Encara hi som aquells cossos
on l’amor s’escampava,
on jugava el desig
cartes marcades.
Encara hi som
un silenci deixant rastre,
la paraula vella,
un febrer
remuntat les restes dels instants.
Encara hi som…
D’haver estimat tant,
les derrotes em semblen ara
les fidels guardianes de la memòria morta.
Mai no em perdonen,
elles,
que em deixés ferir pel fruit dolç
i els inferns de l‘estima.
IMATGE by PURA MARÍA GARCÍA
No el teu cos
sinó el misteri del necessari temps
per deturar-me.
No els teus llavis
sinó el racó de carn
que bese amb devoció
com si fos l’illa d’un nàufrag
arrencat de la mar,
reclinat sobre una barana
d’hores retrobades.
No la llum
sinó els engorjats d’aquella nit
salvatgement eterna.
Imatge by Pura María García
Nòmades
que mai recorden
l’inici de l’horitzó.
Perpendiculars
al silenci
que aguaita al destí.
Inútils viatgers
pel paisatge inútil de la tornada.
Aigua
en el secret de les coses,
d’un altre cel
viscut mentre la llum dorm.
Serà dolça
la llum sobre el tebi cos
dels ametlers i la diadema d’aire.
Serà una remor
creixent,
adormida als replecs
del temps viscuts.
Serà el bagatge
dels teus llavis:
foc impossible
del record que s’obstina a pedre’s.
Jo hi vaig estar a aquell paratge
on l’hivern era una flassada interminable,
on les pupil·les del temps
jugaven amb les aus que indagaven la melangia.
Hi vaig ser l’única evidència
de la nit sense pau,
de les ombres esquerpes
del record,
ferro roent desgranat amb plom
que encerta el cor
i hi cap en la boca poblada
amb el color perdut
de la paraula.
Hi vaig estar cercant l’imprevisible,
la cançó oculta,
la muralla esventrada,
la ciutat del no res
on habita l’espadat de l’amor
i la pell,
els límits,
el destí de les papallones
de la teua mirada.
Interrogants by pura maria garcia
On pot l’esguard
romandre al menys per un instant,
sense assaborir
la fúria silenciosa
de la desesperança?
I les temences,
el dard enverinat,
no saber-nos lliures
sinó petites llums
a l’absurda presó
de la realitat captiva?
Quan el temps es detura i seu al banc de la desesperança, al recer de la consciència dormida, ens cal desfer amb el cisell la figura esquerpa del desànim. Tota veu arrenglarà les paraules que el silenci ens furtà quan ens mutilaren els llavis per sotmetre’ns. Tota veu esdevindrà sement del coratge i, lentament, ens agafarem les mans, dòcil doll d’afany i més enllà de la incertesa d’aquest temps tan solitari, ens retrobarem mentre somiem de nou les noves utopies.
De vegades necessite caminar amb l’impuls de la fugida per allunyar-me del metafòric lloc on ets, jutjat pels ulls dels homes, pènduls de vida.
Rere el temps –quantes vegades has explicat que és una àliga ferida, ombra que voleteja un firmament relatiu- estranyada passege dins el meu cos, vestit amb el teixit volàtil de la nuesa, per creuar la distància. Preserve el vent, guarint-ho entre els palmells de les mans buides . Intente tastar la llunyania, desfer-me de la temptació dels aplecs nocturns quan el foc de l’hivern crema les hores.
Marxe per mirar-te des d’un punt diferent, ben bé com un esperit aliè, un desconegut miracle, la setena pluja que adoba el meu pobre cor.
A les hores espere, pacient, el retorn, l’acatament de la presència, llançar-me a l’abisme de retrobar-te novament, de desitjar que la melangia, terrible missatgera, s’endinse en la foscor i demanar-te que t’apropes a l’alba, em banyes els llavis i la vida acabe com va començar.
Papeles oxidados de Lola Martínez Sobreviela
Et preguntes
si paga la pena
sospesar
el testimoni de les hores,
lluitar contra el fang de la mort
que deixen les petites guerres.
Et fas memòria,
cada dia,
per no oblidar
que la tristesa és aigua
que et supura la boca.
Fotografia de Pura María García
Hauria de viure
abraçada
a la calma noctàmbula,
oculta
en les coses que esperen,
perfer el meu nom,
no acceptar
la veu dels déus que tot ho saben.
Hauria de ser ponent
que assota la llum de l’immòbil migdia.
Encara ens omplin els ulls
les esferes empresonades del capvespre,
la rogenca línia,
la imatge d’un paisatge
on les pedres i altres veus
solquen la memòria ja esmortida.
Parlen els versos
amb pinzellades blanques.
Com Ulisses, els llavis viatgen:
tu i jo a la deriva,
pel mar d’allò impossible.
AUTUMN by ANDREASZ ZSCHORSCH
Un carrer estret.
Les pluges dels mesos absents.
La vora d’un espill de llum.
Un astre que ens guarda els secrets.
Les mirades inútils.
El cel que mai no ha tornat a ser blau.
El cor del matí, acceptant la seua feblesa.
La ciutat que ja dorm.
El vidre de la tardor,
escampat per sobre les aspres dunes.