Cafè en gra

Del cafetar al bloc, la mòlta és cosa vostra

Publicat el 3 de març de 2016

Tot allò que mai hagués pensat viure

Fer anys és fer-se gran. El primer any de la vida, palpant l’entorn amb els sentits, o els primers vint anys, empassant-se la vida a glops sense adonar-se’n, es molt diferent de fer-ne quaranta i sentir el primer vertigen de mirar anys enrere adonant-se que fa vints anys tan sols, hom tenia vint anys.

Abans que Einstein en parles i formulés matemàticament la relativitat del temps, ja la intuíem  i sabíem del temps discontinu que  durant unes primeres dècades ens empeny a corre sense cansament i sense haver de seure perquè la meta no importa, sinó que importa córrer

Aquell primer esglai dels quaranta dona pas a una segona part de la cursa on el girar el cap és mes melancòlic que altra cosa perquè les forces encara hi son però hom ja pensa en una meta, potser inassolible.

Com en el rugbi, arriba el tercer temps, amb el partit acabat i el resultat inamovible al marcador, és aleshores quan fora de les rivalitats del joc, un s’asseu amb si mateix a comentar la jugada.

El meu temps s’ha corbat per una llei de gravitació generacional, gravita sobre tot allò que he viscut i mai no hagués pensat viure. El meu cos generacional dins questa malla on es mouen els cosses atractius, perduda massa i volum, ja no atreu els altres cossos cap a sí com abans, tan sols troba el seu lloc en l’harmonia de les esferes, consumeix les seves vivències com el sol consumeix heli, brillant en tot cas amb la amb llum prestada o reflectida.

Es l’hora de mirar-me com si fos un altre, desapassionadament, perquè certament en aquells llunyans vint i quaranta era un altre, per la raó que fa vint i quaranta anys el món percebut, aquells paisatges, aquells costums, aquella la sentor de l’aire, aquella salabror del mar i  aquella olor del pins a l’estiu ja no existeixen. I son aquelles i no pas altres les que van conformar, expandir i encongir aquell temps inajornable que anava arribant cada estiu.

Anant cap al mes enllà, encara camí del mes cap aquí, tot allò que sempre havia pensat viure s’ha desplaçat com la càrrega d’un vaixell, i només el contrapés de tot allò que mai havia pensat viure ho pot equilibrar En aquest punt de la navegació, sense GPS només es pot seguir navegant amb la brúixola i el sextant, redistribuint la càrrega a força de nits, que es com s’estima la vida.



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de General per josepselva | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent