El bloc del Director (ILC)

Alguns fulls del dietari públic d'Oriol Izquierdo, director de la Institució de les Lletres Catalanes 2007-2012

9 de febrer de 2010
Sense categoria
0 comentaris

Maragall i la tradició viva

Divendres i dissabte passat es van celebrar a la Facultat de Biologia de Barcelona els XIV Tallers de Llengua i Literatura Catalanes adreçats al professorat de Llengua Catalana i Literatura de Secundària.

[…] 

Els va obrir una tria de textos de Joan Maragall dits per Lluís Soler, amb la seva veu incomparable, abans que el conseller Ernest Maragall els inaugurés institucionalment. Després em va tocar a mi parlar de “Joan maragall i la tradició viva”, intervenció anunciada com a conferència inaugural dels tallers d’enguany. Vaig mirar de conciliar les vivències com a lector, l’experiència docent i la mirada institucional. I va sortir això:


Joan Maragall i la tradició viva
en ocasió dels cent cinquanta anys del naixement el 1860 i el centenari de la mort el 1911 del poeta

He de començar agraint als organitzadors dels tallers la invitació a obrir-ne l’edició d’aquest any parlant de Joan Maragall, i que hi hagin insistit fins a convèncer-me’n. Hi he accedit, tot i no ser un bon coneixedor de la seva obra, perquè parlar-ne –ara que celebrarem l’Any Maragall, en commemorar-se a l’octubre els cent cinquanta anys del seu naixement i a finals del 2011 el centenari de la mort– ens pot servir per preguntar-nos tres coses que m’interessen especialment com a director de la Institució de les Lletres Catalanes. Preguntar-nos, sempre a partir del cas concret de Joan Maragall i sense deixar d’aprofitar el pretext per rellegir-lo, primer per la vitalitat de la nostra tradició literària; segon, per la responsabilitat que teniu vosaltres en la transmissió d’aquesta tradició, en el cos a cos que viviu amb les noves generacions encara illetrades o en plena inculturació; i tercer, per la responsabilitat que hi té la Institució, sobretot a l’hora de donar-vos-hi suport.

Començaré –i espero que em sabré fer perdonar la nota sentimental– amb algunes evocacions personals abans de gosar afirmar –d’aquí el títol que he donat a aquesta intervenció– que Maragall és, encara ara, tradició viva. Després intentaré preguntar-me què diu –què em diu, què ens diu– avui Maragall, i què pot dir als joves d’avui. Finalment, voldria saber arribar a algunes conclusions sobre el binomi literatura i societat, amb una atenció indefugible al potencial punt de trobada que n’és l’escola, el sistema educatiu. Unes conclusions que espero que trobareu pertinents –o prou impertinents– justament en el marc d’aquests tallers.

[2]

No puc dir quan vaig descobrir Maragall: no en tinc cap record, no en puc fer memòria. Em sembla que no exagero gaire si dic que Maragall ha estat una presència constant en el meu entorn. A casa, sempre, determinades paraules o imatges han estat associades a versos de Maragall. Tot era enfilar alguna carretera a les portes de l’estiu i, en descobrir les primeres taques de groc, brollava la cantarella en la veu de la mare o de les tietes, de seguida ja en la nostra, que n’havíem après la lliçó i l’havíem interioritzada:

La ginesta altra vegada!

La ginesta amb tanta olor!

És la meva enamorada

quan ve al temps de la calor.

O una mica abans, quan apuntava la primavera, tot era detectar un ametller florit i exclamar:

Déu te guard, bandera blanca,

dies ha que t’he delit!

Ets la pau que s’anuncia

entre el sol, núvols i vents…

No ets encara el millor temps

pro en tens tota l’alegria.

Encara avui aquests versos em tornen sols, espontàniament, a la memòria així que se n’activa aquest ressort tan simple i cíclic: el blanc dels ametllers quan se’n va l’hivern, el groc de la ginesta amb el primer estiu…

I és gràcies a uns altres versos que vaig saber, abans d’haver-hi estat mai, que Olot és terra de fagedes. Que cap a una part del Pirineu s’obre la plana riallera de l’Empordà. I que la sardana és la dansa més bella de totes les danses que es fan i es desfan. O que entre totes les vaques n’hi ha almenys una que

topant de cap en una i altra soca,

caminant d’esma pel camí de l’aigua,

se’n ve [] tota sola [perquè] És cega.

O que si Espanya no escolta la veu d’un fill que li parla en veu no castellana, n’hi ha prou de dir: “Adéu Espanya!”, i llestos.

Tots aquests poemes i algun més eren en l’ambient, en l’ambient del meu entorn familiar. Formen part de les meves paraules apreses, sovint abans de saber res. Abans de saber res sobre Joan Maragall, abans que cap llibre de text cosifiqués les paraules i el seu autor en conceptes mecànics com d’alguna manera ho ha acabat essent el de “modernisme”, abans que l’expressió “paraula viva” semblés dir-ho tot sense acabar de dir ben bé res. Abans també que jo comencés a construir, com qualsevol altre escolar, com qualsevol lector, un sistema propi de valors literaris i de referents. Abans, és clar, perquè això va venir després.

[3]

Això va venir després, dic. Abans, també, hi ha un altre record d’infantesa que potser és significatiu. Intento explicar-lo.

Vet aquí que Maragall, al costat de tots aquests versos, va començar a ser un nom al llom d’un llibre entre tots els llibres de casa els pares, on convivia amb un altre nom, en estranya germanor. Torras i Bages i Joan Maragall, Joan Maragall i Torras i Bages, l’un en color noguera i l’altre en negre, sense cap més llegenda, al llom i també a la coberta d’aquell llibre voluminós. Quan veia aquell llom mirant-me des del menjador de casa, el nen que jo era es demanava per la relació que hi devia haver entre tots dos noms: si les portades acostumen a reproduir el nom de l’autor i el títol de l’obra, en aquell cas quin era quin?, qui n’era l’autor del llibre i quin era el de l’obra o el personatge protagonista? I qui era qui?, qui s’amagava rere cadascun d’aquells dos noms? El fibló de la curiositat començava a punxar. Sense buscar-los, d’una manera passiva, anava aplegant indicis i informacions que permetien construir alguna resposta a aquella mena d’enigma. Indicis i informacions que de mica en mica carregaven els dos noms de connotacions.

De Joan Maragall aviat en vaig saber unes quantes coses: era un carrer llarg i una plaça en el meu itinerari diari cap a l’escola, i per tant no costava gaire adonar-se que havia estat algú important. Hi havia, a més, és clar, aquells versos ja apresos de memòria de tant haver-los sentit. I alguna imatge, fàcil de retenir gràcies a la barba i als bigotis que lluïa. De Torras i Bages de seguida en vaig aprendre a recordar que havia estat bisbe –i això aleshores i a casa encara imposava– i un bisbe prou contundent per no haver dubtat a afirmar que “Catalunya serà cristiana o no serà”. Bé, es veu que això el bisbe no ho va escriure enlloc, però la frase li va ser atribuïda i diuen que és segur que no li hauria desplagut, i per tant la donem per bona.

Anys després, quan ja vaig ser capaç de fullejar aquell llibre que tant m’havia encuriosit, vaig saber que, encara que la portada no ho digués, es tractava del volum Torras i Bages, Joan Maragall: un diàleg començat abans de conèixer-se i que transcendí a la mort, publicat el 1961 per Ariel, a cura de Joan Anton Maragall, fill del poeta. A través de la correspondència entre tots dos assistim a la formació i l’evolució d’una relació que va comportar una influència intel·lectual significativa i recíproca, especialment en algun moment clau de la història barcelonina i catalana, com la Setmana Tràgica del 1909, que tant va implicar-los a tots dos. És obligat citar la pastoral del bisbe “La glòria del martiri”, després de llegir la qual Maragall diu que “els que ens callàrem per massa obscuritat, ara hem de callar perquè ja hi ha prou llum”. El bisbe li replica que “V. no ha de callar, puix té el do d’escriure, i estem en un temps en què fins les pedres haurien de parlar”. Per fortuna, Maragall va seguir el consell: li devem els articles “Ah! Barcelona”, “La Ciutat del perdó” i “La iglésia cremada”, fites del periodisme català i del compromís de l’escriptor, que el volum inclou.

Pel que fa a Maragall, doncs, ara sé veure en aquell llibre un testimoni de primer ordre de l’autoritat cívica, moral, intel·lectual que ell mateix va construir, i que encara perdura.

[4]

Gràcies a aquells versos interioritzats, gràcies al pes del cognom en el llom d’un llibre, gràcies a altres presències quotidianes com la de donar nom als carrers, Maragall va esdevenir per a mi, molt aviat, un referent familiar, tradició ben viva i personal.

Però és molt estrany tot això que dic? Sóc una bèstia rara, o bé un privilegiat? No en tinc la percepció. Penso, més aviat, que versos com els que he recordat són un referent compartit per molts de nosaltres. Compte: no vull dir que aquesta sigui una experiència majoritària, naturalment, però intueixo que ha estat prou habitual i que no té res d’especial. Si més no per a un sector visible de la societat catalana del darrer terç del segle XX. Que, com la meva família, no tenia un perfil especialment militant, ni políticament compromès, ni pertanyia al món de la cultura. Simplement, era –és– bona gent de Barcelona, que se sent del país, que ha tingut una participació de base en algunes associacions, amb ganes d’informar-se i cultivar-se, les ganes que penses que deuen ser naturals en qualsevol persona no acomodatícia, en qualsevol ciutadà amb unes mínimes inquietuds personals.

