Dia 21 (Estadi Xile)

Somos cinco mil aquí.

En esta pequeña parte de la ciudad. (Víctor Jara)

 

De matí vam anar a l’actual Estadio Víctor Jara i a la Universidad Técnica.

L’11 de setembre de 1973 els alumnes i docents –incloent Víctor Jara- es van tancar a la Universidad Técnica per resistir l’embat dels colpistes. La resistència no va durar massa i els van dur a un improvisat centre de detenció: l’Estadio Chile.

Ací comença i acaba aquesta història. L’any 2000 aproximadament vaig fer una cançó anomenada Estadi Xile, en memòria d’un dels meus cantants estimats. A Víctor el vaig conèixer a través de Raimon i la seua versió del Te recuerdo Amanda. Més tard vaig continuar aprofundint en la seua obra i en la història recent del seu país. Finalment he pogut visitar aquell lloc que vaig cantar: el lloc on van detindre, torturar i assassinar Víctor Jara.

A les grades hi ha una butaca pintada de blanc: és el lloc on s’asseia Víctor. Silenci.

Hem visitar els tenebrosos “camarines” de l’horror. És un dels llocs de memòria més intactes de tots, tinc una sensació incòmoda i estranya.

Parlem amb els gestors de l’espai, que han suspès totes les activitats esportives del matí perquè puguem fer la visita i enregistrar tres cançons. A l’actual Estadio Víctor Jara li han retirat els permisos per realitzar concerts i activitats culturals amb excuses lleugeres. La meua opinió és que aquell estadi hauria d’estar obert als xilens i a la música. No fer-ho és destinar la història a l’oblit i això és terrible.

Abandonem l’estadi i passem pel Museo de la Memoria: Un museu creat pel govern xilè. És un museu molt ben fet i que compleix, amb nota, la seua funció sense caure en la morbositat.

Després tornem a la tomba de Víctor, aquesta vegada no al nínxol sinó al destí definitiu de les sues restes després de la última exhumació per recopilar proves per al judici contra els seus assassins: 39 anys d’impunitat.

La tomba és una demostració dels afectes: flors, amulets, ofrenes i, fins i tot, un cigarrito. Quan arribem trobem un grup de persones que treuen una guitarra i comencen a cantar cançons de Víctor. La gent s’acosta i canta amb nosaltres. Després d’una estona m’anime i trec la meua guitarra i cante Estadi Xile.

En acabat deixe una còpia de la lletra entre les flors. He tancat un cercle, ho note com una electricitat en les puntes dels dits.

Tanque l’estada a Xile amb un sopar entre amics, és com si ens coneguerem des de fa mil anys.

Ha estat un plaer conèixer i poder conversar amb Balmes, Camila Vallejo, Joan Jara, Quena…

Però el privilegi és haver conegut a Pamela, Claudio, Paloma, Lulo, Maite, Iñaki, Salvador, Isaac…

Cabros” us enyoraré molt! Ens trobarem aviat en qualsevol taberna “guachaca” de Santiago lluny dels “cuicos” i dels “pacos” i, “altiro”, continuarem somniant, “cachái”?.


21 de maig de 2012 Estadi xile

feu clic sobre les icones del mapa per més informació


Mostra Feliu Ventura a Sud-amèrica en un mapa més gran

Comparteix aquest article 

       

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *