Les propostes del nou Estatut responen a la filosofia d’integrar la colònia en la política internacional de la metròpoli. El problema pendent és el de l’alliberament de la colònia.
De moment el que està previst és que el Govern de l’Estat pugui incorporar representants de la Generalitat de Catalunya a les delegacions espanyoles a la Unió Europea o a altres organismes internacionals en els afers relacionats amb les competències o interessos de Catalunya, de la mateixa manera que pot convidar-hi representants de les altres comunitats autònomes. Naturalment els catalans seran acreditats i identificats com a espanyols. No es descarta que Catalunya tingui una presència directa en alguns organismes en qüestions que afecten les seves competències però sempre amb un reconeixement de segona categoria com correspon a les realitats regionals. La menció de l’article 198 sobre la participació catalana a la UNESCO estaria a l’espera d’una aplicació de la normativa interna d’aquesta organització que no sembla gaire fàcil d’aconseguir i que, en tot cas, convertiria Catalunya en membre de segona divisió. [Més:]
L’article 200 fa referència a la projecció internacional de les organitzacions socials, culturals i esportives de Catalunya, és a dir les ONG de diversos camps. Diu que la Generalitat ha de promoure, si escau, llur afiliació a entitats afins en l’àmbit internacional, però no queda gens clar que en realitat puguin fer-ho com a catalans quan hi hagi socis espanyols. Els vetos a les seleccions esportives catalanes és un bon exemple dels límits que afecten el món associatiu català. No sembla que l’Estat espanyol permeti que les ONG catalanes vagin més enllà del que autoritza al Govern de Catalunya.
El nou Estatut de Catalunya pot incrementar el procés de colonització de les iniciatives i entitats catalanes dedicades a les relacions internacionals. Sembla com si fos un objectiu suficient tenir un cert espai a les estructures estatals que fan política internacional imaginant una hipotètica reforma d’aquestes estructures en una perspectiva multinacional. Però l’Espanya plural només se la creuen alguns catalans i, de moment, la participació des de Catalunya a les instàncies espanyoles agents de política internacional no fa altra cosa que ajornar el disseny d’una acció exterior de Catalunya diferenciada de la que fa Espanya, i que pugui ser identificada internacionalment com a pròpia de la nació catalana.
Les propostes del nou Estatut responen a la filosofia d’integrar la colònia en la política internacional de la metròpoli. El problema pendent és el de l’alliberament de la colònia. Potser molts polítics encara pensen que n’hi ha prou amb unes competències internacionals restringides i que corresponen a la condició de regió europea. En el món actual els pobles que es conformin amb unes relacions internacionals de perfil regional desapareixeran com a nacions. Aquest és un dels grans reptes de futur per a una afirmació nacional seriosa.
(Text publicat per Omnium Cultural a www.observatoridelestatut.net)
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Tens tota la raó. Si la projecció internacional i les relacions amb la resta del món no ens les fem nosaltres –com has fet molts anys pel teu compte–, passarem sempre com a espanyols o francesos; amb sort podríem fer per passar com a andorrans…