Feliu Ventura

música i lletra

11 de maig de 2012
Sense categoria
1 comentari

Dia 10 (Mnemotècnia)

Lo peor fue cuando nos decían: “algo habrán hecho” (Miguel, segrestat durant nou mesos l’any 1978)

A la vesprada entrevista al programa “Soy canción” on conec a Soema Montenegro. Al concert  d’anit a Buenos Aires compartirem escenari amb el bandoneonista Jorge Sottile per a tocar “Els guants de la metàfora”.

Després divisió d’opinions: alguns a dormir i altres no.

Ens despertem amb una frase de Zygmunt Bauman que Xavi m’ha ensenyat d’un llibre que va comprar ahir a l’Ateneo (Grand Esplendid). La frase diu: La memòria és el més enllà de la història.

Avui anem a l’antiga ESMA (Escuela Suboficiales de Mecànica de la Armada). Dic antiga perquè ara és Espacio para la Memoria y para la Promoción y Defensa de los Derechos Humanos.

Durant la dictadura (1976-1983) ESMA fou un centre clandestí de detenció. Per l’ESMA van passar gairebé 5.000 detinguts-desapareguts, dels quals més del 90% van ser assassinats.

Hem entrat en silenci. El responsable de premsa ens ha acompanyat i, a poc a poc, ha anat regalant-se, han estat molt i molt amables i ens han ajudat en tot el possible. Confirme la dimensió del que veig en aquest viatge, allò que només coneixia de cançons, de llibres, de pel·lícules… ara és una realitat que puc tocar, olorar, escoltar.

ESMA està dins de Buenos Aires molt a prop de l’estadi del River i d’una escola de  primària: 7 anys de tortures i mort dintre de la ciutat.

D’un altre centre de detenció ens parla Miguel, que molt amablement accedeix a contar-me la seua història. Afegeix que ho ha començat a contar fa poc, que hi ha gent de  la seua família que encara no ho sap, i que és la primera vegada que enregistren el seu relat dels fets.

Explica els motius de la seua detenció: “Jo era jove, feliç, m’agradava el rock, duia el cabell clar i llarg”. No era militant de cap partit, ni de cap sindicat: “m’agradava el rock” torna a repetir. S’emociona davant del mur empaperat amb les fotografies d’alguns dels 30.000 desapareguts a Argentina. Li repetisc que, si no vol, no cal que ho gravem, que tenim prou material i no volem fer-lo patir. Ens mira i diu: “abans no sabia si podria contar-ho, ara sé que he de contar-ho”.

Encetem la conversa parlant de memòria, de la música que refresca la memòria i dels somnis. Ens conta com un dia, passejant pel Buenos Aires de 1978 tot prim, amb els ulls i els cabells clars, amb les seues grenyes i arracades, algú el va cridar des d’un Ford Falcon (el cotxe que usaven els milicos). Ell va pensar que li demanaven la documentació i s’hi va acostar, el van colpejar i el van encabir al maleter del cotxe. En aquell moment va començar un malson que va durar quasi un any, amb un calvari de tortures. Nu, amb una mica de pa o d’arròs cada 2 o 3 dies, amb una cel·la amb un terra que mullaven perquè no pogués jaure. Les rates se li van menjar el dit d’un peu.

La seua sort va ser tenir un familiar ben situat a Londres que va moure els seus fils. En aquesta situació la dictadura necessitava “blanquejar” la seua condició. El van fer passar per pres comú i va estar tancat durant 4 mesos en una altra presó.

Un dia, sense dir-li res més, li van obrir la porta i va caminar i caminar fins arribar instintivament a casa de sa mare on va dormir dos dies.

“Algo habrán hecho”, el seu cervell li ho repeteix una i una altra vegada i camina descalç sobre els vidres de la culpa quan el desànim s’apodera de la sang als seus polsos. Miguel és un rocker de mirada translúcida. Aquella mirada desgastada per l’horror del terrorisme d’estat que aconsegueix que penses que ets el responsable del teu propi dolor.

Miguel ens diu que sap que hi ha joves argentins que no ho coneixen o que no s’ho creuen i que per això ha decidit explicar-ho. La memòria és un antídot contra el verí del totalitarisme.

Ens fonem en abraçades i besos i Miguel s’acomiada capcot mentre seguim la visita al centre.

A les 15:30h ens plantem en la Plaza de Mayo, on les Madres i molts familiars de desapareguts mantenen viva una memòria obstinada: donen voltes a l’obelisc que està al centre de la plaça cada dijous, com ho van fer ja des de l’època de la dictadura. Tres voltes a l’obelisc en contra de les agulles del rellotge -com el tango- una lluita contra el temps, contra la mort. Res no mor si hi ha memòria i qui l’alimente.

Sobrevolant Argentina, de camí a Xile, escric un post per explicar-te que per a mi és un viatge de constatació, que estic aprenent molt. Queda una part important del viatge, plena de concerts i d’activitats per refrescar la memòria. És un viatge cada cop més emocional que em manté esgotat i alerta alhora. 


May 11, 2012 Mnemotècnia

feu clic sobre les icones del mapa per més informació

Mostra Feliu Ventura a Sud-amèrica en un mapa més gran
 


Comparteix aquest article 

       

  1. T’estem llegint… Molt interesant! Ara bona sort aqui a Xile, estaré pendent del teu recorregut i experiències. Que gaudeixis, ja en parlarem!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!