Feliu Ventura

Manifestar-se té alguna cosa de litúrgia.
Reconec que algunes vegades m’he manifestat per la inèrcia de l’entorn, o buscant la sensació de poder caminar per carrers destinats habitualment a cotxe, moto, bus i taxi.

M’he manifestat moltes vegades algunes, fins i tot, abans de nàixer, d’altres sobre els muscles dels meus pares o en cotxet, altres amb companys, amb amics, amb la xicota…

M’he manifestat amb paraigües, embolicat amb una bandera o sostenint una pancarta…

M’he manifestat contra les guerres, per la tv3, pels drets laborals i lingüístics, per la igualtat de gèneres, contra el racisme i la corrupció, pel país, per denunciar, per commemorar, per celebrar…

M’he manifestat a Alacant, a Xàtiva, a València, a Gandia, a Castelló, a Barcelona, a Palma, a Girona, a Perpinyà…

M’he manifestat en primavera, estiu, tardor i hivern. En dilluns, dimarts, dimecres, dijous, divendres, dissabte i diumenge. Pel matí, per la vesprada i per la nit.

M’he manifestat cridant, cantant, parlant o en silenci. Amb xiulets i casseroles. A peu i en bicicleta.

M’he manifestat amb permís i sense permís, amb cartells o per twitter.
M’he manifestat enfadat, content i trist, refredat, amb els cabells curts i llargs.
M’he manifestat amb un megàfon, amb un micròfon o a viva veu.

Però si aquesta vegada em costa menys agafar el cotxe, el bus, el tren o el metro per anar a València, és perquè aquesta manifestació no és com les altres:

És totes les altres juntes.

València, 16 d’abril de 2011

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!