Dia 8 (Maleïts tangos maleïts) I

Calle como valle

de monedas para el pan.

Río sin desvío,

donde sufre la ciudad.

(“Tristezas de la Calle Corrientes” Homero Expósito)

 

A les 4:30AM aproximadament acabem de participar en el programa de Ràdio “tomatelo con calma” A.M. 530 “La voz de las madres”. Em diuen que he dit la paraula “cojer” quatre vegades…

Mentre m’explique, a través de les preguntes, me n’adone que el viatge pren una dimensió nova: la memòria i com la música l’ha preservada durant la història.

Me’n vaig a dormir amb un refredat terrible. M’aixeque a les 10AM bastant fresc, la resta dormen [això m’ha passat sempre] quan baixe al carrer. Passe per la bugaderia, compre fruita i una dotzena de “facturas”.

A les 10:30 hem quedat amb Ricardo Horvath per parlar de memòria, tangos i compromís. Ell n’és un especialista. Horvath condueix el programa “Café, bar, billares” on parla de tango a la ràdio de “las madres”. A la contraportada del llibre revolución y periodismo diu: “Periodista (Buenos Aires, Argentina, 1936). Es va iniciar en el periodisme el 1955. Va ser crític de mitjans en les revistes Confirmado, Medios y Comunicación y El Porteño y en el diario La Voz.  És autor, en altres llibres, de Memorias y recuerdos de Blackie, Cuba la oculta, La trama secreta de la radiodifusión argentina, Los medios en neocolonización i ¿Qué hacer con la radio? Va ser subgerent periodístic de ràdio Belgrano (1984/85), on va ser creador, productor i conductor del programa “Café, bar, billares”.

Horvath és un home calm de barba blanca i ulleres amples i mirada diàfana. Parlant de tango no necessita molt de temps per a pensar les preguntes, coneix les respostes.

Li pregunte sobre la música i la memòria històrica i em puntualitza: “la música i la poesia, obviament”. De seguida em contextualitza parlant d’Illapu i Quilapayun a Xile o Zitarrosa a l’Uruguai però ràpidament em parla de “la música urbana que va acabar sent el tango”.

Per a Horvath, ens van ocultar el tango perquè havia sorgit dels “arrabales” i dels “burdeles”. D’allà va sorgir la crítica social, ja Angel Villoldo –considerat un dels pares del tango- fa el 1907 una crítica al govern Roca a través de la milonga “Matufias (o el arte de vivir)”. A continuació parlem d’Alfredo Gobbi sense oblidar els tangos anònims anteriors. Entre aquells tenim el tango anarquista “maldita burguesia” que diu:

“Ay, maldita burguesía

cuantos pesares haces sufrir

mientras exista tu raza

será imposible vivir.”

Per això el tango ha sofert sempre les prohibicions del govern i l’església.

Ricardo ens diu que fins i tot grans cantors més coneguts com Agustín Magaldi o el mateix Carlos Gardel als seus inicis –als anys 20dels segle XX- van cantar cançons “rebeldes”. Tan “rebeldes” que en la dictadura del 1976 es  va prohibir irradiar cançons de Gardel amb guitarres (que és el període on més hi abunden aquestes cançons rebels). Agustín Magaldi havia arribat a cantar gratuïtament a les presons.

Ens parla de tangos mítics com Acquaforte o Pan aquest darrer va sofrir la censura de l’església en haver de canviar el vers “si Jesús no ayuda que ayude Satán” per “se puso la gorra dispuesto a robar”.

Ens parla de la censura a la Lunfardo que va lluitar contra la R.A.E. fins imposar-se, segons Horvath: “Els pobles acaben imposant la seua forma de parlar”.

Ens comenta la repressió de la dictadura del 76 contra el tango parlant tant de les figures que van haver d’exiliar-se com Susana Rinaldi, com dels que hagueren de callar la seua veu com Edmundo Rivero.

Demà més.


8 de maig de 2012 Xirgu

feu clic sobre les icones del mapa per més informació


Mostra Feliu Ventura a Sud-amèrica en un mapa més gran
 

Comparteix aquest article 

       

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *