Feliu Ventura

Amb tot això del #sensesenyal (analitzat per Mediacat.), he recordat una xerrada de Vicent Partal.

He recordat quan Vicent Partal va vindre, fa uns 10 anys, a la Facultat de Filologia de la Universitat de València a parlar-nos d’internet. Recorde -encara no èrem ni saludats- que parlava de coses que, en aquell temps, em sonaven a màgia negra i li ho vaig fer saber amb un parell d’interpel·lacions.
(Intentaré ser fidel en la recreació de les seues opinions)

Primer va parlar de comunitats virtuals, de com moltes comunitats reals podien desapareixer i continuar existint virtualment (per exemple, des de la presència del llatí com a llengua vehicular d’algunes planes web a l’existència d’algunes comunitats virtuals que no han tingut mai una referència real com les pàgines dedicades a les llengües Tolkien)
Tot això ho aplicava a la supervivència de la nostra cultura virtualment (si desaparegués la referència real, si s’estingís la nostra cultura) i la manera com els individus podrien continuar relacionats nacionalment/grupalment independentment de la nació on visquessen.

Després va parlar de la democratització que, en la seua opinió, significava internet: “democratitzava” el coneixement, la política, l’art…
Va parlar de com la gent accediria a internet sense necessitat d’un ordinador i amb un accés universal i molt econòmic.

Encara me’n recorde molt d’aquella xerrada i de com moltes de les coses que va dir han anat succeïnt. Però han passat els anys i crec que es poden fer  puntualitzacions.

Primer crec que la cultura necessita la referència física a uns territoris, uns edificis, unes persones, un clima, un art, una gastronomia… si això mor, la cultura no sobreviu, si de cas “sobremor”. I la supervivència d’una cultura a internet no deixa de ser arqueologia industrial.

Després jo crec que internet no “democratitza”, sinó que popularitza.
Encara necessitem professionals de la comunicació i la informació que filtren i garbellen els continguts d’internet. (Per exemple a ningú se li acudiria publicar el TimeLine d’un hastag sense publicar al costat una anàlisi contrastada per un professional sinó, acabaria sent la manipulació del “no comment”).
Quant al coneixement, encara necessitem professionals de l’educació i la ciència que filtren i garbellen el coneixement pseudoenciclopèdic de la xarxa. (podeu llegir ací aquest article d’Umberto Eco sobre la utilitat dels professors).
De la mateixa manera calen professionals de la cultura, gestors, programadors, crítics… professionals de la teoria i la pràctica política, etc…
I cal saber, i transmetre-ho, que per a arribar a ser un professional en qualsevol àmbit no és suficient amb ser un emissor, receptor o administrador d’informació en xarxa.

De qualsevol manera l’accés a internet no és encara universal i on arriba també hi ha desigualtats de servei (qualitat de senyal, velocitat, censura…)

Un poble no canvia a la xarxa si no canvia també al carrer, a la referència real. I tenir poder a la xarxa no vol dir -sempre- tenir poder polític.
Les xarxes socials -com les cançons, l’art- no canvien el món però poden ser eines per als qui canvien el món.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!