LES EMPREMTES D’AMNIA
Paraules a Ian…
Al començament
del temps, la foscor primigènia va expirar i deixà tres Llunes consecutives, abraçades
a tres nits on l’obscuritat era un cúmul incomptable, que estengué el Buit.
La primera Lluna
es desvetllà i al seu esguard aparegué retingut només un abisme glaçat que
omplí aquell espai que ho era tot. Amb la segona Lluna, l’aixella que la
tenebra primigènia oblidà a l’empara de la nit va trencar el gel i mostrà la
pell nua del gran forat. El foc era a dintre de la tercera Lluna des el seu
inici, però arribà l’hora en la qual l’ultima de les tres llunes no va suportar
el seu propi calor i necessità bellugar-se: un terratrèmol sacsejà l’àrea on
només ell existia i aparegué l’oceà blavenc i les cicatrius d’aigua que
tatuaven aquella superfície ardent.
Amnia, la deessa de
la nit, romangué adormida a l’interior del Buit per suportar el seu pes fins
que la humitat dels rius la va despertar en percebre una carícia intensa que li
llepà els ulls i aconseguí que els desclogués. Els somnis premonitoris i màgics
li havien envaït la seua consciència intemporal mentre ella havia estat
soterrada al fons d’aquell trau de la matèria. Eren somnis que recreaven la
primera visió que havia tingut sobre l’essència del món.
La dea desitjà
crear l’univers per donar-li forma a la seua visió, un cop alliberada. Obrí la boca
gegantesca i el seu alè generà el firmament, un indret sense ombres per
sostenir la forma nova que prengué el Buit.
Després, quan els
instants eren encara una successió incomptable, la deessa somrigué en sentir un
lleu arrap al seu melic. Aleshores, aparegué una llavor que esdevingué un lotus
amb la claror que traspassava el firmament allà on el vincle amb l’Ivel i el
seu germà Munir, els déus que li havien obsequiat amb la vida, era un record. Una
vegada oberta, la flor va deixar sortir partícules de terra que van conjugar la
seua fertilitat amb la superfície d’allò que abans
va ser un orifici grandiós perquè aparegués la vegetació.
Les aigües
corrien intranquil·les sense saber on s’acabaven els límits, deixaven petjades
violentes que arrancaven allò amb què es trobaven. La diva colpejà amb les mans
i els peus la pell del Buit i aparegueren les muntanyes. Les roques que dormien
ajagudes sobre la immensitat calmaren el cabal dels oceans i els rius fondos.
Amnia guaità
l’extensió que s’havia transformat l’esquerda gegant tot i sabent que molt
aviat havia de retornar a l’infinit on els déus dormien eternament. La filla
d’Ivel i Munir volgué deixar la seua empremta en el món que havia creat i
senyalà el sòl fèrtil amb la presència dels troncs i les branques creixents
dels arbres. Al firmament dibuixà un camí d’astres on el Sol i la seua germana,
la Lluna,
jugaven a amagar-se i els planetes naixents teixien llençols de claror.
En acabar,
comprovà que l’orifici havia esdevingut un món sense ombres i desitjà
completar-lo amb algun senyal d’imperfecció per tal que els déus del mal es
conformaren i, amb l’esdevenir del temps, no
alliberaren sobre la seua creació un aiguat de còlera. Amb aquest pensament
agafà un grapat de sorra blanca que hi havia sota les plantes dels seus peus i
va esculpir un home, un home amb dos braços, dues mans, dos peus, però nomes un
cor.
Des d’aleshores,
quan el cosmos deixà de ser immutable, hi ha imperfecció al món: hi ha homes
amb només un cor i rarament la claror viu sense la confusió.
la imperfecció no ve del nombre sinó de l’ús reduït que fem del cor, del poc que sabem encara estimar i del poc que ho practiquem…
potser…
ens calen milers d’anys encara per poder aprendre’n i milers per poder fer-ho…
potser…
no hi ha impossibles…