No és la primera vegada que escric sobre Carles Cases i suposo que tampoc serà l’última. Hom pot pensar que és un tema recurrent… Res més lluny de la realitat. Només pretenc reivindicar la figura d’un músic que per raons incomprensibles… o no, roman en l’oblit de l’anomenada cultura oficial i de programadors de més que dubtosa competència pel que fa als aspectes qualitatius de la música.
El passat dia 1 del corrent vaig gaudir amb emoció continguda tot escoltant el Concert Paradiso, concert que el Teatre Kursaal de Manresa va tenir l’enorme encert de programar. Només cal llegir la crítica que l’endemà va aparèixer al diari Regió 7 per adonar-se de la magnitud de l’esdeveniment així com de l’èxit aconseguit. Àlex Gorina, presentador i conductor alhora, en pot donar testimoni, també el públic que va omplir el teatre, un públic que va aplaudir i ovacionar totes i cadascuna de les interpretacions amb convenciment i entusiasme.
Em pregunto si amb en Carles Cases no passa com en èpoques pretèrites, quan el fet de mantenir-se fidel a les pròpies conviccions i la no adhesió incondicional al règim de torn es pagava amb l’ostracisme. Certament que els temps han canviat, tanmateix perduren uns hàbits viciats que al segle XXI no haurien de tenir raó de ser.
He de dir que qualsevol país en què la cultura musical tingués un pes específic important -com fóra desitjable- articularia les mesures pertinents per a què una figura del nivell d’en Carles Cases tingués el reconeixement que per mèrits propis li correspon. Un país necessita referents en tots els àmbits, i ell, musicalment ho és.
“És extraordinària la potència de la mala música” (Nöel Coward, 1899-1973)
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!