Aquell va ser l’entorn en què jo vaig créixer: el trobo bastant normal i no em sembla que fos una excepció. Per això estic segur que Maragall i poemes com aquests han estat, com ho van ser per a mi i els meus, un referent compartit per un notable segment de la societat catalana, sobretot barcelonina, no indiferent al país i a la pròpia cultura. Ho han estat, almenys fins a les portes del segle XXI. Però es pot dir que ho siguin encara? Es pot dir que Maragall és encara present avui, tradició viva?

Doncs jo gosaria afirmar que sí, que fins i tot avui, avui encara, Joan Maragall evoca alguna cosa, segur, a gairebé tots els ciutadans del país. D’acord, potser no som cap majoria els que en recordem ni que sigui només uns bocins de poema de memòria o els que en podríem cantar alguna estrofa dels que han esdevingut cançó, potser sense reconèixer-ne l’autoria, ja que no pas poques vegades –penso en “El Cant de la Senyera” mateix– ens han arribat amb aire de poemes o cançons populars i, per tant, anònims. Però és molt probable que algun dels seus versos –com el darrer del “Cant espiritual”, aquell “Sia’m la mort una major naixença!” que es deu comptar entre els més difosos de tota la nostra tradició, gràcies als centenars de milers, milions, de còpies de recordatoris que l’han reproduït durant tants anys de funeral en funeral– continuï tenint una ombra de presència en l’imaginari de molts catalans. Diguem-ho amb més contenció encara, si voleu: és molt probable que aquests versos siguin entre els pocs versos que tenen una ombra de presència en el record de molts de nosaltres, i per tant perduren com a memòria col·lectiva.

[5]

Però quina memòria col·lectiva? Torno a parlar per mi: els versos apresos, el llom d’aquell llibre, la presència pública del nom de Maragall anaven donant cos a una determinada imatge: de mica en mica jo m’incorporava, com és inevitable i d’entrada necessari, a un coneixement preexistent de Maragall, construït durant els seixanta o setanta anys que separaven la seva mort d’aquell moment. Un coneixement que, diguem-ho clar, tenia molt, també, i sobretot, d’estereotip.

Un estereotip en el qual no faltaven adjectius que es podien pronunciar, tots, amb una càrrega despectiva evident: catòlic –o potser se’n deia de missa: la companyia de Torras i Bages en el llom d’aquell llibre tenia el seu cost…–, burgès, romàntic –també en el mal sentit col·loquial del terme, amb aquella tirada bucòlica (tanta ginesta, tants ametllers, i les vaques cegues…)–, barroer –vull dir estilísticament, vist que va deixar la llengua (no com Verdaguer!, no com Carner!) tan maldestra com la va trobar i encara semblava justificar-se’n amb el seu elogi de la paraula, que l’estereotip presentava com una mera defensa de l’espontaneïtat–. Tot allò devia ser, d’alguna manera, una reacció a l’estereotip previ, obra d’algunes persones pròximes i biògrafs escairats cap a una certa exaltació catòlica i benpensant, ben reduccionista. Ni el segon estereotip ni el primer, tanmateix –ho assenyala Glòria Casals, per exemple, a Com si entrés en una pàtria, on edita l’epistolari amb Josep M. Lloret i, sobretot, les notes autobiogràfiques escrites als vint-i-cinc i als cinquanta anys, que cal llegir en aquesta versió no censurada–, no han pogut dissimular algunes contradiccions visibles. Contradiccions del personatge, que no són pas poques, i aquí trobem justament un dels seus més grans atractius.

Quin paper devia fer l’escola en la construcció d’aquell estereotip? Doncs segur que, com sol ser inevitable, el nodria i el perpetuava, i l’ha nodrit i l’ha perpetuat. Tots els que fem classe sabem que, per més domini que tinguem de la nostra matèria, per més passió que hi posem, per més capacitat de matisar les afirmacions i comunicar la complexitat, el primer que aconseguim, si ho aconseguim, és donar a l’alumne elements perquè construeixi un estereotip –i en molts casos és probable que no vagi gens més enllà–. Però això rai, perquè sobre l’estereotip, contra l’estereotip, sempre es pot començar a caminar cap al coneixement, cap al saber. I cada vegada que un alumne, ni que sigui un de sol en tota una aula, un de sol en tota una promoció, posa en crisi l’estereotip que creu que li hem donat, que generalment ell mateix ha construït per simplificació, i comença a fer camí d’alguna manera sol, el seu propi camí, l’acte d’ensenyar troba sentit.

Però tornem a Maragall. Què queda, avui, de l’autor i la seva obra? Algun estereotip, encara, o ni això? Una mica més amunt he gosat afirmar la meva percepció que avui Joan Maragall encara evoca alguna cosa a gairebé tots els ciutadans del país. Potser vàgim sent, ara sí, una raresa els que en recordem uns quants versos de memòria. Però, per contra, són nombrosos els pobles i ciutats on es manté la presència de Maragall: molts carrers i places i molts instituts d’ensenyament en duen el nom; en molts hi ha algun testimoni, en forma de monument o de placa, que el recorda. I després hi ha l’efecte Polònia i la presència del cognom, garantida per l’activitat pública dels descendents del poeta, especialment l’Alcalde de Barcelona i President de la Generalitat, i ara el vostre Conseller. I ho dic seriosament.

Els estereotips populars o escolars, el mobiliari urbà i l’efecte Polònia són instruments als quals, avui, podem agafar-nos per mantenir viva la presència de Joan Maragall (sobretot mentre la seva obra no sigui accessible amb normalitat: feu la prova de recórrer llibreries buscant-ne algun llibre, i ja m’ho sabreu dir), per vincular-lo a l’experiència diària dels estudiants, per motivar-los a llegir-lo. Aquests mecanismes també formen part de la transmissió de la tradició, i quan hi són –i Joan Maragall té la sort d’haver-ne generat molts, i no és casual que hagi estat així– cal saber-los aprofitar.

Per motivar-los a llegir-lo, deia fa un moment. Perquè llegir-lo val la pena. O no? Preguntem-nos què ens diu avui i què pot dir avui als joves, per estar-ne segurs. Per decidir, per exemple, si commemorar aquest Any Maragall com us proposem de fer té sentit. N’assajaré una resposta després de tres petites passejades al voltant de dos poemes, “La vaca cega” i el “Cant espiritual”, i del concepte de “paraula viva”.

[6]

Parlem de “La vaca cega”. Fa gairebé quinze anys vaig començar a fer classes de literatura catalana a la Universitat Ramon Llull. Els meus alumnes eren estudiants de tercer curs de la Facultat de Comunicació Blanquerna i eren allí en la seva majoria amb la intenció d’incorporar-se de seguida a la vida laboral com a periodistes. ¿Què els havia de dir de les nostres lletres que els pogués acompanyar en el seu projecte professional? Aquest era el meu primer neguit en plantejar-me l’assignatura. I aquest altre: ¿quin devia ser el pòsit que els havia deixat, pel que fa a la formació com a lectors i l’adhesió a la pròpia tradició literària, el pas per l’ensenyament obligatori i el batxillerat?

Se’m va acudir fer aquesta provatura: vaig començar una de les primeres sessions engegant-los, gairebé sense introducció:

Topant de cap en una i altra soca…

Alguns alumnes van reconèixer el poema i van ser capaços de dir-ne de memòria els primers versos. Hem de dir: només alguns, i lamentar-nos-en? O: alguns, ni que fossin pocs, n’eren capaços, i treure pit? Traiem pit: entre la trentena d’estudiants que tenia a l’aula, cada any n’hi havia potser tres o quatre als quals aquella arrencada els era familiar, i algun recordava el títol del poema –que en ser dit en veu alta provocava un petit eco d’“ah, sí!” entre uns quants companys–, i hi va haver sempre si més no un estudiant capaç de mussitar espontàniament:

caminant d’esma pel camí de l’aigua,

se’n ve la vaca tota sola. És cega.

El llegíem sencer i els recordava que forma part de la secció “Pirenenques” del seu primer llibre, Poesies, publicat a Barcelona el 1895. Maragall tenia, aleshores, trenta-cinc anys. Els feia notar, també, que ha estat un dels poemes més cèlebres, més populars, de Joan Maragall, sabut de memòria per unes quantes generacions de catalans, com alguns d’ells mateixos. Els feia notar, després, que potser pel fet de saber-lo fins i tot de memòria els que el coneixem ja no hi parem gaire atenció: hi ha el risc que quan un referent esdevé tan popular, sediment de la memòria col·lectiva, notem que ens diu alguna cosa, potser no sabem ben bé quina, perquè ens hi reconeixem simplement en reconèixer-lo. I el risc de conèixer massa bé una cosa, en aquest cas un poema, és que en realitat, no la veiem, no la sentim. Que, de tan familiar, ha perdut per a nosaltres, en certa mesura, el sentit, que s’hi manté ocult sota un vel.

I bé, de què ens parla aquest poema? Llegim-lo, si voleu:

Topant de cap en una i altra soca,

avançant d’esma pel camí de l’aigua,

se’n ve la vaca tota sola. És cega.

D’un cop de roc llançat amb massa traça,

el vailet va buidar-li un ull, i en l’altre

se li ha posat un tel. La vaca és cega.

Ve a abeurar-se a la font com ans solia;

mes no amb el ferm posat d’altres vegades

ni amb ses companyes, no: ve tota sola.

Ses companyes, pels cingles, per les comes,

pel silenci dels prats i en la ribera,

fan dringar l’esquellot mentre pasturen

l’herba fresca a l’atzar… Ella cauria.

Topa de morro en l’esmolada pica

i recula afrontada… Però torna

i abaixa el cap a l’aigua i beu calmosa.

Beu poc, sens gaire set… Després aixeca

al cel, enorme, l’embanyada testa

amb un gran gesto tràgic; parpelleja

damunt les mortes nines, i se’n torna

orfe de llum, sota del sol que crema,

vacil·lant pels camins inoblidables,

brandant llànguidament la llarga cua.

“La vaca cega” presenta, si ho voleu dir així, la descripció d’un paisatge, pirinenc o muntanyenc, amb personatge, la bèstia discapacitada. He comprovat que reconèixer això, aquest primer nivell de lectura d’un poema, no resulta gens fàcil als estudiants. Com si es malfiessin del que entenen, o de poder-ho entendre. Com si donessin per descomptat que el llenguatge poètic és per definició opac, enigmàtic, inabastable, impenetrable. Vèncer aquesta resistència i fer recuperar la confiança en la pròpia capacitat de veure en les paraules que llegim, d’entrada i per començar, les paraules que llegim ja és tota una conquesta.

Si l’aconseguim, doncs, podríem quedar-nos aquí: Maragall pren una escena quotidiana en qualsevol indret de muntanya, el moment que el bestiar va fins a l’abeurador, i introdueix una distorsió en el personatge: essent la vaca cega, l’escena quotidiana es torna singular, i tràgica. Maragall gairebé no interpreta, només descriu. És possible, fins i tot, que no inventés, que l’escena fos real. Podríem dir, també, fent-nos els savis i esforçant-nos a reforçar els estereotips, que la tria és ben pròpia del modernisme, el corrent en què s’inscriu l’obra de Maragall, especialment en els seus inicis: espais rurals, visió ombrívola de la realitat. I, com dèiem, podríem quedar-nos aquí. Però llegir és fer alguna cosa més que reconèixer la realitat referida pel text.

Per això després jo proposava als estudiants de tornar a llegir el poema, i el llegia per segona vegada en veu alta. Ara, però, els convidava a fer l’esforç de descobrir-hi alguna cosa més, per exemple preguntant-nos: de què deu parlar “La vaca cega” més enllà de l’escena bucòlica? Gosem imaginar que el personatge representa, per exemple, l’home que ha perdut la fe. Llegit així, el poema ens encara amb la possible experiència misteriosa del descregut. Recordem que Maragall, catòlic per tradició i també per convicció, va viure sobretot en la seva joventut períodes de certa angoixa espiritual i existencial, i d’aquí la proximitat que va sentir, amb pensadors i poetes romàntics alemanys, com Goethe i Hölderlin, o amb Nietzsche, els quals el van acompanyar en la seva fecunda trajectòria intel·lectual. L’home sense fe és presentat, en la lectura proposada, com un ésser mancat, apesarat, desconcertat, però no per això com un home inferior o negat. És, si de cas, un home conscient, limitat, sí, pel seu mal però també, sobretot, per la consciència d’aquesta limitació.

Encara els proposava una tercera lectura del poema. Gosem imaginar, després de rellegir-lo vers per vers altra vegada, que la vaca cega és, en realitat, qualsevol home. Que els homes i les dones som, en el fons, com la vaca cega. La vaca cega seria, a partir d’aquest nou matís que introduïm en la lectura, qualsevol de nosaltres. La solitud, les patacades, les rutines (“ve a abeurar-se a la font com ans solia”), la consciència de les pròpies limitacions, que es contraposen a l’aparent benestar dels altres (“ses companyes, pels cingles, […] fan dringar l’esquellot mentre pasturen […]. Ella cauria”), la por i el sobresalt (“recula afrontada”), l’impuls de sobreposar-se i sobreviure (“però torna i abaixa el cap a l’aigua i beu calmosa”)… Qui no hi reconeix, poc o molt, tants moments de la pròpia biografia…?

