquestes decisions tan assenyades no pretenen insultar els contribuents de llengua inicial castellana, tot considerant-los severament incapacitats per a entendre paraules que difereixen en una sola lletra de les que ells mateixos emprarien. Ans al contrari, pertenen enviar-los un missatge inequívoc: no cal que feu ni el mínim esforç per conéixer un sol mot de la llengua pròpia d’aquest poble. Ja ens encarregarem nosaltres d’exterminar-la per tal que no us faça cap nosa. Mentrestant, això sí, deixeu-nos que continuem parlant de bilingüisme. Sona tan bé!