És veritat, tot va començar amb un engany o, si voleu ser benèvols, una temeritat: la de l’inefable ZP dient allò de “apoyaré…“, recordeu la resta, oi? Tothom en té clar l’origen, i tant que sí. Però haver arribat fins aquí no és culpa només del mentider compulsiu que ocupa el seient de president del Gobierno de España. Reconec que, amb la perspectiva de tot el que ha passat, és fàcil dir que l’amic estava parant una ratera (conscientment o inconscient, voluntàriament o involuntària) tot posant-hi el millor formatge perquè aquells que encara tenien esperança en arreglar allò de l’encaix amb Espanya hi caiguessin de quatre grapes. Atenció, però: els rosegadors no sempre cauen al parany, a voltes ensumen les traces odoríferes de l’humà que els vol mal… i passen de llarg de la ratera.
El paper aquest que van aprovar ahir al parlament de fireta, mirat fredament, és una crítica, sí, a l’ordre constitucional espanyol (passaré de llarg d’això de demanar que ens respectin, no fos cas que em peti una costella de tant riure), però també és un reconeixement subtil d’aquest mateix ordre constitucional. Ja puc entendre que PSC i CiU, gent d’ordre que deien abans, i fins i tot ICV que, com deia més amunt, sembla que en aquestes coses sempre aposta més o menys sobre segur, ja puc entendre, doncs, que tots aquests hi votin a favor. El que no m’entra a la clepsa és que ERC també ho votés. O potser sí, si tenim en compte aquesta mena de complex que els ha agafat de fa uns pocs anys ençà, aquesta por de quedar en un marge del ramat, com una pobra ovella esgarriada. Per cert… ja hi han pensat, tots plegats, en què faran després, quan las cortes se’ls pixin a sobre sense fer-los l més mínim cas?
L’altra cara del doble engany que deia més amunt és que, tot plegat, si se’n sortien, pareix més una tàctica dilatòria que no pas altra cosa, amb la clara intenció que la cosa aquesta de l’estatutet sentenciat constitucionalment no els esclati a les mans abans de les eleccions previstes per a la tardor. I és aquest l’engany (o intent d’engany) que em sembla més greu: si s’aconseguia retardar la retallada, quins sopars de duro ens explicaran durant la campanya electoral? Potser que amb el nou parlament de fireta, amb la previsible (diuen les enquestes) majoria diferent que hi haurà ho arreglarem tot? Au va, home, va! Si tothom sap què passarà amb l’estatutet, no? La reculada pot ser de tal calibre que fins i tot l’anterior estatutet, el del 79, semblarà una de les 7 meravelles de l’antiguitat! I s’haurà acabat, definitivament: quedarà clar que no ens hi volen i també quedarà clar que només hi ha dues opcions viables: l’unionisme i el separatisme.
A tot això, representa que d’aquí a no res, no ens n’adonarem i ja hi serem, haurem d’anar a votar. A votar, esclar, sense llei electoral pròpia al cap de 30 anys, que millor serà no canviar res, no fos cas que ens hi fem mal i, mira tu, si hi ha votants que no voten, doncs què hi farem, tant li fa si hi ha una abstenció del 45, del 50 o del 60 per cent: el que compta per a ells és que el que sí que hi haurà seran 135 culs per asseure’s als 135 escons. I, un cop asseguts… ja podem anar dient, que fins al cap de 4 anys més no fotran ni cas.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!