ET MIRE
Dormen.
La nit i el temps dormisquegen, calmant el seu color, mentres les
hores parpellegen. La ciutat és un estany transparent, poblat
de peixos d’acer i cristall, alçades fletxes que assenyalen
el firmament indivisible que fosqueja.
El món és una pausa sense ombres, un pentagrama
despoblat en el que la culpa i el silenci es retiren a somiar amb el
matí pressentida.
Dorm el cor múltiple dels hòmens i dones que dormen,
en el racó perenne de l’ocàs.
Dormen els sons. Res es percep més que una brisa acabada
d’apalissar, amb dolçor, per les mans ingents del fosquejar.
Tot dorm en un llit d’astres que van ser llum quan el temps era
tan sols un anunci del futur.
En un racó d’arena, sense nostàlgia, cobert per un
tul dens de rosada, on finalitza la ciutat i comença
l’escenari de la nit, en l’altell que allibera l’orografia de
la terra i la convertix en pressentiment distint, ets unes mans que
busquen la seua resposta.
Obert. Sinuós. Palpitant batec. Veu callada. Calze
humitejat per la teua llengua, escampant l’aigua continguda,
vibrant en espasmes com a lliris germinats de la llavor indispensable
del desig, el meu cos s’oferix, rendit i convençut, als
llavis que precedixen a la teua boca.
Beses.
Em beses.
Mossegues cada síl·laba de la carn que recita la
luxúria amb luxúria.
Deixes caure els teus dits vehements sobre la vehemència
que desencadenen al fregar-me.
Oberta la silueta del meu cos.
Oberta la frontera que el forma.
Oberta, com a finestra de llum que no dissipen els dies amb les
seues hores, la mirada de la lluna en esta nit.
Oberta la teua llengua enardida, vagant sense pudor pel paisatge
que es rendix davant de les seues aigües.
Et mire, mentres l’única veu que ens recorre és el
buit.
Et mire i sent el teu sexe, pronunciant-se en el meu interior com
el punt final del seu camí.
Et mire i, entre espasmes, escolte el teu gemecar i sóc
gemec.
Et mire, enfront del món, deixat de la seua hipòcrita
ombra, real, veritat i cert.
Et mire el cor i sóc, amb ell, batec.