Doncs no ha pogut ser

Doncs, au, ja està, no hi haurà candidatura unitària de l’independentisme no parlamentari, quina llàstima! Pel que s’anava llegint darrerament, era previsible, no cal dir-ho. Ara ja no val la pena entrar en les raons d’uns i altres, només cal esperar que tothom tingui clar, ni que sigui des dels diferents posicionaments de partida, dues coses com a mínim: una, que ningú oblidi que l’adversari real no és aquell independentista que no és a la mateixa organització o candidatura i, dues, que l’objectiu ha de ser el mateix i que, tard o d’hora, ens haurem de trobar per tal d’enllestir la proclamació d’independència.

Així les coses, arriba el moment de deixar de plànyer-nos per la unitat que no s’ha assolit i, també, arriba l’hora que tothom s’arromangui a fi i efecte de convertir les eleccions de la propera tardor en un clam per la independència. Sempre he mantingut que la fita havia de ser aconseguir que hi hagi 68 diputats i diputades decidits a proclamar la independència, fossin del partit o organització que fossin. Doncs això: cadascú des d’on li sembli més convenient, a treballar per assolir aquesta majoria al parlament. I, si ara no ho aconseguim, ho tornarem a provar d’aquí a quatre anys, que potser el temps i tot plegat farà que uns i altres s’adonin que units molt millor que desunits. De moment, tal com vinc fent d’un temps ençà, no sentireu de la meva boca ni llegireu de la meva mà cap retret, ni crítica, a cap company o companya independentista per la opció electoral que hagi triat: tots serem (som!) necessaris, l’hora arribarà que tots estarem fent l’empenta final i definitiva que ens durà a l’estat propi.

Jo ja he decidit amb gairebé tota seguretat on i com posaré el meu granet de sorra… ja n’anirem parlant! 

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *