NO QUEDEN PARADISOS…
FREEDOM BY G_CAVEDONI
Els profetes egocèntrics
ens advertixen
que a hores d’ara no hi ha paradisos.
Jo els somric, mentres dorm en
la teua boca…
No queden paradisos.
Què fou del pont de cristall
que abans del silenci va enllaçar
la teua gola amb la meua?
Tot són noms sense fondària.
Tot són números
infinitament absurds,
buides figures geomètriques amb
un valor
que algú determinà des
del zero
redó i presumptuós.
S’assenta la soledat sobre l’única
duna
que pobla el desert del temps.
No hi ha cap espai per a la rebel·lia,
aquella que un dia ens va fer
diferents,
altres distints, de les pedres.
Almenys elles dormisquegen
en conjunció extremadament muda
amb la matèria viva.
Almenys elles poden jutjar
el pas successiu dels dies
i mostren la seua veu altiva,
es resistixen i desgranen el seu cos
en erosionades partícules,
quimeres
trossejades i peculiarment absents
de tot cicle premonitori.
No queden paradisos,
diuen els profetes enlluernats
per la cridadissa dels uns sense veu,
sense contingut, pels venedors
de somnis que mai no seran somnis.
Qui busca el final de l’univers,
trobarà, segons consta en el
llibre de les normes,
la seua pròpia silueta,
enmig del mig del no-res,
el buit,
un espill sense cantells ni badalls.
Antares ens contempla, abstret
en les preguntes que no s’atrevix
a formular als nostres llavis trencats.
No s’escolta la veu de la llibertat,
ara que les hores es comptabilitzen en
èxits en compte d’intents i camins.