I acabava mirant d’extreure algunes conclusions de l’experiència. Què fa el lector de poesia quan s’encara amb un poema que no coneix? El llegeix una vegada i una altra, escoltant la música de les paraules, desxifrant-ne ara el significat una per una, deixant-se endur pel que evoquen en ser llegides encadenades després. La lectura intenta “obrir” el significat del poema. Contra el que pot semblar, amb un poema que ja coneixem l’exercici no és senzill, perquè les paraules ja són sabudes i no ens preguntem què signifiquen. Però fer l’esforç d’obrir així el significat d’un poema ja conegut és un exercici que també val la pena, si més no per tot el que ens descobreix de nou en allò que ens és familiar, en nosaltres mateixos. Generalment l’exercici predisposava els estudiants a l’aventura de llegir i rellegir. A l’aventura de descobrir els significats, sorprenents, múltiples, nutritius, que amaguen els textos. Significats que esperen, només, que els gosem descobrir.

Aquest modest exercici d’interpretació de “La vaca cega”, segur que un bon tros ingènua, o tòpica, o inconsistent –per bé que a grans trets coincideix prou amb la que en fa Arthur Terry a La poesia de Joan Maragall, reeditat ara fa deu anys per Quaderns Crema, un assaig que en continua essent una magnífica guia de lectura, poema per poema–, em va funcionar durant uns quants anys. I em va servir, com deia fa un moment, per mirar de donar sentit a dos conceptes que si no haurien semblat, segur, abstractes i inaprensibles als estudiants de tercer curs d’una facultat de comunicació: la força de la tradició i la mecànica de la lectura, la lectura entesa com a experiència dialèctica d’apropiació del text a través de la qual en despleguem un sentit ple i alhora personal. I, a més a més, contribuïa a mantenir viu Maragall com a referent compartit.

[7]

M’agradaria parlar una mica de la “paraula viva”. Com sabeu aquest és el concepte clau de les idees poètiques que Maragall desenvolupa en l’Elogi de la paraula. La “paraula viva” s’oposa a les paraules vanes, té la força espontània de la sinceritat, connecta amb la veritat més profunda fins a l’extrem que la considera “divina”, allunyada de tota retòrica té la naturalitat del parlar popular.

Sovint, en intentar explicar aquest concepte s’ha acabat donant peu a entendre que Maragall defensava el simple espontaneisme, el relaxament de l’expressió, la renúncia a la correcció, el “català que ara’s parla” –si em deixeu barrejar coses–. Però aquesta banalització de la teoria de la “paraula viva” no tindria el més mínim interès, sobretot perquè tampoc respon a la naturalesa de l’estil de Maragall, per bé que el fet que la seva llengua sigui, per raons cronològiques, prefabriana segur que ho emmascara. Deixeu-me recordar un article de Carles Riba, “He cregut i és per això que he parlat”, que crec que dóna la clau per entendre l’estètica maragalliana i el que implica, en uns termes que la converteixen en una discussió apassionant.

Riba es pregunta: “Maragall, el poeta –el profeta?– de la paraula viva… Viva per on? Per sabes i sabors populars? Seria banal i equívoc, per sota la grandesa que Maragall va realitzar.” I Riba no reposa fins que troba, en un pròleg de Miquel dels Sants Oliver a un volum d’articles de Maragall, una referència als salms que li permet travar el raonament. Deixeu-me’l presentar així.

He cregut i per això he parlat? –com diu el salm en la traducció acceptada–. O he parlat i per això he cregut? Maragall es refugia en la primera afirmació: “He cregut i és per això que he parlat”. És a dir, que si dubtés no parlaria. El dubte s’oposa a la fe. La fe (“he cregut”) és la garantia de la veritat. Parlo des d’allò que sé, des d’allò que crec, des d’allò que és cert. Aquesta és la condició de la sinceritat del poeta. I la garantia d’aquesta sinceritat és en la puresa de l’expressió, en la seva integritat, en la connexió tan directa com sigui possible entre la paraula i l’impuls que la paraula expressa.

Riba, en canvi, se sent còmode en la formulació inversa, “he parlat i és per això que he cregut”, és a dir, dit amb les seves paraules: “Pel poema acabat he sabut cada vegada què creia: i per tant, en què em podia creure sincer”. La veritat, la fe, la creença, són en aquest cas una construcció intel·lectual, obtinguda a través de l’esforç expressiu, a través de la tensió creativa amb el llenguatge.

La paraula viva de Maragall intenta reflectir, com un mirall, aquella veritat aprehesa, creguda, per endavant. Riba, en canvi, parteix del dubte i és a través de la recerca de la paraula justa que acaba podent afirmar allò que creu. El poema és el camí d’aquesta recerca, que el poeta recorre en companyia del lector.

El joc que podríem fer ara és fàcil de veure. I tu, has cregut i és per això que has parlat, és a dir: dius el que t’és dictat profundament que has de dir? O més aviat has parlat i és per això que has cregut, o sigui que no pots creure fins que has aconseguit dir el que creus? El salm i la seva inversió ens descobreixen dues maneres d’entendre la paraula literària, dues estètiques que remeten a dues ètiques ben diferents –bé que Riba gairebé aconsegueix conciliar-les–. Una exalta l’afirmació. L’altra parteix del dubte. I totes dues arriben a establir una certa veritat.

Jo ja sé en quina concepció de la paraula i de la veritat em sento còmode. I vosaltres?

[8]

La darrera passejada que volia proposar-vos és al voltant del “Cant espiritual”. El teniu present? Comença:

Si el món ja és tan formós, Senyor, si es mira

amb la pau vostra a dintre de l’ull nostre,

què més ens podeu dar en una altra vida?

Podríem dir-ne moltes coses, naturalment, i no ens l’acabaríem, tant si en fem una lectura per resseguir-ne la construcció de l’espiritualitat de Maragall –la tensió dialèctica amb el catolicisme que s’hi endevina–, la fertilitat que ha tingut en la nostra tradició poètica –procliu als cants espirituals des d’Ausiàs Marc, en una seqüència que té en el de Maragall potser el moment més influent– o, si és que se’l pogués mesurar, l’impacte que deuen haver tingut els versos finals –després de l’exaltació vitalista, una acceptació conformada, entusiasta fins i tot, de l’hora final– en la relació de la societat catalana amb la mort:

I quan vinga aquella hora de temença

en què s’acluquin aquests ulls humans,

obriu-me’n, Senyor, uns altres de més grans

per contemplar la vostra faç immensa.

De totes les coses que en podríem dir, ara me n’interessa una altra: fer notar el diàleg que Maragall estableix, a través del poema, amb Goethe. Llegim:

Aquell que a cap moment li digué “–Atura’t”

sinó al mateix que li dugué la mort,

jo no l’entenc, Senyor, jo, que voldria

aturar a tants moments de cada dia

per fe’ls eterns a dintre del meu cor!…

O és que aquest “fer etern” és ja la mort?

Mes llavores, la vida, què seria?

Fóra, només, l’ombra del temps que passa,

i la il·lusió del lluny i de l’a prop,

i el compte de lo molt, i el poc, i el massa,

enganyador, perquè ja tot ho és tot?

“Aquell que a cap moment li digué –Atura’t”, ho sabem, és Faust, que en l’imponent poema dramàtic de Goethe pacta amb Mefistòfil –en la versió catalana de Josep Lleonart de 1938, la primera íntegra en la nostra llengua– en aquests termes:

FAUST. Si prego

“Detura’t bell instant, que em fas feliç!”,

que senti a tocar a morts per mi; sigui submís

als teus vincles, perdut, fora del temps,

i tu siguis ensems

franc de serveis.

Després de signar el pacte amb sang, Mefistòfil procura al Faust tota mena d’experiències, totes les que pot imaginar un home en el seu desig de plenitud i de totalitat, en la seva ànsia de sentir-se i ser ell mateix demiürg. Goethe recorre a un dels llocs comuns més antics, el pacte amb el diable, per construir la imatge total de l’home modern, i postmodern i tot. Maragall en va quedar fascinat, com sabem.

Per això sempre m’ha sorprès que en un moment tan especial com és aquest clímax del “Cant espiritual” censuri el Faust, se’n distanciï aparentment, hi contraposi una mena de conformisme que desentona, em sembla, de l’home i el poeta que Maragall va voler ser, crític, autònom, sempre ell mateix, capaç d’alçar la veu en solitari, i sense estridències si voleu, però alta i clara quan l’ocasió n’hi feia sentir la necessitat –ja he fet referència de passada, abans, als articles escrits arran de la Setmana Tràgica, que en són un dels exemples més valents.

Avui volia preguntar-me en veu alta per aquesta possible incoherència, i rellegint el Faust he tornat a quedar atrapat per l’oració final del personatge, la que el deixa en mans de Mefistòfil, i que alhora du els àngels a salvar-lo en el moment final. Diu Faust:

No he fet res més que anar corrent el món

caçant cada delit per la crinera;

cosa escassa al meu goig la deixava endarrera,

i aquella que em fugia la mirava amb menyspreu.

Si molt he ambicionat, molt he acomplert;

posseint i cansant-me’n, he malmenat ma vida,

que primer fou puixant i voltada d’ufana

però avui en prudents meditacions se’m perd.

