Ningú pot negar que com a conseqüència dels resultats electorals del passat 14 de febrer, la formació de govern es presenta complicada. Només em faltava per sentir les declaracions de na Jéssica Albiach, la number one ocasional dels anomenats Comuns, formació política que de l’ambigüitat n’ha fet el seu modus vivendi.
El text que proposo tot seguit, il·lustra a la perfecció el tarannà d’una varietat paràsita que, lluny de qualsevol constructivisme, no fa altra cosa que viure del sistema. Correspon a l’anomenat teatre de l’absurd i és un fragment de La cantant calba, obra emblemàtica d’Eugène Ionesco (1909-1994).
“Elisabeth i Donald són ara massa feliços per a poder-nos sentir. de manera que us puc revelar un secret. Elisabeth no és Elisabeth i Donald no és Donald. I vet aquí la prova: la criatura de qui parla Donald no és la filla d’Elisabeth, no és la mateixa persona. La nena de Donald té un ull blanc i un ull vermell igual que la nena d’Elisabeth. Però així com la nena de Donald té blanc l’ull dret i té vermell l’ull esquerre, la nena d’Elisabeth té vermell l’ull dret i blanc l’ull esquerre. De manera que tot el sistema d’argumentació de Donald s’enfonsa en topar amb aquest darrer obstacle que li desfà tota la teoria. Malgrat les extraordinàries coincidències que sembla que siguin proves definitives, com que Donald i Elisabeth no són els pares de la mateixa criatura, no són Donald i Elisabeth. A ell li va bé de creure´s que és Donald; a ella li va bé de creure’s que és Elisabeth. A ell li agrada de creure’s que ella és Elisabeth; a ella li agrada de creure’s que ell és Donald: però erren de mig a mig, i amargament. Qui és, doncs, el veritable Donald? Qui és, doncs, la veritable Elisabeth? Qui té interès a fer durar aquesta confusió? No en sé res. Ni ho vulguem saber. Deixem les coses com són. El meu nom autèntic és Sherlock Holmes.”
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!