ELS SENTITS: L’OÏDA
Hauria
desenes d’oïdes que podrien escoltar-me.
La meva
veu et tria a tu per a comprendre’s i créixer en la teva escolta, com espiral
d’aigua.
Tu ets
l’eco que decidisc.
El
final de la meva paraula.
El
territori on la meva veu s’assenta ara, a borbollons càlids de vegades,
esperant la teva resposta.
Tu ets
l’eco que engrandeix el timbre de la teva veu, que la cenyeix a la teva escolta
amb un vincle distint.
Sense
la teva escolta, la meva veu és antiga i passatgera.
No
cerque el so del teu nom. Cerque pronunciar-lo, percebre la seva cadència en la
superfície repetida de la meva llengua.
No
importa en quin idioma.
En quin moment.
Qualsevol
instant és propici per a l’eco.
Inicia
tu la veu que atresora el silenci perquè jo l’escolte, et senga, et
pressentisca…
Espere escoltar cada paraula teva.
També
aquelles que emanen de la mar de la solitud que solament tu coneixes.
Allí, on les paraules que evites et
protegeixen del naufragi, el timbre dels teus somnis cobra vida i m’envolta.
Inicia
tu, des de la rebel·lia dels teus llavis, la senda laberíntica a la qual vols
dur-me.
No tem
els camins que esperen a la vora de la teva pell, les milers de portes que
construeixes per a incitar els meus passos.
El teu
so, el de la teva veu, el de la teva pell i el de les teves mans, penetra en la
meva consciència, amb la mateixa força amb la qual els cossos s’alimenten
d’altres cossos.
T’escolte.
De
vegades cercant en les pauses de la teva veu signes i indicis.
De
vegades anhelant que s’allarguen i conformen un espai en blanc perquè permetes
somiar a les meves mans.
T’escolte
els silencis i els seus ecos.
El que
no dius, també.
El que
esquives.
El que
encara no vol ser pronunciat.
T’escolte
en la meva veu.
Et
pronuncie en el que escolte de tu en ella.
Quin text!
ESTIMAR no és un verb!
SENTIR és estimar…