GAVINES RESSAGADES
IMATGE de LLIDIO FERNANDES
El cel parpelleja
en instants de llum, capaços de fragmentar la foscor insistent. La nit
assedegada allarga la seua presència per damunt de les gavines que dormisquegen
ressagades. Quasi imperceptibles, la fi d’un dia agonitzant s’alça en el centre
de la vida, succeïx, s’erigix en realitat al fons d’una cortina negra.
Els cossos
constel·lats, com a flors de matèria infinita, es freguen abans que l’alba accelere el seu
galop simbòlic.
La nit es
desplega.
És, de nou, un
adjectiu inequívoc en què dansa el planeta. La nit, un silenci fet d’hores que
s’enllacen, camina cap al costat en què l’univers s’amaga després d’una solc de
sons que la vesprada ha murmurat.
La nit es
desplega.
El meu cos, una
vegada més, s’abraça a ella per a trobar, en el seu centre més blanc, la blanca
llum que només tenen els somnis…
La nit sempre és fosca i negra
i només el dia pot ser clar i blanc.