La història de la humanitat està farcida d’esdeveniments que certifiquen una realitat indiscutible i menyspreable: malgrat qualificar-nos d’animals racionals, som l’única espècie capaç de cometre actes que són del tot irracionals. Francament, no concebo quin plaer pot experimentar un ésser humà quan abat un animal ple de vida. Considero que es tracta d’un assassinat, d’una salvatjada que, per més arguments que es proposin, és impossible justificar.
Estupefacció és el que vaig sentir en llegir que una colla de degenerats van organitzar una “monteria” al país veí i que, com a conseqüència, més 500 animals -entre cèrvols i senglars- van resultar massacrats simplement per diversió. Aquesta exhibició d’irracionalitat és molt pròpia de la fauna que Berlanga va retratar a “La escopeta nacional”, fauna que, a més de la dèria cinegètica, hom pot imaginar còmodament instal·lada en un “tendido” de qualsevol plaça de braus de la geografia hispànica, aplaudint la “faena del maestro” a “las cinco de la tarde”, talment com manen els cànons de la tauromàquia. De fet, tot forma part d’una mateixa tipologia d’individus amb un concepte “carpetovetònic” de l’esport i la cultura. Tan real i vigent com lamentable.
“Caça és un eufemisme que s’assigna al assassinar de manera especialment covard a criatures indefenses. La caça és una espècie de malaltia mental.” (Theodor Heuss, 1884-1963)
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!