El bloc del Director (ILC)

[…] 

La festa tenia aquest any, que ja ha estat designat oficialment Any Maragall, una especial significació. Al costat del president Pasqual Maragall, el conseller Ernest Maragall –que va atraure un vesper de càmeres i micròfons per raons diguem-ne extraliteràries– i altres membres de la nissaga, hi van tornar a ser presents la gent de Sant Andreu que manté viva la memòria d’Ignasi Iglésias i molts altres habituals, com l’amic Joan Josep Isern, que hi va posar amb elegància una nota emotiva personal. El serveis funeraris de la ciutat hi van col·laborar amb l’edició d’un opuscle que reprodueix el poema que dóna nom a la festa i la partitura de Joan Ollé Sabaté que van interpretar la Coral i el Grup de Cambra de Joventuts Unides de la Sènia per acabar de fer especial la festa.

En aquesta ocasió vaig triar per llegir-hi un fragment de les notes autobiogràfiques escrites als vint-i-cinc anys. Maragall es plany de la distància que separa les seves expectatives i el que ha aconseguit. Llegides avui, justament quan comencem a celebrar-ne el centenari, el text és d’una tendresa que fa somriure:

No és cert que sembla imposible qu’al ple de la joventut, de la vida, aquesta transcorri pera mi sense que la més petita variació, lo més petit succés, vinga a alterar la calma que’m té ensopit y complertament inútil pera tothom y pera mi mateix? Jo, que m’havia fet l’il·lusió d’esser cèlebre o poch menos a vint anys, ne tinch vint y cinch y pico, y si are’m morís podria endurmen al altre món (que s’acostuma a dir) la tranquila seguritat de no omplir ni mitja ratlla de la crònica local y, la veritat, ja tant se m’en dóna. Són ja definitivament cendras fredas los fochs de la joventut? Que dimoni! Jo bé sento encare alguna cosa de tant en tant. Molt de tant en tant, és cert; poqueta cosa, és veritat; però algo és algo, y mentre senti alguna volta humitejarse mos ulls espontàneament y sense saber per què, a impulsos d’un benestar o d’una tristesa sens motiu aparent, no’m donaré per rendit.