Els arguments són covards i esbiaixats. Ens diuen que la independència mai aconseguirà tenir prou suports al Baix Llobregat, que la consulta popular, si s’arriba a fer, amb prou feines assolirà, en municipis com ara Sant Boi, al voltant del 10% de participació, que fer la consulta és anar en contra de la voluntat de la major part de la població de la nostra vila, que no som prou i no ens en sortirem, que a la gent l’amoïna més arribar a fi de mes o que el transport públic millori que no pas si hem de tenir un estat propi…
I sí que serà difícil aconseguir els suports obtinguts a Arenys de Munt o a Sant Pere de Torelló, sí que costarà feina a dojo (mans, mans, calen mans!) assolir un bon nivell de participació, sí que hi ha gent que s’ha desentès, es desentén i es desentendrà de les consultes, sí que preocupa arriba a fi de mes, la crisi i que el transport públic (entre d’altres moltes coses) funcioni més bé. Qui diu que no? Però és que ara no parlem d’això: és de democràcia, que parlem.
Parlem del dret a decidir, del dret democràtic de qualsevol poble a decidir què vol ser o què voldrà ser. La qüestió no és què votaré, la qüestió és si puc votar. Si el dret de decidir, si les consultes que s’han fet i es faran no interessen, si no formen part central del debat a la societat, com és que han mobilitzat, amb intensitat diversa certament, a tants milers i milers de persones? Com és, doncs, que encara ara en mobilitzen una munió? Què ho fa que les consultes, el dret de decidir, la independència, el debat sobre tot això és al carrer i als mitjans? O no és cert el que deia ahir el Salvador Cardús [aquí]? “Perquè, si en alguna cosa hi ha acord, també, és que els tradicionals eixos de la política catalana -el nacional i l’ideològic- han mogut el seu punt de creuament: l’abscissa nacional ha posat el seu punt zero més a prop de la independència, i l’ordenada ideològica, a causa de la crisi econòmica, presenta més disgregació que mai.”
Ja s’entén que a tots aquells, de dretes, de centre o d’esquerres, que aposten pel manteniment del statu quo o que, com a molt, estan a favor de fer allò de canviar quatre coses irrellevants per tal que res de rellevant no canviï, a aquells no els fa gens ni mica de gràcia aquesta radicalitat democràtica, aquest clam que diu vull votar!, perquè ells entenen la democràcia com un fòtil que cal usar només quan toca o quan convé, que no se’ls pot escapar de les mans. Però ja fan tard, ja se’ls ha escapat, ja no controlen una part important de la seva cleda de votants – súbdits.
Aquesta vegada és la gent tota sola que s’organitza, és la gent tota sola que determina què, com i quan votem, que ja ha perdut la por a dir i fer segons què, és la gent tota sola que parla de democràcia.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!