A la Segona Guerra Mundial quan la infanteria japonesa havia d’iniciar un atac massiu ho feia al crit de: banzai. Entre les tropes aliades, aquesta expressió va esdevenir tristament famosa i alhora temuda. I no era per a menys!
Enguany és evident que hi una campanya d’extrema bel·ligerància contra la llengua catalana; així doncs, no fóra d’estranyar que, banzai fos el leitmotiv d’unes minories que, amb dèria malaltissa, estan obstinades en exterminar la identitat d’un poble atacant la seva llengua per tots els mitjans possibles.
En aquests cercles, considerats patriòtics pels seus afins, per davant de la riquesa cultural que representa una llengua, s’anteposa l’obsessió per a marginar qualsevol altra forma d’expressió que no sigui mitjançant la llengua castellana, denominada llengua espanyola, tot i sent aquest un concepte estrictament polític i en absolut acadèmic.
És d’una pobresa intel·lectual i d’una incultura supina menystenir una llengua; qualsevol llengua, i és pervers, i èticament inacceptable instrumentalitzar-la amb finalitats polítiques com és el fet de crear i fomentar enfrontaments que no tenen raó de ser i que únicament demostren la baixesa moral de qui ho promou.
En qualsevol cas, dissenyat el pla d’acció i per a poder desplegar un operatiu d’aquesta mena, els estrategs precisen disposar d’hordes fanàtiques que, malgrat ignorar el seu significat, estiguin en disposició de cridar: BANZAAAI !!!
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!