SEXE i CIRCUMSTÀNCIES: JO

Fins i tot en
aquests instants en què el temps es dilata per l’abraç de la pluja, la meua
ànima tria viure cada un dels minúsculs impactes de l’aigua i les hores com un
senyal que l’alba està pròxima i, en ella, sucumbiran les flors del cor que
encara no s’han obert.

La pluja banya la
ciutat i la fa gemecar amb sons imperceptibles que traspassen la seua pell de
ciment, metall i empremtes. El sòl obri els porus de la seua essència  més oculta i permet que en ells s’instal·le
la humitat de la nit plujosa que s’encabota a ser veritat quan la lluna afirma
la seua silueta, allà on el negre és un color profund i el firmament ho rep
sense protestes. Són els carrers la veu que pren la ciutat per a manifestar el
seu batec, quiets, immòbils alguns, transitats d’ombres i de les llums a què
perseguixen irremeiablement. S’inicien en un pas qualsevol, en el cantó que
doblega la seua existència i retorç l’anatomia urbana per a encadenar-la a la
musculatura d’aparadors i senyals, encreuaments, semàfors, finestres i panells lluminosos
que tixen la seua aparença més diàfana. Els carrers es banyen amb l’humectant
murmuri que els núvols densos deixen caure per a fer-se sentir.

Plou la pluja,
com en els ulls del son plouen els silencis abans de tancar-se, d’esquivar la
realitat i dormisquejar per a convertir el batec en parèntesi obert al matí que
tornarà quan el tic-tac de l’alba s’accelere. Plou la pluja com les mans plouen,
quan desposseïxen de teles inútils i adorns innecessaris el cos desitjat. Plou
la nit com la mateixa nit es deixa acariciar pels segons morts que renaixen
quan els minuts encesos es propaguen en hores interminables. Plou i la ciutat
eixampla el seu cos amb la pluja transformada en acords sonors i fèrtils.

Les alberedes es
despullen, els cantons abaten els retrobaments i les preguntes s’engrunsen en
cada pas de vianants que, silents, s’arrosseguen fins a les voreres
compungides. Negres vols d’aigua, negres silencis que no obstant això no dolen
a la gola d’aquesta ciutat inacabada on res és tot i l’ahir es desplega com un
present cert.

El dia amb el seu
capvespre, encadenat com el somriure últim d’un xiquet abans d’abandonar la
seua infància quieta, cau sobre l’esvarosa pell de la pluja incessant. La nit
nega la llum per a afirmar-se enmig de la premonició dolça que els núvols
trencats han somiat, com si al món sencer li sobrara la foscor d’aquesta nit
que semblaria erma sense el teu nom. La pluja obri les seues pupil·les
transparents i contempla els meus ulls sobtats i evocadors. No et troba ja en
ells, estàs allunyat del soterrani on la memòria és necessària i se sent
poblada de records. La pluja sap que en un lloc ara distant, el teu nom
engrunsa el silenci que la pluja deixa rere ella perquè la vida reverbere a
pesar de les portes que el desamor entretanca.

La pluja és un
ganivet d’aigua que talla la nit i la convertix en una mitat en què no estan
permesos els badalls. No plou soledat, ni dolor, ni silenci. Esta nit plouen
llavis que no saben les síl·labes que va tindre el teu nom quan la meua veu el
va pronunciar, quan l’ahir era un espill a què li creixia el teu reflex
lluminós.

No hi ha tristesa
en la pluja intransigent que esta nit parpelleja. Es diria que el fosquejar ha
perdut la seua ànima d’enyorada quimera. La pluja és com el desamor que ha
cobert la meua llengua: aigua sobtada de la vida que inesperada cau sobre la
pell que ahir va ser extensió i carn poblada de carícies.

Plou aquesta nit.

Els carrers
entropessen amb la pluja i la saluden mentre el desamor m’abraça. No sent
soledat ni desesperança, elles sucumbixen i se saben arrossegades per aquesta
preciosa pluja…