SEXE i CIRCUMSTÀNCIES: JO

Pura Maria Garcia

TOTA LA TEUA BOCA

0

En tota la teua boca.
Vorejant la humitat del dolç perímetre dels teus llavis sense ombra.
Serpentejant la teua llengua.
Permetent-li vèncer a la meua llengua desperta.
Entre la carnosa cavitat en la qual creixen corals de saliva que enarboren el desig d’una altra boca.
En la diana d’aigua que precedeix als abismes que creuaran les mans i els llavis, tots.
En tota la teua boca, voldria jo romandre mentre moren els dies.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

EXILI

0
ísland de håggard


En un viatge que va nàixer etern,
però guarda la passió d’allò  nou…

Sóc el reflex imperfecte
del caminar d’Ulisses,
el seu navegar, tornant a una pàtria
que no pot nomenar-se,
castigada la boca
a la paraula que venç a les entranyes.

Vaig deixar les banderes
flagel·lades per mans absents de veritats
i vaig ser abandonada,
com a leprós que vagareja junt a un gos,
a la vora de desenes de camins.

En un viatge a la idea,
aquest cavall de fusta
del que emergeixen també el dolor i els monstres,
vaig decidir tornar de nou a Ítaca,
reduïts els meus ulls,
però plena  l’ànima de la mateixa vida
que la vida em va prendre, sense preguntar-me.

Com tots els exiliats,
percep la falta d’eixa part del cor sense batec,
la seua absència,
negar-me davant els altres,
no cabre en les entranyes de cap horitzó.

Com tots els exiliats,
derrocant a destemps
deïtats i mites,
veient-me les cares,
de sobte,
amb l’implacable espill
del jo mateix.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

SILENCI LLUNYEDÀ

0

MIENTRAS REGRESAS... de PURAMARIACREATIVA

MIENTRAS REGRESAS… by Pura María García




No hi veus aquell eixam de núvols,

errant, decidit a existir més enllà de l’invers mar al que acudeixen les aus?

No hi dubtes,

entre el fullam arrogant de la probabilitat,

i dus a la boca l’hivern de fum

que glaça l’esperança?

No escoltes la cançó

que dorm oblidada en aquest silenci llunyedà

que ara et pronuncia?

Publicat dins de General | Deixa un comentari

DELS VERSOS D’AIGUA…

2
Publicat el 30 d'agost de 2013
019


Res més desitje aquesta nit que acariciar els teus llavis mentre la pluja recita els seus llargs versos d’aigua. Abandonar les meues mans al capritx indòmit de la teua esquena.
Només vull convidar-te perquè t’endinses en el meu cos, com fas en les nits que vessen dolces esferes de pell i aigua.


Publicat dins de General | Deixa un comentari

ETS TOT EL QUE ARA ES REVELA

2
Publicat el 25 d'agost de 2013

NACHT IN BERLIN by Pura María García


Puc dir-te que és ara quan percebo la meva ànima com una pàgina en blanc, una carretera intransitable, buida, amb prou feines il·luminada. Tot cap en les nits com aquesta. Tot s’esvaeix en pronunciar-ho i és fàcil, llavors, dirigir-se  a l’habitació en la qual es troba el silenci, esperant les meues passes.
Per sobreviure, per sobreviure’t, m’obligue a aparèixer davant de mi, avançant-me als instants en els quals han de venir papallones indefenses i preguntes. Ets la concreció d’un infinit que mai es va separar de l’horitzó, una presència que fugia dels dies per fixar-se en el cristall sobtat del record. Em deixares en la boca el tint indeleble del que veritablement som. Fem com si contraguérem el món i ho vencérem, rendit i atrapat per les nostres llengües, em murmuraves bressolant l’invisible vent que allargava el temps restant perquè el sol, cor d’un univers ja extingit, es posara, com  ocell nou, sobre la finestra verda dels teus ulls.
Ets tot el que ara es revela, el que anuncien els meus dits i les paraules. Ets el lloc on la vida era una nit extensa i dolça, aigua sobtada que en riuada consentida m’embargava, en nits com aquesta. Com aquesta nocturnitat en la qual t’invoque, sense discreció, sense ombres, amb la fermesa de la veu que jeu escrita, com el pacte amb les ones que el mar segella cada dia trencant la seva bravesa.
Els carrers d’aquesta nit es dibuixen replets de la teva essència, d’aquest anar i venir, passat endins, que és el contorn precís de la melangia.

Per sentir-te aquí, per tornar el teu somriure fins a deixar-lo relliscar sobre els meus llavis, em basta ajustar la mirada, obrir l’ànima i atorgar-li al pensament la victòria.

Llavors tornes, t’atanses de nou a les hores ,teixides amb les brases de les teves mans, a aquestes veus que incessants obren un buit enmig del silenci. Coincideixes amb el vol imparable de les meues besades, ajornant l’arribada de la lluna que encara dorm. Et porte, et torne una vegada més, al meu cos, il·luminat per les espelmes enceses d’aquest somni. És suficient tancar-me en la il·luminada petjada que vas deixar sobre la meva pell un dia, mullats els teus dits amb saliva. Tocar, jo mateixa, allò que vas acariciar, aquesta insistència que bategava, el pols ferm de les teues mans. És prou saber que aquesta nit et tanca, plena de tu, perquè humitegen el meu cos les hores últimes del temps. És suficient alleugerir al passat dels seus fantasmes, recórrer amb la mirada íntima la lenta munió de quimeres que sóc.

És suficient acceptar que tot, en aquesta nit, s’assembla a tu.


Publicat dins de General | Deixa un comentari

SIGNES

0
Publicat el 27 de juny de 2013

Jo esperava el signe, el gest  que assenyala el passadís profund de la teua llengua de plata.
Jo esperava una llum que trencara el centre obscur d’aquest abisme.
Esperava la teua mà, el seu vol merescut, apartant-me de la pell el fingit pudor amb que em vestia.
Jo esperava amb ànsia la certesa infinita del espasme més dolç del teu cos,

la veu alçant-se per sobre les roques de la nit;

les ones de gemecs; encadenades algues i sirenes;

una punxada única clavant-nos, com mai, al present de la carn i les seues escumes;

latituds vençudes per la humitat creixent;

un punt sense tornada;

el teu cos emergint del meu cos i el desig, cisellant amb els seus dolços ulls una nit nova per retrobar-nos.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

TOT DORM

0
Publicat el 2 de maig de 2013

Tot dorm.

També la nit, lliscant el seu cos de cendra fosca.
Sent en la meva esquena l’abisme fondo que deixa en mi el teu alè i les teves carícies.
Sóc un arbre que creix en un paratge on únicament arriba el vol de les teves mans,

un petit astre abandonat als teus llavis desvetllats,

ressò que travessa aquests versos,

carn tèbia que s’estremeix en percebre el ruixim dolç de la teva llengua.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

VALERIE

0
Publicat el 5 d'abril de 2013

IMATGE Pura Maria Garcia

Valerie comença sempre el trajecte a partir del mateix lloc: la vella porta d’un edifici quasi derruït, en la part nord de la ciutat. Creu que fer-ho així,  començar a bategar en un lloc que ja ha sigut vençut pel temps, és conjurar al passat i fer-li sentir que no ha perdut utilitat, que és quelcom més que un temps d’instants que van ser i ara han de romandre estesos com a cadàvers invisibles en la memòria. Comprèn que la realitat és un sumatori de contradiccions: un camí per recórrer a partir de l’adéu a les tornades, dels acomiadaments, el joc sinistre de la novetat contemplant amb superba a allò que va ser.

Fixa la seua vista en la porta que ha perdut totalment el que se suposa que va ser brillantor. Camina, inicia el pas sense detindre’s a pensar que un matí més la ciutat es rendirà a la seua voluntat, quasi mecànica, de recórrer l’itinerari que li durà al lloc on la realitat creix i ella pot aturar-se, ser una altra en els altres, imaginar i fugir amb els passos d’altres.

