Feliu Ventura

 Porque existe el vino y el amor, es cierto,

porque no hay heridas que no cure el tiempo,

abrir las puertas quitar los cerrojos,

abandonar las murallas que te protegieron.

(Mario Benedetti)

Avui he visitat una plaça de bous a Montevideo. Ja sé que no sóc molt taurí, gens en realitat, però aquesta plaça té una història singular: ja no existeix.

L’estadi taurí més gran amb que va comptar la capital – i Uruguai – es va iniciar l’any 1852. Denominat “La Unión“, estava ubicat en el lloc delimitat pels carrers Purificación, Odense, Trípoli i Pamplona. Va ser projectada per l’arquitecte Francisco Xavier de Garmendia, més conegut per la seva adaptació dels plànols per al Teatre Solís, així com la seva participació en la direcció de les obres del mateix. Una plaça d’uns cent metres de diàmetre, amb grades amb capacitat per uns 12.000 espectadors.

Des de mitjans del segle XIX comencen a ser cada vegada més freqüents els al·legats contraris a aquest sagnant espectacle, relativament de poc arrelament en la massa popular, al contrari del que passava en uns altres països com Mèxic i Perú.

Juan Carlos Gómez, director d’”El Nacional”, davant el greu accident sofert el 1857 per un torero a causa d’una agafada va escriure el 8 de juny: “El sacrifici en les astes d’un toro és un suïcidi … Les curses de bous havien deixat d’estar en els nostres costums. El poble les havia oblidat i buscava els plaers als teatres, dels circs i altres passatemps educadors i innocents “.

Anys més tard la mort d’un altre torero en la plaça precipità els esdeveniments.

Doncs bé, aquell torero era Francisco Joaquín Sanz “Punteret” nascut a Xàtiva el 10 d’0ctubre de 1853. Molt popular entre els taurins uruguaians de l’època. La seva mort, el 1888, va portar com a conseqüència la prohibició de les curses de braus a partir del 31 de març de 1890 en tot el territori uruguaià. En acabar el segle, el 1899, es van restablir les curses, però amb bous embolats. Després no hi va haver toros fins –de manera excepcional- el 1907. L’antiga plaça va ser enderrocada el 1923, quan la perspectiva de la restauració de la festa era totalment improbable.
A la plaça trobem una menuda indicació a manera de memorial on, com bé diuen Antonio López Barberá i Antonio López Alemany al seu llibre sobre el “punteret”, hi ha una errada al cognom on hi posa “Saenz” pel correcte “Sanz”.

Ací a  Montevideo, a l’altra punta del món, un torero de Xàtiva -sense saber-ho ni voler-ho- va aconseguir amb el seu sacrifici avançar la fi de les curses de braus a l’Uruguai.

Una anecdota final són les sabates que hi ha penjades al cable que hi ha sobre el cartell indicador: és comunament entès que als llocs on hi pengen sabates dels cables sol ser un punt habitual dels dealers o punt de venda de drogues o llocs on és fàcil cometre un robatori o una senyalització urbana de territorialitat entre bandes tot i que també pot ser simplement shoefitti (una forma d’expressió artística urbana).
Bé, demà més.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!