[…]

Segueix tota la ruta amb aquest pit,

i si espectres et surten, decidit

tu vés seguint la ruta! Veuràs, com més t’internes

enllà del teu vivent, que el goig i el dol

van compartits, i l’home no troba mai consol.

[…]

En la nit una nit més negra em sobta,

però dins meu es fa una gran claror.

Ve’t aquí l’ideal; i el mot darrer

de tota saviesa

ve-te’l aquí: “Només mereix la llibertat

–i així mateix la vida– aquell qui té l’aptesa

de conquerir-la cada dia,

enrondat de perills, de la infantesa

a la maturitat, i enllà fins a ésser vell,

sempre feiner.” Això m’agradaria:

en terra lliure gent que lliure sia;

aleshores podria dir a l’instant:

“Detura’t, bell instant que em fas feliç!”

No és possible que el rastre dels meus dies

es desfaci en eons. Sols de pensar

en aquest goig tan alt, ara gaudeixo

de l’instant més feliç de ma existència.

“Només mereix la llibertat –i així mateix la vida– aquell qui té l’aptesa de conquerir-la cada dia”, diu, abans de reconèixer que és aquell moment de saviesa el de màxima plenitud a què pot aspirar i dir les paraules no fatals, com podria semblar a l’adolescent encara freturós de més, sinó finals, cimals, per a l’home ja madur: “Detura’t, bell instant que em fas feliç!” I –la continuïtat entre la veu del Faust més vell i el jo que parla en el “Cant espiritual” em sembla ara diàfana– sia’m, doncs, ja, la mort una major naixença.

[9]

En començar m’he permès d’evocar alguns records personals per mirar de mostrar d’una manera concreta, pràctica, què entenc per tradició viva. He afirmat que Maragall és encara present en la memòria col·lectiva, ni que sigui com un nom en l’espai públic, i que això i els estereotips que n’alimentem han de ser camí guanyat per despertar l’interès dels nostres estudiants i envernissar de contingut literari el referent que comparteixen d’entrada al nivell més elemental i extern. M’he preguntat què ens diu avui Maragall i he intentat respondre amb la lectura d’alguns poemes o conceptes que permeten posar sobre la taula aspectes clau sobre el fet literari. Com ara la mecànica de la lectura, entesa com un exercici de relectura a través del qual el lector reviu el text, se l’apropia i l’omple de sentit. O bé de com l’elecció estilística no és només estètica sinó que té unes implicacions ètiques que també ens interpel·len com a lectors. O, finalment, de com el text és l’espai on el jo es construeix i com ho fa en diàleg amb la tradició en què s’inscriu.

Cent cinquanta anys després del naixement de Maragall i prop de cent després de la seva mort, no costa gaire trobar pretextos per atansar-nos a la seva obra, a la seva figura. I fer-ho no per disciplina arqueològica, que no ho justificaria, sinó per interès personal. D’una manera ben interessada, vull dir. Que és pel que llegim. Per construir-nos –tu, jo, cadascun de nosaltres– a través de l’altre que se’ns ofereix en el text. Com el mateix Maragall va fer per exemple en diàleg amb Goethe. Com ho va fer buscant amb les eines expressives de què disposava la llengua viva que li calia per ser sincer. Com ho va fer, al capdavall, erigint-se a través dels poemes i els articles en una veu pública carregada d’autoritat moral davant totes les qüestions compromeses que li va tocar de viure.

[10]

Llegir avui Maragall posa a prova tot el que acabo de dir. Fer-ho a l’aula, amb els lectors en formació que hi tenim, no és, segur, un repte fàcil. Però és indefugible fer-ho per continuar construint, amb ells que en són l’única garantia de continuïtat, la tradició viva d’avui, la tradició de demà. Per continuar compartint els referents que configuren la memòria col·lectiva d’una comunitat, d’un poble, i sense els quals la comunitat es desdibuixa fins a deixar de ser-ne.

Estic segur que si hi ha un poema de Maragall, un de sol, només un vers, una paraula que us hagi canviat per dins, si hi és, no us costarà gaire deixar la llavor d’aquesta transmissió de la tradició. És el que fan els escriptors. És el que heu de fer els lectors en terra de missió que sou els professors de literatura de l’educació obligatòria. Llegir, compartir les lectures, i confiar –confiar, sobretot– que la paraula arrela amb força en el moment més impensat, en l’indret més eixorc. Per transformar la realitat. Com esteu fent cada dia.

L’exili i el retorn a Catalunya
13.02.2009 | 5.20
A Sense categoria
Un bloc nou
22.04.2008 | 10.09
A Sense categoria
Proposa Pedrolo
23.01.2009 | 11.55
A Sense categoria

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.