5 de juny de 2006
Sense categoria
4 comentaris

Introducció a les Memòries

Sense haver-ho previst, em vaig dedicar a la vida internacional al servei del meus país, una mena de diplomàcia paral·lela al servei d’una nació sense estat i això és el que intento explicar en aquest llibre.

Quan era jove, als anys cinquanta i seixanta del segle XX i gràcies a la meva activitat a l’escoltisme, vaig descobrir paisatges dels Països Catalans que em van produir la sensació de viure en una terra meravellosa. Recordo la impressió màgica del bosc del Gresolet, els meus primers itineraris pel Montseny de les boires i dels colors càlids de la tardor, la lluminositat fascinant de les aigües que reposaven sobre la sorra blanca d’algunes cales de l’ Eivissa d’abans de la invasió turística o la imponent majestat dels Encantats presidint el llac de Sant Maurici. Anys més tard la contemplació d’altres paisatges del món em van fer desmitificar l’excel·lència dels meus. L’Amazònia i la ribera del Nil, el Monument Valley de l’oest americà i els geysers en erupció de Yellowstone, l’atreviment de les muntanyes alpines i de l’Himàlaia, la naturalesa pura de les illes Lofoten i els silenciosos deserts africans em van ajudar a relativitzar les belleses del meu país.

El que no he pogut relativitzar és la impressió d’haver viscut en el marc d’un paisatge humà realment esplèndid. No puc saber si en altres països i en altres moments, moltes persones han pogut viure formant part de xarxes de relacions humanes com les que jo he tingut el privilegi de gaudir. Potser no hi ha cap país on hagin coincidit en l’espai i en el temps una sèrie tan gran de persones que considero d’alta qualitat com Montserrat Colom, Ramon M. Nogués, Jordi Porta, Antoni M. Badia, Jordi Galí, Josep M. Vilaseca, Teresa Roca, Josep Pallach, Joan Trenchs, Jaume Bofill, Enric Casassas i Simó, Jordi Gol, Glòria Olivé, Cèlia Sabarich, Pere Lluís, Cassià Just, Joan Gomis, Arcadi Oliveres, Joan  Rion, Ascensió Esquiva, Griselda Cos, Josep M. Terricabras, Josep Anton, Angelina Hurios, Josep M.  Gasch, Josep M. Totosaus, Isabel-Clara Simó, Salvador Cardús, Miquel Sellarés,  Joan F. Mira…. Quan penso en el futur de Catalunya no puc ser pessimista. En tinc prou recordant algun dels noms de la meva llista. Els que menciono i altres que hi puc afegir sense cap esforç són els principals inspiradors de les meves passions intel·lectuals i polítiques i són, sobretot els que expliquen que segueixi pensant en el meu país com una terra meravellosa. Una nació que produeix personatges de tanta qualitat moral pot pertànyer amb tots els honors al concert de la comunitat mundial.

Aquestes memòries pretenen recordar algunes iniciatives en les quals he participat. Pot semblar, perquè és difícil fer-ho d’una altra manera, que jo en sóc el principal protagonista. Tot el que explico són, en realitat, aventures col·lectives i sovint no he aconseguit descriure amb prou objectivitat el conjunt dels responsables. Penso que jo he actuat a partir d’inspiracions subtils que són les autènticament valuoses. M’agradaria que les pàgines que he escrit contribuïssin a honorar tots els actors amb els quals he tingut el goig de treballar en diversos àmbits. En menciono alguns que per alguna desconeguda raó acudeixen fàcilment a una memòria ja una mica feble o que he trobat en papers antics. Però no voldria excloure ningú ni atribuir-me iniciatives que no em pertoquen. Si em refereixo a reflexions o accions valuoses no té massa importància que jo en sigui el narrador: l’important és que hi hagi una història per explicar. 

El llibre comença amb un record breu de la meva vida durant la dictadura franquista. Aquell món va desaparèixer i és difícil explicar a un lector contemporani les misèries materials i culturals d’aquella època. Pels atzars de les meves relacions vaig tenir la sort de no quedar atrapat en la incultura  que va provocar el règim feixista i vaig poder formar part de la resistència cultural i política. Sense haver-ho previst, em vaig dedicar a la vida internacional al servei del meus país, una mena de diplomàcia paral·lela al servei d’una nació sense estat i això és el que intento explicar en aquest llibre. He d’aclarir que el text parla de tota aquesta activitat donant-li una importància que potser no té. L’explicació és senzilla: penso que perquè un país funcioni, els ciutadans hem de treballar en el nostre àmbit com si fos el més important per la vida col·lectiva; mai no sabrem la transcendència real de les nostres activitats i fins i tot dels nostres pensaments. Formo part de les tradicions culturals que creuen, com deia Saint Exupéry, que l’essencial és invisible als ulls. M’he trobat molt a gust treballant amb amics i amigues que han fet la seva feina amb una immensa il·lusió perfectament compatible amb un saludable sentit de la relativitat. Crec en el valor del desig, de les intencions, de les esperances. Crec en la importància d’inscriure les accions aparentment insignificants en aspiracions de gran abast. Crec en les possibilitats de considerar d’alta qualitat les petites experiències de cada dia. Tot això pot explicar el to una mica solemne del que explico en aquestes pàgines.

Després de molts anys de córrer món arribo a la conclusió que la millor manera de ser universal  per mi és afirmar la meva catalanitat. I també faig una constatació inversa: ja no sabria ser membre dels Països Catalans sense una obertura als desafiaments  mundials i sobretot a la fraternitat universal. M’interessa l’autoestima com a condició dels projectes de solidaritat en els marcs europeu i mundial. Torno al que deia en començar: crec que tinc la sort de viure en un país meravellós perquè ho és el paisatge humà que m’ha fet tal com sóc. També vull fer constar que he experimentat la bondat del món perquè ho són els amics amb qui em relaciono a tots els continents. Sovint ens dolen la fam, les violències, les agressions al medi o les dificultats de la convivència intercultural; uns i altres hi lluitem, tant en l’àmbit global com en el local. Però el que m’impressiona més del món actual és la generalització de les aspiracions a la justícia, als drets humans, a la utilització sensata de la ciència i de la tecnologia, a la desactivació de la violència, als necessaris nous pactes amb la naturalesa, a l’alliberament de cultures i pobles i a la reorientació de totes les tradicions religioses al servei d’un món més humà. Sempre he admirat les persones que, treballant contra els aspectes més amargs de la vida, han trobat les fonts amagades  de la serenitat i de la joia. Espero que aquestes pàgines transmetin la confiança que tinc en l’espècie humana i en la possibilitat de reformes que permetin llegar a les futures generacions un món més just, més fraternal i més bell.

M’estimo el temps que m’ha tocat viure. Estic content d’haver tingut fills i nets i espero que vegin temps millors. He pogut estimar el meu món i m’agradaria que moltes persones descobrissin els llocs des dels quals el gust de la vida és tan saborós. Com ens passa sovint als que gaudim de les clarors de la Mediterrània, em sento empeltat de franciscanisme i podria fer meves les paraules de molts poetes de la nostra terra que no enyoren cels massa llunyans.

(Text d’introducció al llibre "Diplomàtic sense estat", memòries de Fèlix Martí, publicat per Ed. Proa, el maig de 2006)

 

 

  1. L’he llegit amb un gran goig. Està molt ben escrit i la veritat és que després de llegir-lo només em surt donar-te les gràcies, per la vida sencera.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!