Canal buit? aquesta ?revolució? ha de ser televisada

Dissabte vaig anar a la manifestació contra el tancament de RTVV. Vaig anar, vaig sostindre una pancarta que deia “#RTVVNoEsTanca, és la teua” i vaig cantar una cançó (Torn de preguntes) en el tancament.

Però a mi Canal 9 ja no m’agradava, ja ni la veia. Era la retransmissió d’una mentida, l’ocultació de la realitat: la intoxicació, una malaltia provocada per l’acció de substàncies tòxiques en l’organisme (així ho resa el diccionari).

La meua indignació no és una crítica només als anys de control del partit que ara desgoverna als valencians. Els primers acomiadaments de Canal 9 no van ser de la plantilla: van ser els valencians. Abans d’acomiadar periodistes i altres professionals es van acomiadar paraules, es van acomiadar artistes de la paraula de la imatge i de la música, idees… 

A poc a poc van arraconar la llengua: el valencià era qui portava els cafès mentre el castellà s’arrepapava als programes del prime time amb els sabatots sobre la taula, com un cacic de tercera, amb la “pilila” en la mà. Falles folles fetes foc.

 “Canal blau”, “canal bou”…  Ens en burlàvem. Hem rigut tant… (per no plorar! )

La plantilla, des de fora i des de dins, ho sabíeu. Tot el meu suport a qui vàreu alçar la veu amb plena consciència de servei públic. Però els qui heu callat heu estat còmplices dels qui han congelat el País Valencià en el segle XX i han endarrerit el seu rellotge als anys 40 d’aquell segle usant, també, la televisió.

Escric aquestes línies amb una llista de reproducció de l’Ovidi Montllor: heu sigut uns mesells, per no dir-ho més clar. I crec que ho sabíeu. I si no ho sabíeu hauríeu d’haver fet la feina periodística a què el valencians destinàvem les vostres nòmines per esbrinar-ho.

Si després de tot el que he dit no enteneu perquè vaig estar a la pancarta, vaig tuitejar i vaig cantar contra el tancament de RTVV, és que no heu entès res. He pensat molt en Toni Mestre i Vicent Ventura, sabeu? Sabem que hi ha hagut -i hi ha- periodisme decent en el nostre País Valencià.

Quan el substantiu “treballador” va acompanyat de l’adjectiu “públic”, al substantiu se li pressuposen una sèrie de responsabilitats. I periodista, a més, és una persona que té una sèrie de contrapoders que pot exercir, si vol. Una persona en servei públic no deu estar al servei d’un “monopartit”, ni d’un bipartit, ni d’un tripartit: Un servei públic és un servei del (per al) poble: fer un Ctrl-C + Ctrl-V d’una nota oficial no és això. Els qui no tinguen aquesta vocació de servei públic poden triar altres canals de promoció professional, sort!

Sí, es injust que un governant poc democràtic pose en joc la teua feina si et considera un enemic a batre: pregunteu a solistes i grups que canten en valencià. Nosaltres desobeïm, com a públic ens ho exigim.

Hem d’exigir-nos unes plantilles públiques desobedients quan calga. I exigir-nos la denúncia de fets ignominiosos. Desobeïu! Estarem amb vosaltres! Som vosaltres!

És ací on estarà la vertadera revolució, quan la plantilla de la RTVV decidisca acomplir el mandat popular d’una televisió pública, plural, de qualitat i en valencià i mantenir aquesta exigència per sobre de les ordres de la partitocràcia i el poder econòmic. Aquesta és la revolució que ha de ser televisada.

Els valencians necessitem una bona radiotelevisió, és nostra. El mal govern es pot endur els tertulians amb sous sobredimensionats, els analistes neofranquistes, els endollats, la programació que fa perbocar, els assetjadors…

Les càmeres, el teleprompter, el vestuari i el maquillatge, els micros i les petaques, els decorats i les taules, els ordinadors, l’arxiu i els focus, les unitats mòbils i els 24 anys de formació i experiència dels professionals de la casa… són del poble valencià! (i TV3 i IB3 també)

 

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *