Feliu Ventura

L’11 d’abril de 1993 jo tenia un any menys que Guillem Agulló, compartia amb ell idees, somnis i esperances, però mai vaig coincidir amb ell ni el vaig conèixer personalment.
L’11 d’abril de 1993 jo estava d’acampada de Pasqua amb uns amics a molts kilòmetres de Montanejos.
L’11 d’abril de 1993 vam tindre disputes polítiques amb un altre grup d’acampats amb paraules i mirades amenaçadores a causa de les cançons que cantàvem i les insígnies i samarretes que dúiem. Això malauradament formava part de la nostra valenciana realitat de ser joves.

A l’endemà, no obstant, rebérem una notícia que ens va canviar la joventut per a sempre: havien assassinat un jove de Burjassot per defensar les nostres mateixes idees i militàncies.

En poques hores desmuntàvem les tendes i teníem un dels nostres pares recollint-nos amb el cotxe. Moltes preguntes i després silenci.

A partir d’ací la memòria són uns retalls de diari que encara guarde en el més profund d’un armari xativí. Com si els vulgues protegir d’un oblit engroguidor: Els fets, la detenció-farsa, el judici-farsa, l’escarni mediàtic…

Estava clar que l’Estat, a través del seu braç armat sense placa, volia donar una lliçó a una nova generació de valencians que encaraven la política i les seues ambicions vitals sense complexos ni pors.

Semblava que ho havien aconseguit. Tancats a casa, entre neguits, els dies següents foren una angoixa compartida en veu baixa, mirades vidrioses i reflexives, silenci.

En el traspàs de la primavera a l’estiu ens despertàvem lentament, recorde tots junts plorant i cantant amb Al Tall a la plaça de bous plena amb “a Miquel Grau” en aquell Tirant de Rock després de la mani del 25 d’abril, però també recorde les pancartes contra Guillem als estadis de futbol o les pintades covardes per tot el país.

No sé en quin moment vam passar com a generació de la por i la ràbia a la construcció d’una realitat nova. Jo sé que vaig començar a fer cançons i que una de les pors quan vaig començar a actuar en públic era la por a rebre atacs o amenaces (la primera cosa no ha passat mai) viatjant sol com un cantautor, de punta a punta del país.

Anys més tard vaig cantar a un homenatge que el Bassot va fer al poeta Vicent Andrés Estellés, vaig conèixer a la família de Guillem, tenia a Guillem Carme i Carmina davant i Betlem m’ajudava venent els meus cassets entre el públic. Allà vaig cantar “El darrer somriure” davant d’ells amb un nus com un puny a la boca de l’estómac.

Carme, Guillem, Carmina i Betlem em portaren aquella nit de Burjassot a Benimaclet. Vaig sentir l’abraçada més càlida, la fortalesa més gran, la humanitat més profunda de la terra, i un coratge infinit per seguir un camí encetat a les palpentes.

En aquell moment vaig comprendre que el meu viatge del dolor a la construcció, l’estava fent tota la nostra generació i el nostre país. I era una llavor fecunda que encara germina avui en el sòl assaonat de la memòria.

Guillem Agulló, 20 anys amb tu.

El darrer somriure

[L’única diferència (1996)]
 

Venia al diari,

havien assassinat

a un jove molt jove,

només per ser el que era

Ombres sense ombra

l’havien sobtat

mal dia va nàixer

allò que el va matar.

Tu veuràs que hi ha gent

que t’estima,

per no haver abdicat

ni un moment.

Tindràs un lloc entre

els lluitadors,

i amb tu tindrem

màxim poder.

No sols sota banderes

et recordarem,

també al treball,

a classe i a la festa.

El darrer somriure

durem sempre al cor,

la darrera ferida

ens restarà a les mans.

Quan lluitem lluitaràs

amb nosaltres,

junts veurem la nostra

llibertat.

No veurem mai més

el teu cos,

però el vent portarà

el teu alè.

Venia al diari,

havien assassinat

a un jove, molt jove,

per voler llibertat.