Seria bo que a Catalunya acordéssim un procés de pau entre tots els nacionalistes.Això voldria dir relativitzar l’ideal de la transversalitat i acceptar sense angoixa el caràcter incompatible de les estratègies de la gradualitat i de la ruptura, sense negar als altres la seva honestedat patriòtica.
L’alto el foc permanent anunciat a Euskalherria pot considerar-se l’inici d’un esperançador procés de pau pel poble basc. És una bona notícia per tothom excepte pels que, com en altres conflictes, han viscut dels negocis econòmics i polítics en simbiosi amb les violències. En coincidència amb els aires de pau i potser de reconciliació a les terres basques, a Catalunya s’ha anat produint una fractura notable entre les dues formacions polítiques més representatives del nacionalisme: les relacions entre Convergència i Unió i Esquerra Republicana s’han deteriorat i han creat un clima que no es pot comparar amb cap guerra convencional però que impedeix la defensa conjunta dels interessos nacionals. La diferència de posicions i les mútues recriminacions en relació al Nou Estatut son l’expressió més clara de la ruptura i de les hostilitats.
Potser seria útil desdramatitzar les legítimes diferències entre els dos blocs nacionalistes i acceptar amb normalitat el pluralisme estratègic dels partits defensors de les llibertats nacionals perquè no sabem a llarg termini quina de les dues opcions pot aconseguir millor la desitjada sobirania. Sembla que Convergència i Unió vol mantenir la gradualitat en el procés d’alliberament i que Esquerra és favorable a un plantejament de ruptura amb l’ordre constitucional espanyol.També sembla que una part important de la ciutadania considera que ja s’ha de donar per acabat el temps de la negociació convencional amb els poders espanyols perquè no han donat cap senyal de voler construir un estat realment plurinacional. La manifestació cívica del 18 de febrer es pot interpretar en aquest sentit.
En un país amb bona cultura política no hauria d’escandalitzar l’existència de propostes estratègiques diferents ni seria sensat gastar energies en la mútua desqualificació. Amb bon esperit democràtic es pot proposar la pròpia opció sense cap pretensió d’exclusivitat; es pot defensar un programa sense cap necessitat de desacreditar o culpabilitzar les persones que representen altres sensibilitats; es pot viure el pluralisme amb bon humor i utilitzar les crítiques dels adversaris per a revisar relaxadament les pròpies idees. Seria bo que a Catalunya acordéssim un procés de pau entre tots els nacionalistes. Això voldria dir relativitzar l’ideal de la transversalitat i acceptar sense angoixa el caràcter incompatible de les estratègies de la gradualitat i de la ruptura, sense negar als altres la seva honestedat patriòtica.
Penso que arriba l’hora d’un cert relleu ideològic en la formulació del nacionalisme i de canvis en el lideratge polític. Em sento molt d’acord amb els defensors de la ruptura amb els paradigmes de la transició democràtica i coincideixo amb els que volen deixar enrere l’Espanya de les autonomies. Crec que es pot fer créixer una nova majoria cap a la independència nacional però no m’agradaria que aquesta opció suposés cap menyspreu cap a les persones, entitats i partits que no comparteixen l’estratègia que a mi em sembla més encertada. Vull un país en pau.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Tal vegada les picabaralles han arribat a uns límits que en fan difícil l’apaivagar-les.
Una possible via de resolució dels conflictes, si més no temporalment, fóra de pactar una treva, és a dir, deixar-los aparcats una temporada i mirar de fer un front comú.
Haig de reconèixer que, no essent ni de lluny partidari de CiU he estat molt bel·ligerant amb ERC, millor dit, amb la Direcció del dit partit.
Potser una persona com tu, avesada a la Diplomàcia, podria ésser al nucli d’un col·lectiu que promogués, amb urgència, aquest "procés de pau" que proposes. Una mena de Senat, en el sentit etimològic primigeni de "consell d’ancians" podria ser-ne el garant dels compromisos de les parts (que són més que no pas CiU i ERC) i el mantenidor de la treva.
CiU no és sobiranista. No vol la independència d’aquest país, ni gradualment ni de cop, perquè no volen perdre el mercat espanyol. El seu horitzó màxim és l’estatutet del 30 de setembre. Els interessaba que ens el retallessin força, perquè si s’hagués aprovat no haguessin pogut seguir jugant a la mateixa política de sempre de la nostra burgesia. Aquesta política va ser iniciada per la Lliga fa gairebé un segle i no ens ha dut enlloc. Els mateixos que la impulsen, quan veuen perillar els seus interessos, són capaços de recolzar cops d’estat espanyolistes, com va passar amb Primo de Ribera i amb Franco. No oblideu mai que aquest darrer el finançava en Cambó en persona.
Em sembla que independentisme rupturista no és el d’ERC, sinó el de les CUP, i que l’independentisme possibilista és el d’ERC.
Això de CiU és pur oportunisme autonomista burgès, i no té res a veure amb la independència o la llibertat nacional, malgrat que enganyi tanta gent de bona voluntat.
CiU seguirà pactant amb el PP per tal d’arreplegar més poder, CiU seguirà signant Lleis de Partits Polítics per tal de perseguir als seus oponents, CiU seguirà mirant als núvols pel que fa a les víctimes del franquisme i les tortures de les policies nazionals. CiU seguirà defensant la destrucció del país si els omple les butxaques. CiU seguirà predicant la xenofòbia i la superioritat dels creients catolics…