Un cantó després d’un altre. Un pensament apartat de la seua ment, sense molt de convenciment, niant en el racó dels perquès que quedaran pendents. El carrer obert: matèria d’anades i vingudes, de secrets, de murmuris i falses paraules que entapissen la vorera i la disfressen de vida. Uns. Altres. Xiquets que no volgueren caminar enllaçats de les mans fredes d’algú que estira del seu braç i els parla, amb una certa indiferència, mentre busca amb la mirada una finestra, un semàfor, un rostre a qui reconèixer, enmig del no-res que bull al traspassar els minuts.

El carrer. Els carrers. I caminar, avançant. Preguntar-se si serà la llibertat únicament un miratge que se sent per a anestesiar la tristesa que un dia, sense preguntar-nos, ens va instil·lar la vida en les entranyes. Vagaregen les siluetes. Interseccionen, passos i mirades, com si fossen també elles carrers que s’encreuen i capritxoses tracen la quadrícula que pessigolleja sobre la pell de ciment que cobreix la ciutat.

Valerie arriba a la porta. Una altra porta. Una altra entrada a un món que desglossa el món que en el fons ens habita. L’obri. Obri la seua mirada per a devorar el primer colp de visió que reben els seus ulls d’aquell lloc estàtic, quasi immutable, a què acudeix cada matí per a trobar-se i fugir amb les seues pupil·les.

Valeri busca la taula i la cadira de fusta en què sempre seu, junt amb l’àmplia finestra que s’acosta al  carrer. Seu i ordena els objectes morts que hi ha sobre l’expectant superfície de fusta Què sentiran eixos flascons petits amb oli i vinagre al veure’ns arribar, al percebre la indiferència amb què palpem el seu cor de cristall quan la nostra atenció es dispersa i ens porta a un punt inabastable?

Valerie demana a la dona que s’acosta, amb passos tan cansats com a lents, un cafè amb llet, sense sucre, amb la llet tèbia. I espera. Amb un tic tac intern que li ajuda a jugar a endevinar, mentalment, el precís moment en què la mateixa dona tornarà i deixarà, de nou l’abandó, el plat groguenc, la tassa i la cullereta, sobre la taula, pròxims a les seues mans, com si fóra la seua voluntat acostar-los perquè Valerie, els seus dits, no hagueren d’esforçar-se per a fer-los seus.

Valerie compta, amb el pensament, i en l’exacte nombre de sempre, la dona apareix. Apareix allò que s’ha previst, el càlcul artificial, l’antònim  al que, en essència, és la pròpia vida. I ella comença a fingir el seu intern viatge. Observa amb obsessió a cada una de les persones que creuen la realitat al creuar enfront del vidre de la finestra que antecedeix al carrer. Parelles sense paraules i sense somnis. Solitàries dones, agarrades a la seua bossa de mà amb un gest que delata la seua soledat i la seua tristesa. Homes solitaris, capficats, buscant el blanc del no-res del pensament per a intentar sobreviure al matí. Joves que, en realitat, no caminen sinó que avancen, deixen arrere a un invisible ahir, a un passat breu que es rendeix a l’alegria.

Valerie s’imagina en cada un d’ells. Es dibuixa en els seus passos. Calca la seua boca en la boca d’uns i d’altres. Juga a imaginar el buit de la seua vida en les siluetes mesclades dels que pareixen acostar-se a la seua mirada per a recordar-li que la pròpia realitat no es deté i que inexorable és un tatuatge de què mai ens desprenem Què sentiran mentre caminen? Com vomitaran eixe reflux de nostàlgia que ens arriba a la gola quan ens visiten els records?

Valerie es beu el cafè. Beu el matí, lentament. Fuig d’ella amb els passos dels altres. Aconsegueix, per unes hores, sentir el seu cor en els batecs dels transeünts que esvaren el seu camí sobre la ciutat morta.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

LES NITS

2
Publicat el 1 d'abril de 2013








IMATGE Pura Maria Garcia


Venien les nits,

esquelles d’enlloc

assotades pel vent de la memòria.


Venien els braços de la mar,

estrèpit de coralls i llum

que supurà en mon ànima.


Venia la vida

i em trobava

condemnada a les perennes fulles dels teus llavis.


Publicat dins de General | Deixa un comentari