La teua boca.
La teua boca és el present, l’espai infinit en què la meua llengua existix.
La teua boca.
La teua boca, desplegada sobre els meus llavis vius.
La teua boca.
Rosella perduda, trobada llum que banya el meu desig.
La teua boca.
La teua boca, semblant a una cima aconseguida quan el fred estenia el seu alé sobre la terra.
La teua boca.
Escenari de versos convertits en síl·labes que ronden a les paraules.
La teua boca.
La teua boca, entregada a la meua boca.
Sempre la teua boca.
La teua boca.
Sempre.
…Rosella perduda…
M’ha encantat aquesta expressió. Igual que la música.
Un petó, Pureixon!
I mira que sempre….. l’acostumo a trobar paraula grossa.
Però aquí la trobo, perfecte!
🙂