El que ara s’ha d’iniciar és una reivindicació que suposarà una ruptura política amb els que volen matenir el catalanisme en el marc de la sobirania espanyola.
Ens anuncien eleccions al Parlament de Catalunya. Els partits polítics tornaran a competir per aconseguir la gestió del limitat poder que l’estat de les autonomies atribueix als parlaments regionals. Amb l’Estatut aprovat recentment s’han millorat les competències però no ha canviat substancialment la subordinació de les institucions catalanes als poders estatals: el marc determinant és la Constitució Espanyola de l’any 1978.
La llibertat nacional catalana és incompatible amb els principis i criteris de la Constitució i per tant la prioritat dels partits catalans hauria de ser denunciar la vigència d’aquesta llei fonamental i liderar les alternatives possibles. No hauria de ser una opció exclusiva dels partits polítics sinó del conjunt de la societat catalana organitzada amb la complicitat dels mitjans de comunicació.
Si totes les energies es concentren en l’elecció dels partits i de les persones que han de governar i s’oblida que el problema principal és la creació d’estratègies per cambiar les relacions amb Espanya, podríem fer creure que el nou Estatut ja ha resolt suficientment les aspiracions nacionals catalanes. El sí de la majoria de catalans al recent referèdum no es pot interpretar d’aquesta manera; volia dir simplement que acceptaven una millora de l’Estatut. Ara ens agradaria que els partits que es presenten a les eleccions proposessin programes que no es limitin a garantir un bona administració dels poders que ja tenim sinó que expliquin vies per aconseguir una sobirania homologable amb la de les altres nacions lliures. Això vol dir deixar de fer veure que acceptem la Constitució Espanyola com a norma suprema.
Probablement ve una etapa molt difícil pels nacionalistas catalans. El que s’hauria d’iniciar és una reivindicació que suposarà una ruptura política amb els que volen mantenir el catalanisme en el marc de la sobirania espanyola. I suposa una declaració d’intencions que fins ara els partits nacionalistes no han volgut explicitar amb claredat. Fer-ho significa provocar les ires de l’espanyolisme més agressiu que ja es va mostrar tant ferotgement oposat a la modesta reforma de l’estatut.
Hauríem d’organitzar un lideratge cívic i polític nacionalista capaç d’encarrilar, en pau, amb bon humor i serenitat, els camins cap a la sobirania. I convindria que la Generalitat de Catalunya fos governada per sobiranistes.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Estic totalment d`acord amb les teves explicacions, però no veig que des dels actuals partits polítics poguem engegar un moviment d`aquestes característiques.
S`ha d`impulsar des de la societat civil un força que obligui als partits a posicionar-se a favor del sobiranisme. Si no ho movem des de la societat civil, no crec que tinguin interès en fer-ho.
L`altre dia vaig veure una web d`un moviment que es diu " Catalunya acció" que té com únic objectiu assolir la plena sobirania nacional. Em va agradar el projecte i me`n vull interessar. Moviments així, són els que ens faran moure endevant, fent canviar la mentalitat mesella dels nostres polítics.
Hi estic plenament d’acord. Què podem fer per organitzar aquest lideratge cívic i polític nacionalista per encarrilar els camins cap a la sobirania? Els que no estem vinculats a cap partit polític ens és molt difícil de trobar canals i camins. Què creus que s’hauria de fer en concret? Quin pla proposes? He llegit el comentari que hi ha penjat al teu article i he buscat informació sobre CatalunyaAcció i, com ell, també m’ha semblat una iniciativa interessant. Creus que la feina hauria d’anar en aquesta línia? Som bastants els que creiem que cal anar amb pas ferm i decidit, i seriosament cap a la sobirania, però no sabem com canalitzar l’energia. Què ens proposes?
Resposta a l‘Editorial de Tribuna Catalana del 20-07-06.
HI HA PROJECTE? HI HA CLASSE DIRIGENT?
Barcelona · 20/07/2006
A la societat civil, en general, i a la sobiranista, en particular, hi ha un cansament del protagonisme excessiu de la classe política en la construcció del dia a dia i del futur del país. Els sectors populars, el món intel.lectual, universitari i professional i, no cal dir-ho, el món econòmic i financer no sols no responen a cap estratègia ni projecte nacional, sinó que sobreviuen avançant o retrocedint sense cap direcció marcada. Hi ha classe dirigent més enllà dels interessos inconfessables, econòmics i financers, o els partidistes i de poder de cada opció política? Podem reconstruir la nostra nació, sense intel.ligència, projecte i classe dirigent per portar-lo a terme? Aquest és el repte que Catalunya i els Països Catalans han de ser capaços d’assolir.
Espanya té el seu projecte, tant li fa qui governi, el PSOE o el PP; l’aparell i els interessos de l’Estat tenen fonaments sòlids. Però avui, a més, hi ha un altre element decisiu, els mitjans de comunicació, que són l’arma capaç d’expandir un projecte. I Espanya aquesta qüestió la té sòlidament solucionada.
L’u de novembre a Catalunya hi ha eleccions que poden no solucionar res si, al darrera o millor per davant de l’opció política que guanyi, no hi ha una societat i una classe dirigent que vulgui portar a terme un projecte nacional sòlid.
Resposta: A l‘Editorial de Tribuna Catalana del 20-07-06.
Un editorial sembla ser una opinió solvent llençada al vent. Com que la gent i el Projecte de Catalunya Acció pretén ser rigorosa i efectiva entomem aquest editorial des del vent mediàtic que representa Tribuna Catalana per tal de donar-li una resposta concreta, pràctica, aplicable … més ben dit que està essent aplicada ja! A Catalunya Acció no volem brindis al sol -les opinions abandonades a si mateixes si ningú no se les pren seriosament poden ser brindis al sol- a Catalunya Acció volem fets i passos concrets i eficaços! Catalunya no es pot permetre ni 10 ni 30 anys més anar fent la viu-viu com un cranc, tres passes endavant i cinc endarrera.
No!
Aquesta és la resposta: